/Catalunya, Espanya i la judicialització de la política: el cas de l’Estatut d’Autonomia de 2006
Manifestació 10-J

Catalunya, Espanya i la judicialització de la política: el cas de l’Estatut d’Autonomia de 2006

Aquests dies hem sentit a parlar sobre la desjudicialització de la política: a les sessions d’investidura s’ha expressat la necessitat de fer que el conflicte català abandoni les vies judicials i torni als camins del diàleg polític. També ens hem tornat experts en conceptes com lawfare o deep state, que fan referència a l’abús en la interpretació de les lleis o, directament, el fet de saltar-se-les, des de certes institucions de l’Estat controlades per poders amb una agenda d’interessos pròpia.

El darrer cas conegut d’aquesta mena de juguesques de l’estat de dret(a) consisteix a condemnar per desobediència a un president autonòmic per no seguir les indicacions de la Junta Electoral Central, malgrat que aquest delicte només està previst per a les desobediències a superiors jeràrquics o a sentències de tribunals (la JEC no és cap de les dues). La condemna implicava la no eligibilitat de Quim Torra en futures eleccions, però la pròpia JEC es va encarregar de seguir amb la barrabassada i va inhabilitar-lo ipso facto i, de regal, ignorant una sentència del Tribunal de Justícia de la UE sobre la immunitat d’un eurodiputat, va decidir que també podia inhabilitar a l’Oriol Junqueras.

Si bé és fàcil emmarcar aquestes accions en la causa general contra el procés independentista, el cert és que molts analistes s’han apuntat a argumentar que aquestes accions volien rebentar la investidura del primer govern de coalició des de la Segona República. Pablo Casado, conegut per tenir abans que ningú l’exclusiva de les inhabilitacions de la JEC, ja va avisar en el debat d’investidura que recorrerien davant del Tribunal Constitucional totes les lleis que calguessin per boicotejar el govern, en una exemplificació exacta del paper de Sheriff que vol jugar: jo soc la llei.

Sorgeixen algunes preguntes: és nova aquesta judicialització de la política? Va començar amb el procés? Hi ha alguna altra relació entre el conflicte català i la judicialització de la política que la de la segona com a resposta a la primera?

Per començar a respondre-les, podem recordar el procés de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Després de llargues i complexes negociacions entre les principals forces polítiques, el Parlament de Catalunya aprova amb una majoria claríssima de 120 vots (de 135) el text del nou Estatut. PSC, ERC, ICV-EUiA (membres de l’anomenat govern tripartit) i CiU havien votat a favor. Només els 15 diputats del PP s’hi havien oposat. Era el 30 de setembre de 2005 i, com haureu notat, no existia Ciutadans.

Tot i que el president del govern espanyol, Zapatero (PSOE), havia promès que «apoyaré la reforma del Estatuto de Catalunya que apruebe el Parlamento de Catalunya», la realitat va ser ben diferent. El text va despertar l’oposició d’institucions diverses, des del Banc d’Espanya o l’Església Catòlica fins al Partit Popular, que va proposar la celebració d’un referèndum (sí, sí) a tot el territori espanyol per a decidir sobre el mateix, i va començar una recollida de signatures per impedir que s’admetés a tràmit aquesta reforma estatutària.

Tot i així, el procés de reforma va continuar i, al maig de 2006, ja teníem un nou text retallat fruit del seu pas pel Congrés i el Senat. La proposta «federalitzadora» del nou Estatut s’havia trobat amb unes institucions de l’Estat que no volien saber res del federalisme. A tall d’exemple, Catalunya havia passat de ser una nació segons un article (el primer) a ser-ho segons un preàmbul (sense força jurídica). El nou articulat feia servir el terme «nacionalitat», l’invent de la Constitució per no dir nació (que només pot ser l’espanyola) però tampoc dir regió, que sembla massa poca cosa. Aquest canvi, tanmateix, va ser només un dels molts que va patir el text. El propi diputat «socialista» Alfonso Guerra es vanava d’haver-se «cepillado» l’Estatut. Explicava que els canvis en el nou text s’havien posat en lletra negreta, i si un el llegia veuria que hi havia negreta pertot arreu. No està de més comentar que, en el mateix discurs, Guerra també esmenta com es van «cepillar» l’anomenat Pla Ibarretxe, la reforma de l’estatut basc. Aquesta ni tan sols la van admetre a tràmit, però la seva història donaria per a un altre article…

Malgrat que el text final s’assemblava poc a l’original, es va sotmetre a referèndum davant la ciutadania catalana i va ser recolzat amb claredat. Un 74 % dels vots van ser Sí. Es donava la situació curiosa que tant el PP com ERC havien demanat el No, per motius diametralment oposats. Al PP, la «cepillada» no li semblava suficient. Aprofitant que la participació s’havia quedat en un escàs 49 % van sostenir sense despentinar-se que dos terços de la societat catalana no recolzaven l’Estatut. El PP s’apoderava així de l’abstenció, la famosa majoria silenciosa que no cal que vagi a votar perquè el PP ja sap que els votarien a ells. Tanmateix, el rei va signar l’Estatut el 19 de juliol de 2006, completant així el darrer tràmit necessari. Catalunya tenia nou Estatut.

L’alegria, tanmateix, va durar poc. El 31 del mateix mes el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut (vaja!), queixant-se d’una centena d’articles (de 223). Val a dir que també el Defensor del Poble i els governs d’altres comunitats autònomes (Múrcia, La Rioja, Balears…) van recórrer parts de l’Estatut. Resultava particularment descoratjador notar que aquest atac no es limitava a una qüestió jurídica o tècnica. Era un atac polític, en el pitjor sentit possible: era catalanofòbia. El nou Estatut d’Andalusia tenia articles literalment copiats del català, però que ningú va recórrer al Tribunal Constitucional. El PP fomentava la catalanofòbia també, cridant, per exemple, al boicot del cava català. Als catalans, ni aigua.

Finalment, gairebé quatre anys més tard, surt la resolució del TC. L’endarreriment ve provocat per un particular «joc de trons» amb els magistrats del Tribunal Constitucional en el qual no entrarem per no allargar més aquest article. La qüestió és que, ja al juny de 2010, el TC va determinar que «només» catorze articles eren inconstitucionals, si bé una altra desena d’articles s’admetien a condició que fossin interpretats com el tribunal indicava.

Després de tota la tediosa travessia estatutària, la resolució del TC va ser la gota que va fer vessar el got. Recordem: un text que havia sortit del Parlament de Catalunya amb el 89 % de suport, havia estat rebaixat notablement en el seu periple per les Corts espanyoles, malgrat això havia estat votat en referèndum per la ciutadania catalana, que ratificava d’aquesta manera el treball parlamentari, i havia estat ja signat pel Cap d’Estat. Tanmateix, això no era suficient. L’Estatut s’havia de rebaixar encara més, s’havia de convertir, pràcticament, en el mateix Estatut que es volia reformar. El TC, amb aquesta resolució, desacreditava el complex procés de pacte territorial entre Catalunya i l’Estat i imposava la seva lectura restrictiva de la Constitució. El catedràtic en Dret Constitucional Javier Pérez Royo arriba a afirmar, sense titubejar, que el TC ha donat un cop d’Estat a Catalunya. Judicialització de la política en estat pur.

Per al dia 10 de juliol s’havia convocat una manifestació de rebuig a la resolució, el text complet de la qual es va donar a conèixer el dia 9. Un diari tan poc sospitós de radical com La Vanguardia va qualificar la «casualitat» de «Provocación» a tota portada. L’esmentat dia 10 es va realitzar la manifestació, absolutament multitudinària, com feia temps que no es veien a Catalunya: es va arribar a comparar amb la Diada de 1977. El lema «Som una Nació. Nosaltres decidim» va aplegar a tots els partits amb representació (excepte el PP i el recentment aparegut Ciutadans) i va reunir rere la seva capçalera als presidents de la Generalitat Jordi Pujol (CiU), Pasqual Maragall i José Montilla (PSC!), així com a presidents del Parlament i altres personalitats. Més de mil entitats de la societat civil i els principals sindicats van donar suport a la manifestació, convocada per, ves per on, Òmnium Cultural. Més d’un milió de persones es van reunir per mostrar el seu rebuig al Tribunal Constitucional i reclamar el «dret a decidir». Senyores i senyors, encara no ho sabíem, però acabava de néixer el procés. I naixia, entre d’altres coses, per emancipar-se d’una justícia polititzada i ancorada en el franquisme.

Francisco J. Paños

Foto de portada: Imatge de la manifestació del 10-J a Passeig de Gràcia, de Merche Pérez.