/Benvinguts a la fi del món: Otro fin del mundo es posible, de Jorge Riechmann

Benvinguts a la fi del món: Otro fin del mundo es posible, de Jorge Riechmann

Hi ha una cançó de REM que diu «It’s the end of the world as we know it and I feel fine». El llibre de Jorge Riechmann ve a ser un «És la fi del món tal com el coneixem i com no ens espavilem pillarem molt fort». Em temo que no és un cant a l’alegria ni a l’optimisme, sinó un llibre que constata la duríssima situació en què ens trobem com a civilització. Tom Cruise i Jack Nicholson van pronunciar unes frases emblemàtiques a la pel·lícula Algunos hombres buenos: «-¿Quieres respuestas? / -¡Quiero la verdad! / -¡Tú no puedes encajar la verdad!» Riechmann, en canvi, sense que ningú li hagi demanat res, ens acompanya al sofà, ens tracta com a adults i ens diu la veritat. Amb delicadesa, amb tranquil·litat, però sense contemplacions. Ens llença la veritat a la cara, i mentre ens van caient les bufetades de realitat, una rere l’altra, ens adonem que, efectivament, la veritat és insuportable.

Títol: Otro fin del mundo es posible, decían los compañeros: Sobre transiciones ecosociales, colapsos y la imposibilidad de lo necesario.
Autor: Jorge Riechmann.
Editorial: mra ediciones.

El títol ja és un avís a navegants: Otro fin del mundo es posible. No parlem ja d’un altre món, només d’una altra manera d’arribar a la fi d’aquest món. El llibre s’estructura en dos capítols: el primer, sobre les dificultats de realitzar una transició ecosocial i explicant què és «el que hi ha»; el segon, al voltant de la idea de «col·lapse» i proposant què fer. Igualment, dividirem la ressenya del llibre en dues parts, i en aquesta ens centrarem en el primer capítol.

L’obra compta amb centenars de frases lapidàries de tota mena d’autors (el llibre té 212 pàgines i les notes comencen a la 141). Una de les primeres és de l’agricultor Pierre Rabhi, i diu que «el nostre gran repte avui és prendre consciència de la nostra inconsciència.» Aquest és un dels mantres del llibre: no podem mirar a una altra banda i no s’hi val a enganyar-nos, la situació és gravíssima i així s’ha de tractar. Per poder actuar hem de ser conscients del problema en tota la seva magnitud, sense edulcorants ni falses esperances.

I Riechmann ens comença a explicar el problema: des del 1991 fins al 2018 (28 anys) s’ha emès tant CO2 provinent de combustibles fòssils com des del 1751 fins al 1990 (240 anys). En el que portem de segle XXI ja s’han produït més plàstics que en tot el segle XX. Cada dia consumim uns set mil anys de l’acumulació fotosintètica que va portar a la formació dels combustibles fòssils. Les nostres societats són grans consumidores d’energia, i cada cop en volen més.

És possible seguir vivint així? Sabem que els combustibles fòssils s’acabaran esgotant, però podem canviar-los per energies renovables i seguir amb el mateix estil de vida sense contaminar? La resposta és clara: no. I la raó és senzilla: no hi ha suficients minerals a l’escorça terrestre per produir totes les bateries i elements necessaris per a les futures plaques solars, cotxes elèctrics… Ni de casualitat.

Així doncs, arribem a una de les tesis centrals del llibre. Si no hi ha combustibles fòssils suficients per mantenir el nostre ritme de producció i consum, i amb fonts d’energia alternatives ni en el millor dels escenaris es preveu assolir aquest ritme, només queda acceptar que ens haurem d’empobrir. L’economia no podrà créixer indefinidament (més enllà d’alts i baixos) perquè ja estem topant amb els límits biofísics del planeta.

Davant d’aquesta situació se’ns presenta sovint el Green New Deal com una oportunitat per crear llocs de treball tot generant societats més sostenibles i respectuoses amb el medi ambient. Riechmann és molt crític amb aquest projecte: el descriu com la forma més atractiva que s’ha trobat per presentar el capitalisme verd, una apropiació per part del sector energètic i miner del discurs ecologista per a legitimar els seus plans d’extracció de liti, terres rares o coure dels països del Sud. Extraccions que en cap cas són innòcues ni ambientalment (destrucció d’hàbitats, emissions de gasos d’efecte hivernacle…) ni socialment (conflictes pels recursos, assassinats de defensors ambientals…). Però si es digués «colonialisme verd» no tindria tant de ganxo…

D’acord, amb el que hem vist fins ara sembla que la situació és complexa, el problema que tenim no és de fàcil solució. Ara bé, segons les xifres oficials, a Suècia les emissions de gasos d’efecte hivernacle s’han reduït un 26% des de 1990. Segur que hi podem aprendre alguna cosa. Com ho han fet? Molt fàcil, han exportat les emissions. Si tanques una fàbrica de cotxes i ara importes cotxes de l’estranger, les emissions les comptabilitza l’estranger, però hi són igual (més unes quantes extra per a transportar els cotxes).

Arribem per un camí o per un altre sempre a la mateixa conclusió: el decreixement és una obligació. No és que sigui objectivament la millor opció política o econòmica. És que és físicament l’única realitat possible. Decreixement ordenat i planificat, equitatiu i just, o decreixement per la força del xoc amb els límits biofísics del planeta. «Por las buenas o por las malas». Creixement verd és la nova etiqueta per anomenar al desenvolupament sostenible, i és un oxímoron. No pot ser. Per no dir que el creixement econòmic, sempre presentat com la solució dels nostres problemes, n’és, de fet, una de les causes.

Així doncs, el que necessitem és fer servir menys energia. Viure amb menys béns i serveis, més localment i més a poc a poc. Fer menys coses. És evident que això xoca frontalment amb la idea de societat de consum en què vivim, on la felicitat ve suposadament proporcionada pel nou producte de moda (i per no parar de fer coses…). Però tenir energia també és tenir poder de dominació. La transició energètica no va únicament d’estils de vida o d’adaptar-se als límits del planeta, sinó que posa sobre la taula les lluites per l’energia que voldran acaparar els poderosos per a sotmetre a la resta.

Riechmann no és optimista:

«Lo ecológicamente necesario es cultural y políticamente imposible. Y lo políticamente posible no sale de la trayectoria mortal en la que nos hallamos: ecocidio más genocidio. (…) el empobrecimiento colectivo es inevitable (por el agotamiento de los combustibles fósiles), pero todo indica que caeremos en él de la forma peor: en el mundo hobbesiano que ya se prefigura hoy.»

Ens hem d’empobrir, però ningú ho vol fer. A tothom li sembla que sempre hi ha algú més ric, que s’empobreixi ell! I, naturalment, els que estan a dalt de tot tenen prou recursos i poder com per no haver de preocupar-se per aquestes minúcies socioambientals. Riechmann critica el Green New Deal i els seus defensors (entre ells Emilio Santiago, Héctor Tejero i el seu llibre, que vam ressenyar també en aquesta revista), perquè considera que venen il·lusions de solucions. Així, Riechmann critica que Emilio Santiago hagi passat d’un precís «o ens empobrim, o matem», a un trampós «o matar o compartir». Per a Riechmann resulta frustrant que no es puguin construir majories dient la veritat, però aquí jo no seria tan dràstic: certament, les connotacions de compartir són més positives que les d’empobrir-se, i no necessàriament és un missatge diferent. Si quan es demana empobrir-se sempre es pensa que hi ha algú més ric, quan es demana compartir també es pot caure en el parany (algú compartirà amb mi). Com a mínim, el segon enunciat té la virtut de plantejar un nou ordre amb altres valors (compartir) que hem de fomentar. I la veritat es pot dir de moltes maneres, i no necessàriament la més crua és la millor sempre…

I encara no hem parlat de canvi climàtic! Com veieu, entre mil cometes, «això rai»! El canvi climàtic «només» és un afegit a aquest problema estructural que hem anat descrivint, una conseqüència del capitalisme que està transformant la Terra en un lloc molt més hostil per a la vida. L’augment de les temperatures ja és aquí, i tot sembla indicar que superarem els 1,5 ºC d’escalfament respecte l’etapa preindustrial. Aquest és el punt d’inflexió que separa el «caloret» (permeteu-me un punt d’humor) del desencadenament de tota una sèrie de fenòmens naturals (col·lapse de l’Amazones, descongelació del permafrost…) que ens portarien a «l’infern».

Per tot plegat, ja no hi ha temps per a transicions ordenades i graduals. Per a Riechmann les alternatives són socialisme o barbàrie, revolució o col·lapse. Necessitem una contracció econòmica d’emergència. I no és ni tan sols una qüestió de ser anticapitalista o creure més o menys en l’ecosocialisme, l’ecofeminisme o altres doctrines polítiques. L’autor recorda que aquests fets estan constatats per científics poc sospitosos d’antisistema, sinó més aviat tot el contrari. I en els darrers dies els hem pogut constatar nosaltres en primera persona: amb les mesures que s’han pres arran de la crisi del coronavirus (bàsicament reducció del moviment de persones i cessament de l’activitat econòmica de certs sectors) hem tingut la immediata contracció econòmica (amb conseqüències dures per a les persones més vulnerables) i al mateix temps la reducció de la contaminació a l’aire de Barcelona, els canals de Venècia o tants altres llocs.

Tanmateix, la pandèmia ha estat un fet sobrevingut. Encara no sabem com pot afectar a les nostres vides en un futur proper. Tornant al context del llibre, amb la correlació de forces actual, qui preveu una revolució en els propers lustres? Una revolució més profunda que la Francesa o la Russa (ecologista, antipatriarcal i igualitària). Per a Riechmann, doncs, hem d’assumir el col·lapse, si bé reconeix que pot estar equivocat, i que tant de bo ho estigui.

En qualsevol cas, hem de començar a pensar, viure, relacionar-nos, actuar d’una altra manera. Som capaços de creure tot això que hem dit a dalt? Som capaços d’autocontenció? Ens adonarem que les anomenades exigències de la classe mitjana són més aviat maneres de viure imperials? Serem capaços d’estimar més enllà de la nostra tribu per a evitar la competició destructiva que ens ha portat fins aquí (i ens pot portar a llocs pitjors)? Riechmann no ens dona respostes, però ens ha donat les preguntes, que no és poc. Al segon capítol, ens seguirà donant pistes per a pensar en aquest repte que tenim al davant. No espereu que jo us les expliqui, aneu a llegir el llibre!

Francisco J. Paños