En la darrera entrega d’aquesta sèrie d’articles sobre el llibre Educación para la Ciudadanía vam veure que democràcia i estat de dret poden entrar en conflicte molt fàcilment. Avui afegirem una tercera pota: capitalisme.

Recordem com raó, llibertat i llei estan fortament lligades. Gairebé podríem dir que són diverses manifestacions de la mateixa cosa. Voltaire deia que “la raó és allò que tots els homes tenen en comú quan estan tranquils”. Acabem de descobrir una nova faceta d’aquell espai de la ciutadania: buit i tranquil. Certament, per raonar, argumentar, legislar, cal serenitat. No es raona a crits. No es raona en una emergència. No es raona en la guerra. L’espai de la ciutadania ha d’estar protegit dels xocs de la natura i de la història.

I casa bé aquest lloc amb el capitalisme? Vegem-ho: el projecte polític de la Il·lustració era la república global cosmopolita sustentada en els principis que hem anat comentant. Tenim alguna cosa semblant, avui dia? Bé, el que tenim global és el capitalisme o, com s’ha vingut a dir, globalització econòmica. A falta de república global, tenim un munt d’estats-nació amb lleis d’estrangeria més o menys simpàtiques. Però, alerta, tenim també l’Assemblea General de l’ONU. I àdhuc una Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) signada per molts països. Va, va, que no estem tan malament.

És clar que no és que costi massa signar la DUDH. Ja sabeu que a la Constitució espanyola també tenim el dret a l’habitatge i molts altres articles de broma. De fet, segons els autors, una prova del fracàs del projecte il·lustrat és que qui més s’escarraça a fer complir els drets humans són ONGs d’aquí i d’allà… Ni el poder legislatiu, ni l’executiu, ni el judicial. Són agents que no tenen poder (per dir-ho així) els que lluiten per l’Estat de Dret. Francament, la situació és lamentable.

Què ha passat? Ha passat que l’espai buit de l’àgora s’ha omplert amb un mercat. Un mercat pel qual la gran majoria de persones hem de passar, però no a comprar fruites i verdures: és el mercat de treball. La instal·lació d’aquest mercat no va ser un procés fàcil: mentre el pagès tenia el seu tros de terra, encara que visqués en la pobresa, podia subsistir. La imposició del mercat de treball com a forma de vida va ser conseqüència de les expropiacions de les terres dels pagesos per part de grans propietaris. Així es van anar abandonant els camps i poblant les ciutats. I noteu que, lògicament, mentre el pagès sempre pot tenir un tomàquet, l’obrer urbà, sense feina, no té absolutament res. La seva subsistència depèn completament del mercat de treball.

Així doncs, la humanitat queda completament esclava del capitalisme: a priori, el capitalisme ha d’anar bé perquè la humanitat pugui subsistir. La paradoxa es produeix quan veiem que totes les mesures que ens recomanen l’FMI i altres institucions pel bé del capitalisme són sempre en contra dels interessos de la humanitat. La crisi ens ha ensenyat que per sanejar una economia s’ha de castigar a la gent. Una tendència que, per altra banda, ja veníem arrossegant d’anys ençà. Sembla que com pitjor viu el poble, millor va l’economia. El capitalisme té les seves lleis i els seus problemes, que acostumen a tenir solucions que generen problemes a la humanitat (socials, ambientals…), problemes que no importen el més mínim al capitalisme. És per això que Marx conclou que el capitalisme és fonamentalment un sistema inhumà. Ja s’ha de ser extremista per defensar-lo. El socialisme o el comunisme no serien més que l’opció sensata, moderada i de centre si voleu, el fre d’emergència d’aquesta locomotora que camina vers el penya-segat.

Enlloc de ciutadans fent política tenim proletaris buscant feina i multinacionals absolutament alienes a qualsevol tipus de control dient-li als estats el que han de fer, aportant remeis politicoeconòmics que són pitjors que la malaltia. Segons els autors, és un greu error pensar que l’Estat de Dret és això. En cap cas. Això és el Dret sota condicions capitalistes. Si resulta que en aquestes condicions tenim una dictadura dels mercats, el que hem après és que el Dret és impracticable en el capitalisme, no pas que el Dret sigui obeir les multinacionals. No s’ha de denunciar el Dret, sinó el capitalisme que el fa impossible.

Per suposat, aquí entrem en el problema de distingir entre el que els autors entenen per democràcia i dret i el que habitualment se sent pels mitjans de comunicació. Per als autors, és natural que la invasió d’Iraq es va fer per causes purament capitalistes i geoestratègiques, i no per una suposada necessitat occidental de mostrar la seva Veritat al món imposant el seu model democràtic i de màxim respecte als drets humans. És clar que aquest és el discurs que legitima la invasió, però això no fa que el Dret sigui una gran mentida, sinó que més aviat confirma que els capitalistes són aficionats a la manipulació. Que es parli de drets humans i de ciutadans constantment ens diu molt del discurs del capitalisme, però és això, discurs. És el capitalisme disfressant-se del que no és.

I com pot ser que aquesta manipulació hagi colat? Bé, la propaganda anticomunista sempre ha estat molt forta. Tan forta que ens han fet creure que els comunistes estan contra la propietat privada, una de les majors tergiversacions de la història.

Els comunistes estan en contra de la propietat privada dels mitjans de producció, és a dir, la que determina les condicions de treball de tothom. Aquesta és l’anomenada propietat privada capitalista (unes terres, unes fàbriques), que no té res a veure amb la propietat privada individual (un raspall de dents). Com noten amb un fi sentit de l’humor els autors, els comunistes no tenen cap interès a col·lectivitzar les dentadures postisses de la gent perquè els usuaris les comparteixin per torns.

En canvi, indicava Marx que els capitalistes sí que havien suprimit la propietat privada dels obrers: tot allò que era fruit del seu treball era propietat de l’amo de les terres o la fàbrica, el treballador només podia reclamar el seu salari. El treballador no tenia cap poder sobre les condicions de la seva feina: què produïa, de quina forma, amb quines jornades laborals… L’obrer no tria sobre la major part del que fa a la seva vida, que és treballar. O treballa del que sigui, com sigui, o a l’atur.

És precisament perquè l’obrer no té propietat privada que és un proletari. Davant les acusacions que els comunistes volien destruir la família (ves quines coses…), Marx es preguntava de quina família parlaven, si amb les jornades de dotze o catorze hores en què treballaven homes, dones i infants no hi havia temps per a cap mena de vida familiar.

També s’acusa als comunistes de ser ateus. Una acusació hipòcrita venint dels majors destructors de tota vida religiosa. La religió implica una celebració de festes, de ritus, de cerimònies, de cants, de balls, en honor a uns déus, ancestres, morts… La vida religiosa porta temps. Un temps improductiu, des del punt de vista del capitalisme, és clar. Tres quarts del mateix passa amb la vida cultural. Cultures indígenes senceres van ser desarticulades amb més rapidesa pel mercat que per l’evangelització catòlica.

Diuen els autors que experiències nefastes com el maoisme o l’estalinisme ajuden als capitalistes en els seus arguments contra el totalitarisme comunista. Tanmateix, també apunten que les deficiències d’aquests sistemes es devien precisament a la falta d’un estat de dret: no eren consubstancials al comunisme, sinó que, de fet, eren mancances similars a les dels estats capitalistes, incapaços d’assolir també un autèntic estat de dret. Perquè ¿què és més totalitari que el sistema capitalista, que ha aconseguit desposseir als humans del fruit del seu treball, de la seva vida familiar, cultural i religiosa per tal de servir al mercat? Que ha convertit als humans en mers àtoms intercanviables? Cap estat totalitari ha pogut homogeneïtzar tant els humans com el capitalisme.

És curiós adonar-se com el proletari s’assembla en alguna cosa al ciutadà. El ciutadà s’ha desfet dels seus condicionants (negre, australià, tímid…) per poder ser lliure i construir des d’aquí l’estat de dret. El proletari ha estat reduït a un no-res social al qual només li queda la seva llibertat. Ara bé, si el ciutadà fa servir la seva llibertat per construir el dret i fer política, el proletari només la pot fer servir per acceptar o no un lloc de treball. És a dir, per triar (sobre)viure o malviure. El proletari és lliure de fer el que vulgui en unes condicions en les que no hi ha res a fer. El proletari és el que queda del ciutadà en condicions capitalistes: poca cosa.