/Esmicolant a Fontana: ressenya i anàlisi d’Europa ante el Espejo
UE

Esmicolant a Fontana: ressenya i anàlisi d’Europa ante el Espejo

El sentiment de pertinença que els humans desenvolupem cap a una terra, un país o una ciutat és un fenomen curiós i, alhora, clau per comprendre la visió que tenim de nosaltres mateixos —i de la nostra comunitat— entorn l’altre. A Europa ante el espejo Josep Fontana intenta obrir-nos els ulls al procés de descobriment que els europeus han patit al llarg de la seva història. Un procés històric que ha transformat una simple divisió geogràfica en una consciència de col·lectivitat. Però, com s’ha construït aquest sentiment col·lectiu? En deu capítols, l’autor ens presenta com aquesta identitat col·lectiva es va formar sobre la contraposició i demonització de l’altre.

L’argumentari historiogràfic tradicional ens ha presentat un passat idíl·lic i que ha evolucionat per la seva superioritat —”superioritat” que ha sigut molts cops utilitzada com a justificació a la dominació i explotació europea sobre els continents africà, americà i asiàtic—, començant per la Grècia clàssica i el seu sistema democràtic. Un sistema democràtic que no es tractava d’una polis habitada per ciutadans lliures que participaven col·lectivament en el govern, sinó que era ‘un sistema excloent, caracteritzat per la marginació del camperol, la subordinació de les dones i la divisió entre rics i pobres. La democràcia atenesa mai va pretendre ser igualitària, sinó que es tractava d’un sistema que permetia a un petit grup de ciutadans amb plens drets polítics dictar el rumb de l’estat i el govern. Conjuntament amb aquest retrat fal·laç sobre la democràcia, està la contraposició grec-bàrbar que ha sigut utilitzada per esborrar de la memòria un passat mestís: un passat que es va veure influït per les cultures del Proper Orient, Anatòlia i els Balcans.

Ja en els seus orígens, Europa, com a comunitat humana col·lectiva, ha sigut fruit “d’un ampli marc de trobades de tots els pobles —cartaginesos, etruscs, celtes…— que van fer possible el sorgiment d’una cultura que tenia molts elements compartits”. Però, si ja des del nostre punt de partida, que són els nostres orígens, ens trobem que una part de nosaltres ha sigut demonitzada, estereotipada i culpabilitzada de la decadència de l’Imperi Romà —sense tenir en compte la situació de crisis sociopolítica i econòmica que aquest ja arrossegava—, com podem fiar-nos sobre la veracitat de la resta d’altres que ha construït la tradició per consolidar la nostra identitat?

Caracteritzar als europeus en un sol estàndard o intentar unificar totes les seves cultures, llengües, tradicions i història en una sola per així reduir-les a un cànon seria erroni, simplista i fal·laç. Es perdria pel camí una riquesa cultural heterogènia i diversa que es troba des de la costa Mediterrània fins al Bàltic o l’Adriàtic. Malgrat tot, és això el que, sota el mirall de l’altre, s’ha fet amb comunitats com la bàrbara. El que coneixement com a poble got, per exemple, era realment un agregat de pobles —com els huns i els alans— en què els gots formaven un poble dominant amb un llenguatge propi, una religió comú i unes lleis i costums que estaven ja definides abans de l’arribada dels huns.

Kavafis, exponent del renaixement de la llengua grega moderna, va expressar en un parell de versos, el sentiment que va contagiar a les classes dominants europees quan el perill bàrbar va desaparèixer: “¿Qué serà de nosotros, ahora, sin bárbaros? Porque hay que reconocer que estos hombres resolvían un problema“. La incapacitat de les elits romanes per solucionar els seus problemes interns va obligar-les a recórrer als bàrbars per explicar la crisi de l’Imperi. Arran l’absència dels bàrbars, les classes dominants europees van trobar, successivament, bocs expiatoris per dirigir les culpes dels mals de la societat i per intentar imposar la seva moral a una societat camperola que es resistí.

En aquest marc, la cristiandat va ser un intent de prolongar l’Imperi per preservar un ordre social amenaçat, que va triomfar sobretot en les capes dirigents urbanes, tenint en compte que al camp sobreviuria el “paganisme”. La centralització religiosa de la revolució Constantina va significar l’inici del fi del vell sistema eclèctic i tolerant en la base doctrinal, i durant l’etapa feudal es va construir sota la mítica de la cavalleria i invisibilitzant el protagonisme de les masses. Unes masses que patiran tota una sèrie d’atacs durant els segles propers. Així com l’oblit del paper de la influència islàmica en la construcció d’aquesta edat mitjana europea.

Un cop eliminades les anomenades heretgies, l’atenció de la persecució política i religiosa va caure en les dones —acusades de bruixes—, els camperols i en els jueus. Emergint aquests últims com un nou reflex del mirall deformant de l’Edat Moderna. Tractant la persecució dels jueus, Fontana ens mostra com la persecució d’aquests com a conseqüència d'”un odi popular basat en els prejudicis irracionals. Seria realment un odi i uns prejudicis alimentats per l’Església, que crearia el mite d’un enemic intern a qui podia fer-se responsable de qualsevol desgràcia col·lectiva”. Els jueus no eren un poble diferent, sinó una col·lectivitat que tenia matisos culturals propis, però que va participar en l’elaboració de la cultura europea. No van ser només la principal connexió entre Orient i Occident, sinó que aquesta participació va ser amb aportacions pròpies. Fins al segle XI els jueus estaven totalment integrats, però, com s’ha mostrat anteriorment, va ser l’Església l’encarregada de marginar-los.

La raó de l’odi eclesiàstic i nobiliari cap als camperols recau en la por en l’agitació social camperola. Una agitació que es basava en la crítica a la societat estamental i la negativa a acceptar que els homes tinguessin el dret a apropiar-se de la terra i a sotmetre a altres a la servitud. Els camperols no eren ateus, sinó que defensaven una Església més oberta i tolerant. En canvi, a aquests se’ls va idiotitzar i caricaturitzar, les resistències a l’ordre establert que va haver-hi durant l’Edat Confessional se’ns han mostrat com anomalies en el curs natural de la història a causa d’una visió lineal d’aquesta.

I és el cas de la bruixeria el que ens mostra l’entrada de la moral cristiana, de manera oficial per interferir en la societat camperola. La culpabilització de les dones tenia molt a veure en el seu paper de transmissió de la cultura popular i la seva funció de sanadora i llevadora, que la feia rivalitzar amb la influència del capellà. Aquesta operació també va ser utilitzada per demonitzar la sexualitat camperola, massa lliure per als ulls de l’Església, amb la finalitat de reforçar la família com a base d’enquadrament social. La bruixeria no era un fenomen nou als segles XV i XVI, però va ser, en aquesta època, quan es va començar a associar als elements marginals de la societat -jueus, heretges i dones- i s’associava a la luxúria.

Podríem pensar llavors, que aquests bocs expiatoris són exclusius d’una endarrerida i reaccionària Edat Mitjana i Moderna, però la realitat ens demostra com, en la construcció dels estats-nació moderns i l’entrada de la contemporània, van persistir. Aquesta continuació es materialitza en forma de racisme, encara instal·lat en les nostres societats —por que, fonamentada o no, no es basa en idees raonades, sinó en temors sense fonaments, sent el rostre que pren la por irracional a l’altre. L’eurocentrisme que va ser protagonista en la interpretació de la història dels pobles no europeus va significar l’arravatament de la seva pròpia història i la dificultat de trobar solucions als seus problemes —intentant aplicar el nostre model socioeconòmic en els seus països, sense entendre que la Revolució Industrial que va triomfar aquí no va ser deguda només per una intensificació de l’activitat tecnològica, sinó també de col·laboració humana. En el moment d’intent d’imposar una visió “primitiva” a les etapes històriques, dificultem la percepció per part del “no europeu” de la realitat de la seva societat, la seva cultura i els condemnem a una colonització cultural; invitant-los a l’acceptació de la civilització europea.

Malgrat tot, els enemics i els altres no s’han construït sempre des de la visió d’un altre en concepció geogràfica, sinó que a vegades aquest enemic ha sigut intern. L’altre també han sigut els obrers de fàbrica i l’empleat que han vist amenaçats els guanys laborals i socials que havien guanyat gràcies a la lluita sindical, lluita denunciada com a obstacle del progrés que “pretén continuar vampiritzant-lo, disfressant la depredació de competitivitat”. Com que la guerra contra les masses obreres mai va ser una oberta, aquesta va ser lliurada en el camp de l’educació i l’alienació social i mediàtica. Es van crear enemics interns amb la finalitat de segregar a diferents grups humans com inferiors: jueus, rodamons, vaguistes, immigrants estrangers… Impossibilitant la seva unitat.

La importància d’aquest llibre no és només el repàs històric de les diverses etapes de la formació d’Europa i la seva identitat, sinó també la reflexió sobre el futur que l’últim capítol “Fuera de la galería de los espejos” ens dóna. Apartant-nos del relat tradicional, la història mai ha sigut lineal, de la mateixa forma que el punt en què estem actualment mai ha estat predestinat per la nostra naturalesa. Durant el transcurs dels segles s’han produït esdeveniments que ens podrien haver portat a un present diferent: un present més democràtic, més social, construït de baix a dalt.

Han passat ja més de 20 anys des de la publicació d’aquesta obra i és, encara, crucial per poder elaborar els fonaments d’un futur més integrador. Walter Benjamin, filòsof alemany i fugitiu del feixisme, va advertir ja el segle passat els perills que produïa aquesta visió simplista i lineal de la història: senyalà el cas concret de la postura adoptada enfront del feixisme, que conduïa a veure-ho com un fenomen aberrant i excepcional, incompatible amb el progrés, i no com un fruit lògic i natural d’uns temps i unes circumstàncies determinades. Però sobretot, ens va advertir una altra conseqüència d’aquest error: la creença que tenien l’esquerra i el moviment obrer de tenir les forces de la història de la seva part, cosa que significaria que, tard o d’hora, aconseguirien la victòria. Tot i que aquesta advertència es feia en un panorama completament diferent de l’actual, ens trobem en l’entrada d’una dècada que es planteja com una fosca: les passades eleccions europees ens van presentar un panorama de creixement de l’ultra-dreta al centre d’Europa, així com, en el cas nacional, les eleccions del 28A van significar la irrupció de Vox a les institucions espanyoles. Cometrem els mateixos errors del passat, infravalorant l’emergència i ascens de l’ultra-dreta i creient en la predestinació de l’esquerra a guanyar la batalla ideològica? O aconseguirem sortir d’aquesta galeria de miralls deformants en què es troba apartada la nostra cultura, derruint les muralles que, en comptes de protegir-nos de les amenaces, ens impossibilita establir pactes amb els altres?

Lucía Aliagas Picazo