/La sindicació, emancipació i independència de la classe treballadora: una necessitat vigent.

La sindicació, emancipació i independència de la classe treballadora: una necessitat vigent.

Existeix una gran diferència entre com es representen les empreses en les relacions laborals i com en les representem els treballadors. Aquest diferència és lògica i, atenent a la naturalesa dels subjectes que hi intervenen, conseqüència natural d’interessos contraposats. 

Per la societat mercantil les relacions laborals constitueixen una dimensió més de la seva activitat econòmica-empresarial i, com a tal, són valorades en termes de cost monetari, rendibilitat, factor de risc i focus de conflictes. Dimensió de la que, dit sigui, el sector empresarial ve intentant fugir desesperadament en els últims temps, substituint el treball per compte propi per l’ocupació autònoma, amb tot el que això comporta en termes jurídics i socials. 

Pensem, sense anar gaire més lluny, en el nou “invent” de l’economia de plataformes, que aposta decididament per la desregularització del treball, model que s’està combatent encara en la jurisdicció social per part dels sindicats, laboralistes progressistes i en alguns casos per la pròpia Tresoreria General de la Seguretat Social. Pels treballadors, però, l’ocupació és valor d’estabilitat i previsió vital, és el mitjà principal de manteniment i de poder adquisitiu, tant a través de la remuneració salarial periòdica, com de les prestacions no contributives (absolutament insuficients, per cert), mitjançant la dinàmica de les cotitzacions, això és, mitjançant el previ i necessari accés al treball.

El que s’ha comentat condueix a un antagonisme constant:

Per a l’empresa privada, l’ocupació, en tant que valor traduït en termes de cost, conflicte i risc, tot i que inevitablement necessari, quant més flexible, millor. Com menys “rígid” i pesat, millor. Com menys protecció jurídica sobre el creditor de tal cost (el treballador i accessòriament la Tresoreria General de la Seguretat Social), més marge de maniobra mercantil.

Per altra banda, per al treballador, l’ocupació, en tant que valor traduït en termes d’estabilitat (present i futura), quanta major seguretat i retribució li reporti, millor. 

Aquí radica a la pràctica la dicotomia essencial i nuclear en què cristal·litzen, posteriorment, la majoria de conflictes concrets. Conflictes que acostumen a representar-se davant nostre en forma de reestructuracions, deslocalitzacions, negociació de convenis col·lectius i posterior interpretació dels mateixos i inclús, molt abans d’arribar a tals estadis, en forma de política legislativa, que eixampla o estreta l’embut per uns o per altres i que, al cap i a la fi, condicionarà el taulell de joc en el que després es desenvoluparan els conflictes primerament enumerats. 

L’ocupació suposa, per als diferents actors que intervenen en les relacions laborals, valors diferents amb interessos materialment enfrontats. Enfrontament que, lògicament s’exterioritza i materialitza en major mesura en determinats contextos econòmics, però que subjau sempre, en cada negociació i en cada contracte de treball. 

En definitiva i en essència, mentre que pel sector empresarial el treball té una dimensió principalment econòmica, pels treballadors té una dimensió econòmica-vital, de manteniment i previsió, que serà de major qualitat quant major sigui l’estabilitat que garanteixi. 

Per això la pugna laboral, en l’estructural, és sempre ideològica. Per això, avui, segueix sent necessari i actual defensar l’emancipació dels treballadors davant el capital i l’empresa privada. Per a que l’ocupació deixi de veure’s subordinada a les dinàmiques agressives d’un mercat que el concep, netament, com a mercaderia i cost de producció. Aconseguir que els fruits del treball satisfacin les necessitats vitals de tota la societat i no mers interessos privatius, que la subsistència dels treballadors no pengi de l’arbitrarietat del mercat, exigeix no dependre del capital privat i alçar-se sense subordinació i en autogovern, com a classe. Es tracta d’una necessitat plenament vigent.

No podem conformar-nos amb combatre perpètuament la contradicció d’interessos, hem d’aspirar a superar-la en benefici de tots. Això és emancipar-nos i, avui, segueix sent tan necessari com ahir. Més encara quan des de les elits econòmiques precaritzen i desprestigien sense descans la disciplina jurídica del Dret al Treball, que és fruit de les lluites històriques del moviment obrer i bastió de defensa d’uns mínims vitals per a tots. 

Emancipar-nos és prendre el control del nostre treball i dels seus fruits (de la plusvàlua), i ningú ens pot negar, moralment, l’aspiració a independitzar-nos com a classe. L’aspiració de què, algun dia, la classe treballadora deixi de ser econòmicament dependent i vegi revertits, en el seu benefici i sense apropiació aliena, els resultats del seu treball. Superant, de manera definitiva, la seva situació de dependència vital respecte dels qui posseeixen els mitjans generadors de riquesa. 

I si emancipar-nos (en l’econòmic-laboral) és prendre el control del treball i dels seus fruits, el mitjà per això va ser, i segueix sent, la integració massiva de sindicats de classe, com a instrument de contrapoder estructural i d’apoderament col·lectiu en els centres de treball. A més a més, sense perjudici de la importància social que ja de per sí té integrar sindicats, no podem passar per alt que, tal com està regulat jurídicament el nostre sistema de relacions laborals, sense sindicats de classe forts i ben organitzats, es dificulta amb escreix, entre altres qüestions, la negociació de determinats convenis col·lectius, especialment sectorials. 

Un sector sense sindicació és un sector venut a la precarietat, a la individualització de la persona treballadora davant l’empresa, l’omissió de conflicte i la subordinació de la nostra gent. 

De fet, no és casualitat que el model que propugnen les economies de plataformes sigui el del treball autònom, doncs a més de comportar l’elusió de multitud d’obligacions, suposa la fugida del dret sindical i de la intervenció de les centrals obreres en la regulació dels drets laborals del sector, i això és tan interessant per a les empreses com el primer esmentat. 

La desafecció sindical és el millor avantatge que li hem pogut regalar a les elits capitalistes, perquè atomitza i anul·la la nostra força. Està a les nostres mans recuperar aquest avantatge i afrontar l’evident necessitat de fomentar la independència econòmica i vital de la nostra classe, la classe treballadora.