/Eivissa, del policultiu al monocultiu

Eivissa, del policultiu al monocultiu

A hores d’ara es barregen moltes coses en l’actualitat que vivim. L’aparició d’una pandèmia global com feia anys que el primer món no vivia, amb un nou virus desconegut pel qual la ciència mèdica no estava encara preparada. Les conseqüències d’aquesta pandèmia estan sent de tipus social, laboral, ecològic o cultural, malgrat tot, del tema del qual més es parla és de l’economia. Aturar un país sencer, tancar botigues, bars, restaurants, tallers i indústries, arribats a un punt ha sigut una mesura sense precedents, les conseqüències de les quals encara no som capaços de concebre.

De tots els sectors econòmics, el que més ha patit ha sigut el turisme. El turisme suposa un 13% del PIB a Espanya, és el 2n major sector de l’Estat, només superat per l’administració pública. El turisme no només és clau en generació de llocs de feina, teixit productiu o condicionament del poblament i els modes de vida a l’estat, també és la font de divises que permet que la balança de pagaments de l’estat estigui en positiu, per tant, estem parlant d’un sector clau per a l’economia espanyola. Parlar de si això és adient, si hauria de tenir menys pes o què s’hauria d’haver fet els darrers seixanta anys és un debat en el qual no entrarem en aquest article, però sí parlarem d’un cas molt particular de monocultiu turisme i de com s’ha arribat fins aquí, parlarem de l’Illa d’Eivissa.

Eivissa és coneguda, principalment, com a un destí turístic de festa i discoteca, de platja i sol. La realitat és que, a més de ser un destí turístic, és una illa poblada per 140.000 habitants amb una llarga història, sent habitada, en primer lloc, pels fenicis al segle VII aC i sent Eivissa, la seva capital, una de les ciutats més antigues de l’Estat, molt més que Tarragona o Barcelona. La realitat econòmica d’Eivissa, avui dia, és el turisme, és l’únic sector econòmic important, la resta de sectors en depenen, la construcció, la petita indústria en l’àmbit de taller o, fins i tot, la generació d’energia. Però, és obvi que el turisme no ha existit sempre i que Eivissa, per tant, no ha pogut ser sempre així, com s’ha passat llavors a aquest monocultiu turístic?

És veritat, que abans del monocultiu turístic, Eivissa vivia del policultiu, del policultiu agrícola, concretament. Eivissa era una de les zones d’Espanya on, fins als anys seixanta, encara se sobrevivia gràcies al policultiu agrícola, amb unes exportacions molt limitades. Concretament, la figa, les fruites seques, l’albercoc o la garrofa eren dels pocs productes que proporcionaven moneda a l’economia eivissenca. També existia una petita indústria exportadora, principalment de licors, conserves i tèxtils, sempre a escala de taller, havent tingut només una fàbrica en la qual es dugués a terme el procés de transformació total a la seva història, Can Ventosa.

Això només va canviar a partir dels anys seixanta, l’entrada de capital estranger, en col·laboració amb el capital local -gairebé sempre en forma de terra- i el capital públic -amb infraestructures com generació d’energia, carreteres o l’aeroport varen començar la transformació de l’illa en un destí turístic. Això no va passar al 2010 o al 1992, va passar als anys seixanta, als anys de la terrible misèria de postguerra i en una illa que mai havia vist una economia moderna i productiva. El turisme no va ser vist com cap càstig o invasió, sinó com una benedicció, el turisme va portar una cosa que Eivissa no havia tingut mai, prosperitat.

La construcció d’hotels, d’infraestructures i el nou sector econòmic varen atreure milers de treballadors del camp espanyol, castellanoparlants en la seva majoria, donant un nou paisatge lingüístic i cultural a l’illa, també va comportar la proletarització de la pagesia local i, en suma, la creació d’una nova classe treballadora que abans del fenomen conegut com el boom turístic era marginal. Amb això, també, es va aguditzar la lluita de classes i es van començar a formar les Comissions Obreres i, molt lligat també al món de la cultura, el PCE, el PSP o el Partit Carlí com a partits d’oposició al règim franquista, aquestes tres organitzacions varen formar la Mesa Democràtica.

Malgrat tot, el progrés econòmic, les noves dinàmiques socials, les transformacions demogràfiques o la urbanització de l’illa, també va tenir conseqüències pernicioses. El turisme, com a activitat econòmica, no extreu ni transforma, sinó que proveeix un servei. Aquest servei és allotjament, restauració, entreteniment però, el més important de tot, localització. Per tant, el principal recurs que explota el turisme és el territori, el model turístic ha posat la capacitat mediambiental de l’illa al límit, no només en l’àmbit paisatgístic sinó també a escala d’aqüífers -dessecats o salinitzats-, erosió de les platges o destrucció d’ecosistemes com els sistemes de dunes de la costa.

A hores d’ara, Eivissa és una societat urbana, d’un país desenvolupat amb una de les rendes per capita més altes de l’estat i, també, amb el cost de vida més alt de l’estat. El municipi d’Eivissa són els campions estatals en preus de lloguer per metre quadrat -em sap molt de greu la sorpresa que s’hauran dut en llegit això els habitants de Barcelona, us heu de conformar amb una bona posició a la taula, però no amb el primer lloc-. El problema d’Eivissa és que ha post tots els ous a una mateixa cistella i, per continuar amb la metàfora, massa ous a una cistella, només viu del turisme i, a més, el seu territori està al límit.

És difícil des d’aquest humil article proposar una solució, de propostes n’hi ha moltes, des del decreixement, fins a l’atracció d’indústries innovadores que converteixen a Eivissa en el Silicon Valley del Mediterrani. Les limitacions i complicacions de qualsevol proposta, i les conseqüències quant a ocupació, recessions o altra problemàtica econòmiques i socials, són obvies. La situació d’Eivissa, a més, es pot canviar per la de la Costa Brava, la Costa del Sol, Fuerteventura o altres territoris de l’Estat Espanyol que són dependents únicament del turisme i la caiguda dels quals arrossegaria a la resta de l’Estat. Per tant, pel futur, pensem a diversificar i pensem en un nou model econòmic sostenible i igualitari que tingui com a principal objectiu la qualitat de vida de les persones.

Tornar a l’anterior policultiu agrícola no és possible ni desitjable, jugar-se l’economia i el mode de vida d’un territori a una sola carta, s’està demostrant que tampoc ho és.

Juanjo Hinojo Domene

Article publicat orginalment a Realitat.