/DAENERYS TARGARYEN: REINA BOJA O PRODUCTE D’UNA OBSESSIÓ?

DAENERYS TARGARYEN: REINA BOJA O PRODUCTE D’UNA OBSESSIÓ?

Qui avisa no és traïdora: compte perquè aquest article conté SPOILERS de la temporada 8!

L’últim capítol de la famosa sèrie “Joc de Trons” va causar molt per l’actuació de Daenerys Targaryen sobre King’s Landing: cremant la ciutat i assassinant a milers de civils tot i que aquesta havia anunciat ja la seva rendició. Molts fans han criticat aquest gir dels esdeveniments per ser massa sobtat, per carregar-se l’arc argumental del personatge de Daenerys i, fins i tot, per caure en estereotips misògins cap a un dels personatges femenins principals de la saga; però, fins a quin punt l’avenç dels esdeveniments anteriors que ha patit Daenerys no la portaven fins aquest desenllaç?

Comencem, Daenerys Targaryen, sent només una nadó, va ser apartada de la seva terra natal per la fugida per l’assassinat del seu pare, el rei Aerys II Targaryen, el “Rei Boig”. La jove reina va haver de vagar per diferents punts de les Ciutats Lliures des de ben petita, buscant suport per la seva lluita per recuperar el tron a Ponent. D’aquesta manera, ja des de molt jove, Daenerys va créixer amb la idea d’una terra promesa a l’altre costat del mar, una terra que l’esperava a ella i al seu germà i que estava sota l’ombra d’una tirania de l’Usurpador Rei Robert Baratheon.

Aquest punt és important per entendre l’evolució de Daenerys. Malgrat que part del seu arc argumental es fonamenta en un aprenentatge sobre els mecanismes de legitimació del poder polític mitjançant l’alliberació dels esclaus, donant-la el títol de la “Trencadora de Cadenes”, dins d’ella sempre s’ha mantingut un sentiment de rancor cap aquelles persones que ostenten un tron que, per legitimat dinàstica, hauria de ser seu. A diferència dels esclaus, Daenerys no té res a oferir al poble de Ponent que els pugui cridar a legitimar-la i defensar-la com a Reina. I aquest rancor creix en el moment en què, en arribar a Ponent, no veu el suport popular que li havien promès. El poble ras no la coneix, no els importa la seva tornada, no estan pel joc de trons. Aquest ressentiment es pot percebre en el capítol 8×05 quan, durant la discussió amb Tyrion Lannister, diferencia entre els pobles que havia alliberat i s’havien revoltat contra els seus esclavistes i el poble de King’s Landing, submís al regnat de Cersei Lannister.

A part, l’arribada a Winterfell és un altre dels moments en què es pot percebre aquesta sensació d’estar en un lloc aliè, on no és ben rebuda, on no s’agenollen davant la seva presència. Els homes i dones del nord se senten traïts per Jon Snow, a qui havien escollit com a Rei del Nord, i no entenen per què s’haurien de subjugar a una monarca estrangera. Sansa Stark, persona que s’ha encarregat de la tasca de protegir i defensar el Nord durant l’absència del seu germà bastard, és la principal escèptica. Primer perquè dubta en si les accions de Jon han vingut motivades per una estratègia bèl·lica o per la seva relació amorosa amb Daenerys, i, segon, perquè veu perillar la sobirania i independència del Nord -lluita per la qual va lluitar el seu germà Robb- davant d’una dona que reclama una legitimitat sobre ell. A Winterfell també descobreix que Jon Snow és Targaryen i comença a veure perillar la seva legitimitat al tron de Ponent pel suport popular que ell té.

En aquest punt ens trobem a una Daenerys que se sent sola. Durant la batalla contra la Llarga Nit perd a Jorah Mormont, un dels seus principals suports des del principi del seu viatge cap a Westeros. De fet, a més d’un suport moral, Jorah pot ser considerat una de les persones que van significar per Daenerys una referència en el seu aprenentatge geopolític. A més, l’assassinat de Missandei, la seva traductora i consellera, l’afecta emocionalment d’una manera clau i, sumant la impossibilitat per poder confiar en la persona de la qual està enamorada per l’esmentat conflicte dinàstic i l’assassinat d’un segon drac.

Aquests factors són els que expliquen l’esdevenir dels fets: Daenerys necessita fer un pols de força al poble de Ponent mitjançant la crema de King’s Landing, és una manera de demostrar què és capaç de fer amb qui no s’agenolla davant seu i amb qui s’interposi en el seu camí. Bogeria? Algunes persones han intentat explicar aquest gir dràstic mitjançant la sang Targaryen però, al final, no és qüestió de sang, no és el seu destí. El seu pare, Aerys II, va embogir i volia cremar King’s Landing sota la creença que d’aquesta manera apareixeria com a drac -després que aquests s’haguessin extingit- i el seu germà, Viserys, també havia embogit per l’obsessió de tornar a la Terra que l’havia expulsat i que, per legitimitat dinàstica, li pertanyia. Com s’ha mostrat, la “bogeria” -si es vol dir així- de Daenerys no és hereditària, sinó que és fruit d’una sèrie d’esdeveniments que l’han portat a actuar així.

Per finalitzar, un parell de reflexions: tots aquests fets justifiquen la crema d’una ciutat amb la mort de milers de civils innocents com a conseqüència malgrat la seva rendició? La resposta més lògica és que no. Algunes persones han intentat justificar aquesta actuació per la indiferència del poble ras a l’assassinat de Ned Stark o el que va fer el “Gorrión Supremo” amb Cersei, però l’assassinat indiscriminat de milers d’innocents segueix sense ser justificat -podríem trobar molts paral·lelismes amb casos actuals de crims de guerra que s’han fet sota arguments de la indiferència, o suport, de la població civil a règims autoritaris o dictatorials-. Igualment, cal recordar que no és el primer cop que Daenerys actua d’aquesta manera contra la dissidència: tenim els casos de Mereen, la crema del bruixot de Qarth -“Quan els meus dracs creixin, reprendré el que se m’ha robat i destrossaré a aquells que m’han fet mal”-, els Fills de l’Harpia -“Igual tots sou innocents, igual cap ho és” sentencia- o Randyll i Dickon Tarly -assassinats després de negar-se a agenollar-se-. La diferència és que, en aquests casos, molta gent no va veure malament la seva forma d’actuar perquè la pena de mort per traïció semblava justificada.

Lucía Aliagas Picazo