Sóc de la generació nascuda als finals del 90. Una generació que va créixer esmorzant amb el Super3 i sopant amb el K3. Filla de castellanoparlants, els primers contactes que vaig tenir amb la llengua catalana, a part de a l’escola, van ser gràcies a Doraemon, Bola de Drac, Detectiu Conan i l’Arale. Va ser un apropament amb la llengua fora dels espais educatius que la lligaren, en la meva mentalitat de nena, amb l’oci.

La llengua no només serveix per comunicar-nos, sinó també per expressar-nos. Cada llengua expressa una forma de veure el món i per això la varietat d’aquestes és també molt important per la riquesa cultural d’una societat: la diversitat literària i artística que una llengua ens dóna també ens serveix per entendre la mentalitat de tot un poble que viu la llengua. Quan es perd una llengua no només es perd la seva fonologia o la seva gramàtica, també es perden un conjunt de conceptes abstractes: es perd part d’un poble.

El procés de normalització lingüística que ha viscut el català des dels anys 80 pot ser considerat un èxit perquè va aconseguir apropar el català a nens i nenes de famílies castellanoparlants que potser, en altres condicions, no haurien aprés. Aquest procés, però, no s’havia de donar només en l’àmbit educatiu o l’àmbit institucional, també s’havia de donar al nostre dia a dia, a les nostres cases on el castellà era predominant.

La televisió, com a cultura de masses, és una eina que fou utilitzada mitjançant canals com el Super 3 per ampliar l’ús del català en espais la qual la seva hegemonia la tenia el castellà: els dibuixos animats i les sèries. Molts de nosaltres vam tenir el nostre primer contacte amb l’anime en català, vam normalitzar que el català no era quelcom que només es parlava a l’aula, sinó que també ho podíem parlar amb els amics i amigues i al nostre temps de lleure.

Per què, llavors, ens escandalitza o ens sembla còmic que una persona mostri el seu desacord respecte que, actualment, les noves tecnologies marginin el català com a llengua? Molts sistemes operatius de dispositius intel·ligents, si en tenen, tenen un sistema lingüístic molt pobre quan decideixes configurar-ho al català (moltes vegades fins i tot es barreja l’anglés amb el català!). És difícil trobar consoles que puguis configurar al català (la nova consola de moda, la Nintendo Switch, no té l’opció de posar l’idioma en català), la majoria de videojocs tampoc tenen l’opció de jugar en català i, alhora, els actuals canals de streaming tenen una programació en català molt pobra (i intenta anar a veure cinema en català! Normalment les sessions en català són sessions especials). Es podria dir que en els dos primers casos ens trobem amb una manca de traductors però, i en l’últim? Fa poc van haver-hi queixes a Netflix, per exemple, perquè es va pujar Inuyasha i Naruto i no hi havia l’opció de veure-les al català (quan aquest doblatge sí existeix!).

Si no se’ns fa gens difícil admetre que el fet que l’anglès (i el japonès) tinguin l’hegemonia de les noves tecnologies i que, de fet, la majoria del llenguatge informàtic sigui en anglès (i que això demostra una victòria cultural i ideològica del anglès de forma mundial), per què se’ns fa tan difícil admetre que la manca de presència del català en els continguts audiovisuals actuals manifesta una derrota en la lluita per la normalització de la llengua?

Haver tingut l’oportunitat de llegir gran part de la literatura jove-adolescent en català no és cap banalitat (Harry Potter, els Jocs de la Fam, Joc de Trons, el Diari de Greg o els còmics de Bola de Drac), ajuda a entendre la llengua com una eina que no queda relegada darrere del llindar de la llar. Perquè llavors ens costa tant entendre que la batalla cultural també s’ha de lliurar en el món audiovisual, del cine o dels videojocs?

Lucía Aliagas Picazo