/Educación para la Ciudadanía (II). La difícil convivència de Democràcia i Estat de Dret

Educación para la Ciudadanía (II). La difícil convivència de Democràcia i Estat de Dret

En la primera part d’aquesta ressenya trossejada vam veure que ser racional en el fons és com ser lliure, no ser esclau de les nostres condicions humanes. I vam veure que la llibertat i la llei s’exigeixen l’una a l’altra, tenint en compte la forma especial que tenen les lleis (que ens ha de servir per distingir lleis d’aparences de lleis). Doncs bé, diem que una societat basada en aquests principis es troba en estat de dret. En aquest article veurem com la democràcia, sovint entesa com l’acompanyant natural de l’estat de dret, pot, de fet, ser enemiga d’aquest.

A risc que us perdeu pel Twitter, us deixo aquí unes piulades on gent que no cal que presenti parlen del que és o no un Estat de Dret, perquè veieu que discutir d’aquestes coses mola. Comenceu pel Quim i llegiu d’esquerra a dreta per no perdre-us.

Però no avancem tant els esdeveniments i comencem pel principi: per parlar d’estat de dret hem de garantir que les lleis ho són i no són consignes d’un poderós. Com ho fem? El mecanisme que tenim és la divisió de poders. Dit ràpidament, aquesta divisió implica que un govern pot ser jutjat per un tribunal, d’acord a unes lleis elaborades en un parlament. Actors diferents, independents, tenen diverses fórmules per evitar que cap d’ells es passi de llest. Plató ja va indicar que “qui esclavitza les lleis, lliurant-les al poder dels homes, ha de ser considerat l’enemic més perillós de la ciutat”. Quan els francesos es van revolucionar, van ser molt platònics, perquè el primer que van fer va ser guillotinar el rei. “O rei o llei”. La llei és incompatible amb un senyor que ocupa el seu lloc, amb un actor, que, estant ell tot sol, es pot passar de llest.

Ara bé, quan es va aprovar la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola sobre el pagament prioritari del deute, posant la llei al servei dels totpoderosos mercats, Julio Anguita va dir que allò suposava un “delicte d’alta traïció a la pàtria”, però ningú va ser jutjat. En un altre ordre de coses, però en la mateixa línia de pèrdua de sobiranies, el mateix Anguita ha afirmat que només cal llegir l’article 155 per veure que el que s’ha aplicat a Catalunya no té res a veure amb la legalitat. En principi, la divisió de poders ha de garantir que aquesta mena de situacions no es donin. Pel que sigui, a Espanya no ha acabat de funcionar. Seguint amb la teoria, fins i tot si una majoria del poble vol violar una llei, algú tindria dret a queixar-se i denunciar-ho al Tribunal d’Estrasburg. Segons els autors, la Llei està per sobre, fins i tot, de les majories populars. L’Estat de Dret està per sobre de la Democràcia.

És en aquest aspecte que Sòcrates i Plató critiquen la democràcia, no perquè siguin partidaris d’una aristocràcia o oligarquia, sinó perquè, precisament, en una democràcia es pot posar en qüestió el paper fonamental de la Llei. Si la majoria legisla pel simple fet de ser majoria, és evident que no es preocuparan que les lleis tinguin forma de llei, sinó simplement que els resultin avantatjoses. La majoria pot esclavitzar a una minoria. La majoria, de fet, pot ser comprada, atemorida, amenaçada, manipulada, per una minoria.

És en aquest context que apareixen els sofistes, aquells filòsofs que no ensenyaven tant a trobar la veritat o la virtut com a ser persuasius amb totes les armes de la retòrica. Ja es veu per on van els trets. Si la cosa va de convèncer, no importa que la causa sigui justa o raonable, importa ser capaç de convèncer. La democràcia es converteix així en una disfressa de legitimitat de la tirania que té la paella pel mànec: en aquestes circumstàncies, són les opinions dels poderosos les que acaben convertint-se en llei. Ens sona? Els autors plantegen, doncs, que Espanya és una democràcia representativa, però no un Estat de Dret: no és la llei la sobirana de tothom, sinó que els habitants són els tirans de les lleis.

Ara bé, si acceptem que la majoria no pot violar les lleis, com ho fem per canviar-les? Qui té la saviesa suficient per determinar sempre què és i què no és llei? Ja que no som déus, no podem refiar-nos de la majoria com a manera de resoldre aquest problema?

La qüestió és que sabem que la majoria pot prendre decisions injustes, com lapidar adúlteres o exterminar jueus. O sigui que no sembla un bon mètode per legislar. Els autors tornen a recórrer al model de les anomenades ciències pures per intentar trobar la resposta: els teoremes no se sotmeten a votació. Posar la gent a votar sobre si creuen que la calor dilata els objectes no sembla la millor manera d’arribar a una conclusió. Més aviat, s’estudia el fenomen i aquest et convenç del que passa. És a dir, l’afirmació “la calor dilata els cossos” és convincent perquè es basa en un seguit de proves, cosa que fa que la majoria la cregui, que és just el contrari de ser convincent perquè ho creu la majoria.

Estupend, nano, però el Dret no és la Física. Ni falta que li fa. En efecte, hi ha alguns aspectes jurídics que són tan formals com les matemàtiques: la raó ens diu que no és just premiar a una persona pel mateix que es castiga a una altra. O condemnar a un innocent. Això no pot estar sotmès a la voluntat de cap majoria. En canvi, si es tracta de triar entre dedicar més diners a les festes majors o a fer uns aparcaments per a motos, ja es veu que és una qüestió política completament diferent i semblaria raonable que la majoria decidís.

Però, insistim, hi ha qüestions sobre les que, simplement, no es pot votar. És ben coneguda la genial anècdota, succeïda el 1897, en què la Casa de Representats d’Indiana (EUA) va aprovar un projecte de llei en què s’inferia que el número pi era exactament 3,2 (enlloc del famós 3,141592…). Per sort, el Senat va fer que el ridícul no anés a més (perquè després diguin que aquesta cambra és inútil). Voler decidir sobre si una persona es mereix un judici just seria equivalent a voler decidir si dos i dos són quatre, o el valor de pi. Amb l’agreujant que aquests darrers casos semblen productes de la ignorància, mentre que el primer mostra més aviat una conducta criminal.

Val a dir que entre el blanc i el negre sempre hi ha escales de grisos. Els astrònoms van votar, de fet, que Plutó no era un planeta el 2006 (no sense absència de controvèrsia sobre la idoneïtat de la nova definició). A les Corts Valencianes també hi ha hagut tradicionalment una certa obsessió per part del PP per votar que el valencià i el català són llengües diferents (enlloc de deixar el tema als experts, que sembla que tenen força clara la unitat de la llengua, i que cadascú l’anomeni com vulgui, no ens barallarem per això). A Catalunya recentment també hem tingut alguns problemes amb una votació…

Era el referèndum d’autodeterminació de 2017 un d’aquests casos on no s’havia de votar? Certament, la votació posava en qüestió la unitat d’Espanya, recollida a l’article 2 de la Constitució. Si considerem que Espanya es troba en estat de dret, la votació seria, en efecte, intolerable. Ara bé, la Constitució també afirma estar basada en els Drets Humans i en el respecte als tractats internacionals, que recullen el dret d’autodeterminació. No serà l’article 2 el que conculca l’Estat de Dret? Per no parlar de les lleis que fomenten l’especulació amb l’habitatge, diametralment oposades a l’article 47. La resposta desmesurada de l’Estat, saltant-se les seves pròpies lleis, empresonant i acusant de rebel·lió a líders pacífics, etc., posa de manifest el limitadíssim abast de l’Estat de Dret a Espanya.

Francisco J. Paños

Imatge de portada: Urna del referèndum d’autodeterminació de Catalunya de 2017 (Màrius Montón).

Educación para la Ciudadanía (III). El xoc entre Capitalisme i Estat de Dret

Títol: Educación para la Ciudadanía: Democracia, Capitalismo y Estado de Derecho.
Autors: Carlos Fernández Liria, Pedro Fernández Liria i Luis Alegre Zahonero.
Il·lustracions: Miguel Brieva.
Editorial: Akal.