/Educación para la Ciudadanía (I). L’Imperi de la Llei com no l’havies vist mai

Educación para la Ciudadanía (I). L’Imperi de la Llei com no l’havies vist mai

Aquest és el primer d’una sèrie d’articles on veurem algunes idees del llibre Educación para la Ciudadanía, les dades del qual teniu a la capsa d’aquí al costat. En particular, en aquesta primera ressenya situarem el llibre en el seu context i parlarem dels continguts dels primers capítols, on es relacionen conceptes com raó, llibertat i llei. Anem per feina!

Títol: Educación para la Ciudadanía: Democracia, Capitalismo y Estado de Derecho.
Autors: Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero.
Il·lustracions: Miguel Brieva.
Editorial: Akal.

La segona edició d’aquesta obra comença amb un pròleg on es posa de manifest la manipulació als mitjans de comunicació que va patir la publicació de l’edició anterior, l’any 2007. Es va arribar a dir que aquest era el “manual de Zapatero”, un llibre de text que pretenia adoctrinar els alumnes en les temibles idees del socialisme en el marc de la nova assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Res més lluny de la realitat: ni és un llibre de text, ni li agradaria massa a Zapatero. De fet, és una crítica des de l’esquerra a la pròpia assignatura.

Els lectors recordaran la forta reacció que va generar en els sectors conservadors de la societat la creació d’aquesta matèria. En ella s’havien de tractar temes com el respecte a la diversitat religiosa i sexual, els drets i deures dels ciutadans, el concepte de democràcia en el segle XXI, etc. A l’Església no li va agradar que l’Estat entrés a educar en terrenys que considerava de l’ordre moral, en particular defensant altres models de famílies que s’allunyaven de la tradicional. L’Estat estava adoctrinant, i això, és clar, ho devien considerar intrusisme laboral. Per a més inri, el 2005 s’havia aprovat el matrimoni homosexual a Espanya, o sigui que aquesta gent no guanyava per a disgustos.

Ara bé, l’assignatura també va patir crítiques des de l’esquerra, si bé aquestes van ser més silenciades. Les crítiques es basaven en la preocupació que l’assignatura es convertís en un cant a conceptes abstractes (“que bonica és la democràcia, que feliços som amb les nostres meravelloses llibertats”), mentre la Filosofia, que bé podria servir per discutir tots aquests conceptes, era reduïda per encabir aquests càntics políticament correctes. Aquest llibre neix justament en aquest context, pretenent explicar als seus lectors què és la ciutadania i com aquesta es pot (o no) donar en les societats actuals.

Per fer-ho, el llibre comença amb la cèlebre història de la mort de Sòcrates, condemnat en una anomenada democràcia pel terrible delicte d’anar fent preguntes a la gent. El dubte ja està sembrat: com va poder ser això possible en democràcia? El llibre, d’alguna manera, intenta respondre a aquesta pregunta i, amb aquesta excusa, ens porta de la mà per la història de la filosofia política centrant-se en diversos conceptes clau: raó, llibertat, llei, ciutadania, democràcia, estat de dret, capitalisme i socialisme.

Comença així aquest viatge amb l’àgora grega, aquest espai buit on els ciutadans es reuneixen per a dialogar. És essencial que aquest lloc sigui buit, no pot estar ocupat per cap Temple o Tron, altrament no serem ciutadans sinó serfs d’uns amos superiors. Només pot ser el lloc de tothom si no és el lloc de ningú. Només pot estar buit si pot ser ocupat per qualsevol. Però en el moment que és ocupat, no deixarà de ser buit? Es pot ocupar aquest lloc sense omplir-lo?

Els autors insisteixen molt que això no va de jocs de paraules, sinó d’adonar-se que hi ha maneres de parlar en què hom no imposa res que no pugui ser imposat per qualsevol. És a dir, quan un demostra el teorema de Pitàgores, no està donant la seva opinió sobre res, és més aviat portaveu d’una cosa que es diu a si mateixa. El teorema de Pitàgores es dedueix, que és el mateix que dir que es diu sol. No depèn de si jo soc gallec, català, bisexual, ric, o si m’he aixecat de bon humor. No depèn de res ni de ningú. Ho pot dir qualsevol. Aquesta és una de les tesis més interessants del llibre, perquè, per molt lògica i irrefutable que pugui semblar, el cert és que els propis autors reconeixen que sí hi ha alguna cosa discutible: podem estar o no d’acord en si una demostració del teorema està o no ben feta. Ara bé, si ho està, aleshores el teorema és enterament i eternament cert, independentment de qualsevol cosa.

D’aquesta manera els autors arriben a la conclusió que raonar, en el fons, és esforçar-se a lliurar-se d’un mateix. Dir coses que podria dir qualsevol. Les matemàtiques són aquest terreny sensacional on pots (has de) estar d’acord amb el teu pitjor enemic. De fet, són aquell terreny en què actuem ja no com a humans, sinó merament com a éssers racionals. Aquesta és una altra tesi forta (i discutible), però no m’entretindré amb aquesta quan la següent és devastadora: li hem d’exigir a l’economista o a l’historiador el mateix que al matemàtic: que ens expliqui la seva ciència com ens l’explicaria qualsevol altre, perquè no pot ser de cap altra manera.

Aquí els autors es fiquen intencionadament en un merder considerable: ens explicarà igual la revolució francesa un francès que un espanyol? Un ric que un pobre? Un liberal que un defensor de l’Antic Règim? Doncs sí, ho haurien de fer, si és que volen fer ciència raonada, com les matemàtiques, i no explicar-nos les seves opinions, que no ens interessen el més mínim. Ja es veu que això és molt complicat, cosa que els autors solucionen per la via ràpida dient que les ciències humanes estan menys desenvolupades que les matemàtiques. Un argument que sembla una mica feble: els autors creuen, doncs, que fins i tot les humanitats poden escapar del seu caràcter humà, arribant a una objectivitat científica i racional, anant clarament contra corrent dels estudis socials sobre la ciència, que més aviat ens venen a dir que ni tan sols les matemàtiques es poden escapar del seu caràcter humà, social i cultural. Sigui com sigui, podem extreure una clara conclusió: per distingir un professor d’un estafador, hem de pensar si el que aquella persona ens diu ho podria dir qualsevol altra.

I així arribem als actes: de manera anàloga, allò que fem moguts per uns interessos ho fem en tant que rics o pobres, o paios o gitanos, o el que sigui, ho fem perquè som així. Cal que ho fem igual que ho podria fer qualsevol altre, és a dir, en tant que éssers racionals. Si actuem com ho podria haver fet qualsevol, vol dir que actuem sense dependre de res, és a dir, de forma completament lliure. Actuar d’una altra manera és actuar de forma indigna o vergonyosa. Apareix aquí el concepte de deure, fer el que s’ha de fer (però que molt sovint no fa ningú perquè no li convé).

Els autors tornen a (no) jugar amb les paraules quan ens recorden que és molt difícil ser qualsevol. Ser gent ben normal, de fet, és el contrari de ser qualsevol: és molt habitual actuar com a ric, com a pobre, com a cambrer, com a recepcionista, com a andalús, com a tailandès, però això no és actuar com a qualsevol. Per a més inri, actuar com a qualsevol és de fet la característica dels herois de les pel·lícules (que no semblen precisament “qualsevol”): fer el que s’ha de fer, actuar des del lloc de qualsevol altre, és excepcional. Aquest lloc des del qual actuem sense que els nostres actes depenguin de cap característica nostra és la llibertat. En qualsevol altre cas, estarem sent esclaus de les nostres condicions socials, econòmiques, psicològiques, etc.

Veiem així que ser lliure és qualsevol cosa menys “fer el que em dona la gana”. Una dona que fa el que s’espera d’ella com a dona, per moltes ganes que tingui, està sent esclava d’un seguit de rols i prejudicis. Una dona lliure farà el que s’ha de fer, allò necessari. I allò necessari ha de ser llei. Ull viu: som lliures en tant que complim la llei!

Sembla una broma de mal gust, això. Estem fent-li el discurs als de “l’Imperi de la Llei”? Als que diuen que “no hi ha Democràcia sense Llei” per justificar tota mena de barrabassades més o menys legals? Julio Anguita escriu una columna en El Economista, un oasi d’esquerres que apareix en un desert neoliberal. Soc jo el cas invers? Vull creure que no.

Estem parlant d’una llei que recull un acte necessari per als éssers racionals. Estem parlant, per tant, d’un ideal universal. El simple fet que hi hagi lleis locals, nacionals, etc., ja ens hauria de fer sospitar. Són això lleis o costums regulats? Són potser capricis de poderosos? La dona que feia el que s’esperava d’ella era una dona que seguia unes lleis… que no eren lleis. Obeïa les lleis imposades a les dones, enlloc de les lleis dels éssers racionals, que són les veritables. Veiem aquí com va caient la historieta dels de l’Imperi de la Llei. Precisament el problema que tenim és que aquest imperi no existeix!

Així com perquè una taula sigui una taula cal que tingui forma de taula, perquè una llei sigui una llei cal que tingui forma de llei. Es tracta que la llei sigui, com hem dit, universal, que ens permeti comportar-nos com vulguem mentre aquest “com vulguem” no resulti problemàtic si es generalitza. En el fons, ho hem sentit milers de vegades: “la teva llibertat acaba on comença la meva”. La forma de llei ens ordena a no fer res que no ens agradaria veure convertit en llei o, dit d’una altra manera, a fer sempre allò que ens agradaria veure convertit en llei. Allò que ens agradaria fer a nosaltres però que no ens fessin a nosaltres seria intolerable, i no tindria forma de llei. Estic obligat a tractar-me a mi mateix com a qualsevol, i no com a un individu esclau de les seves conveniències. Estic obligat a ser una persona lliure, és a dir, a ser un ciutadà.

D’aquesta manera, podem pensar que quan Rosa Parks no cedeix el seient de l’autobús no està incomplint la llei, està rebutjant un privilegi imposat pels blancs, està preservant la seva dignitat, i per això mateix el seu acte ens infon respecte i no pas vergonya. No ha actuat com a negra, sinó com a ésser racional, amb totes les conseqüències. És indubtable que ha actuat com a dona lliure, ha triat ser lliure i guanyar la seva ciutadania, mentre altres actuaven amb ganes de no ficar-se en problemes, és a dir, com a negres als que els convenia cedir seients. Actuar segons la conveniència ens pot donar premis o evitar càstigs, fer-ho segons la dignitat només ens aporta saber que s’està sent digne. I, tanmateix, tantes i tants ho han fet abans que nosaltres i ens segueixen inspirant.

Si heu arribat fins aquí, és que realment us interessa el tema. Seriosament, si és així, no espereu a la segona part de la ressenya i aneu a llegir el llibre. Val la pena.

Francisco J. Paños

Imatge de portada: Àgora de la Universitat Jaume I (Poetisasum/Wikimedia Commons).