//Deixem-nos de ximpleries i parlem clar d’una vegada: sí, jo surto aquest 8M

Deixem-nos de ximpleries i parlem clar d’una vegada: sí, jo surto aquest 8M

L’esquerra té un problema i és que arran un seguit de derrotes, enganys i hòsties, hem acabat creient que la nostra tasca principal ha de quedar relegada en la teorització i l’anàlisi des de fora. Que no està malament, però com deia Lenin “no hi ha praxi revolucionària sense teoria revolucionària“. Ho deia respecte als economicistes i esquerrans que deixaven de banda la importància de la teoria per construir un horitzó emancipador, relegant-se en l’espontaneïtat i l’infantilisme; però també es pot aplicar a la inversa: No hi ha teoria revolucionària sense praxi revolucionària. I això és el que sembla que part de l’esquerra, i el moviment comunista, ha oblidat -inconscient o deliberadament.

Demà és 8 de març, Dia de la Dona Treballadora. Dia que neix com a reivindicació socialista de la situació de les dones treballadores a principi del segle XX. Fruit de la  proposta de Clara Zetkin al II Congrés de Dones Socialistes, el 8 de març es va proclamar com a Dia Internacional de la Dona Treballadora. No va ser només proposta de Zetkin, sinó que la lluita per la inclusió de la qüestió de la dona en la lluita socialista i en les demandes del moviment obrer feia anys que es batallava. Anys després, el 8M va començar a convertir-se com a dia de reivindicació internacional, celebrant-se mítings multitudinaris que exigien, entre altres demandes, el sufragi universal, el dret al treball i unes condicions dignes.

Un dels 8 de març més coneguts va ser el que va iniciar la Revolució de Febrer a Rússia l’any 1917. Amb el naixement de la Unió Soviètica, aquest dia va acabar sent festiu oficial -laborable fins a 1965-. A Espanya, es va començar a celebrar l’any 1936, impulsat per Dolores Ibárruri. En aquest context, veiem com el naixement d’aquest dia de lluita ve, principalment, de les dones treballadores que més patiren l’explotació del sistema capitalista i patriarcal.

Som conscients de com el capitalisme intenta apropiar-se de qualsevol moviment que pugui suposar una transgressió en l’statu quo actual i pugui posar-lo en dubte -des del pinkwashing o el purplewashing fins al greenwashing-, però ha de significar això que com a comunistes hàgim de renegar del 8 de març -així com del feminisme-? Certs sectors de l’esquerra han fet ja aquestes afirmacions. “En haver-se convertit el 8M més en un dia de festa que de reivindicació, no val la pena sortir al carrer”, “En haver-se institucionalitzat i mediatitzat tant en els últims anys, el moviment s’ha tornat massa interclassista i deixa de banda l’opressió de classe”.

El sistema capitalista té la capacitat d’absorbir tota protesta, i no són el feminisme, el moviment ecologista o el moviment LGTB els únics que han patit aquesta assimilació, reduint les seves demandes per ser permeses pel sistema. El moviment obrer també ho ha patit, així com el moviment comunista: què és la socialdemocràcia sinó una assimilació al sistema del marxisme? Què va ser, també, l’eurocomunisme sinó una adaptació del marxisme-leninisme al capitalisme de finals de segle? Podríem dir que, fins i tot, fou el moviment obrer una de les primeres víctimes del capitalisme en l’absorció de les seves demandes per fer-les menys perilloses per a la salut del sistema.

Ens donen la socialdemocràcia o l’eurocomunisme excusa per deixar la lluita obrera de banda? Per no organitzar-nos en partits comunistes, per no sortir cada 1 de maig o en cada vaga general? Per què, llavors, en el cas del feminisme sí que sembla que la seva remodelació pel neoliberalisme justifica ignorar el moviment?

Quan vaig començar a formar-me en feminisme ja fa més de sis anys, escoltava molt com el 8M era realment una data i com la lluita feminista era una diària. Portem les lliçons que ens ha donat el feminisme a les nostres llars, a les nostres aules i als nostres llocs de treball; també a les nostres joventuts polítiques, partits i sindicats per fer-los més segurs i que no es reprodueixin comportaments patriarcals al si de les organitzacions. En aquest context, el 8M es pot concebre com un dia de culminació i de visibilització de la nostra eterna lluita.

El 8M és memòria, lluita, reivindicació, denúncia i futur. Un dia per recordar a les que ja no hi són, per les que lluitaren perquè ara puguem ser una mica més lliures. Dia de reivindicació per tot el que ens queda per assolir i de denúncia a un sistema que ens impedeix viure vides plenes com a treballadores i com a dones. I és futur. Ens recorda el futur pel qual lluitem: un futur emancipatori i pel bé comú, un futur sense cap mena d’explotació ni opressió, un futur comunista. 

Tot i el purplewashing i les batucades, tot i la ràbia de veure com les empreses es renten les mans amb missatges feministes durant aquesta setmana -quan després tenen a les seves treballadores en condicions míseres-, tot i la banalització de la lluita, jo surto el 8 de març. Perquè no els vull fer el goig de què el 8M sigui seu, perquè encara que els foti el 8 de març és un dia històric de la lluita obrera i socialista. Perquè m’encanta escoltar-los plorar com “parece ser que la igualdad ahora es algo solo de la izquierda y no se puede defender si eres de derechas y conservador” o perquè l’Anna Pacheco ha parlat de feminisme anticapitalista al directe d’Operación Triunfo davant de milers d’adolescents. Perquè no puc negar que m’encanta veure a nenes de quinze anys parlant de patriarcat, rols de gènere i queixant-se del feminisme liberal -i perquè vull poder arribar a elles amb el nostre discurs de classe-. Perquè no volem només igualtat, no volem poder convertir-nos en igualtat de condicions en les explotadores d’altres treballadores, perquè volem acabar amb aquesta MERDA de sistema explotador i assassí.

Perquè el feminisme serà de classe o no serà.

Lucía Aliagas Picazo