//Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia

Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia

El passat 28 d’octubre veiem com els resultats de les eleccions brasileres donaven com a vencedor i futur president del país al candidat parafeixista Jair Bolsonaro. Després de vèncer amb claredat a la primera volta del procés, s’enfrontava cara a cara amb el segon candidat més votat a les eleccions, el professor i ex-governador de Sao Paulo, Fernando Haddad del Partit dels Treballadors. Tot i partir amb gran desavantatge després de la decisió del jutge Sergio Moro de deixar a Lula Da Silva empresonat, en un procés molt irregular, Haddad va aconseguir acaparar el 44% dels vots en segona volta amb el suport tant del PSOL (escissió d’esquerres del PT) com del Partit Socialista Brasiler i altres forces polítiques.

La campanya brasilera va ser en molts aspectes un dejà vu de la campanya a les eleccions dels EUA de 2016, amb un candidat exageradament demagog i ultradretà, fent gala del seu masclisme i de la seva homofòbia, del seu odi a qualsevol cosa que estigui una mica més a l’esquerra dels seus plantejaments, del seu racisme envers els negres (en el cas dels EUA, dels àrabs i musulmans també) i amb un suport explícit a l’ús de les armes per acabar amb la violència. No obstant, un fet va cridar l’atenció i va copar les portades de molts diaris: el suport cap a Bolsonaro de no pocs jugadors i ex-jugadors de futbol.

Els futbolistes, i en general els esportistes d’elit, són un estament que no acostuma a destacar per la seva implicació en política i per tant qualsevol declaració d’aquest tipus de seguida atrau l’atenció dels periodistes i de l’opinió popular. A més a més no han estat jugadors qualsevols. Fem un repàs: Ronaldinho, Rivaldo, Lucas Moura, Cafú, Neymar, Felipe Melo i Dani Alves són els més reconeixibles pels aficionats catalans i espanyols. Tots ells internacionals amb la selecció i més d’un d’ells campió mundial.

Hi ha hagut però, algun futbolista que s’hagi significat en contra? Doncs si, però només un, Juninho Pernambucano. L’ex-jugador de l’Olympique de Lyon va criticar als jugadors que donen suport a Bolsonaro amb les següents paraules: “Em retorço quan veig jugadors i ex-jugadors de dretes, nosaltres venim de baix, som poble. Com ens podem situar a l’altre costat? Donaràs suport al feixista Bolsonaro, germà?”. També de fora de Brasil han rebut crítiques al respecte. L’ex-futbolista i declarat antifeixista Eric Cantona també va dirigir algun comentari punyent al respecte: “Quan veig que la Selecció Brasilera accepta jugar un amistós per diners a l’Aràbia Saudita, puc entendre perquè una part dels brasilers estan disposats a votar a Bolsonaro”.

Al Brasil, com a Espanya, sempre ha causat polèmica que els futbolistes manifestin opinions polítiques i molts s’han esperat a retirar-se per parlar lliurement evitant que els pugui perjudicar en la seva carrera esportiva. És el cas dels ja mencionats Ronaldinho, Rivaldo i Cafú però també altres com Romario, que ha estat senador primer pel PSB i més tard pel partit de dreta liberal Podemos.

Un dels casos més significatius quan parlem de futbolistes vinculats amb la política és Sócrates Sampaio. Aquest carismàtic ex-jugador del Botafogo, Corinthians, Fiorentina, Flamengo i Santos no només va manifestar públicament la seva adscripció política mentre encara jugava, sinó que ho va fer en condicions molt adverses. Entre 1964 i 1985 hi va haver a Brasil una brutal dictadura recolzada pels Estats Units en el marc del Pla Còndor i que es caracteritzava per un marcat ultranacionalisme, anticomunisme i una ferotge repressió cap als elements dissidents.

Tornant a Sócrates, ens trobem davant d’un dels futbolistes més importants i de més qualitat dels anys 80. Conegut com O Doutor (El Doctor) pels seus estudis en medicina, destacava per la seva classe i intel·ligència al terreny de joc, així com per les seves passades amb el taló. No era un qualsevol, i la seva fama sens dubte va ajudar a que no patís cap represàlia.

Mentre era jugador del Corinthians, va ser un dels impulsors del que s’ha acabat coneixent com a “Democràcia Corinthiana”. Juntament amb els jugadors Walter Casagrande, Zenon i Wladimir van crear un nou model de presa de decisions dins del club que trencava amb la dinàmica dictatorial del president del club fins aquell moment. Es decidia tot, des de si es feien concentracions prèvies als partits, quins jugadors havien de vendre i quins havien de fitxar, si havien de fer fora o no l’entrenador i els horaris dels entrenaments i dels menjars. I votava tothom, des de l’estrella de l’equip fins a l’encarregat de material.

El Corinthians d’aquells anys sortia al camp en plena dictadura amb missatges a la samarreta demanant el vot a les eleccions a governador o amb la pròpia frase “Democràcia Corinthiana”, fet que no alegrava massa als mandataris del règim. El 1983, quan es va plantejar al Senat la convocatòria d’eleccions amb sufragi universal, el Corinthians va sortir amb una pancarta amb la frase que aquest article porta per títol: “Guanyar o perdre, però sempre amb democràcia” i el propi Sócrates va declarar que si no es tirava endavant la proposta, marxaria del Brasil. La proposta no va triomfar i Sòcrates va complir la seva promesa.

El 1985 la dictadura va “acabar” però amb ella també el projecte de la “Democràcia Corinthiana”. No obstant, l’afició ha conservat part del sentiment antifeixista conreat durant l’època, com es pot comprovar amb les declaracions del president del club de fans amb més membres del Brasil (més de 100.000), el Gaviões da Fiel de Corinthians: “Els nostres fundadors van patir molta opressió per alçar la bandera a favor de la democracia i la llibertat” i convidava a tothom que simpatitzés amb Bolsonaro a abandonar la organització.

En l’actualitat, amb un president que recorda a molts brasilers als temps de la dictadura, veurem de nou un fenomen com el de la “Democràcia Corinthiana”? No sembla que sigui així, però les aficions de diversos equips ja han manifestat el seu rebuig al seu nou president i alguns dels seus membres fins i tot han fet campanya per Haddad. En un esport de masses com el futbol, si els grups d’aficionats aconsegueixen anar més enllà dels comunicats i es converteixen en bastions antifeixistes, estarem davant d’una bona noticia per a la classe treballadora brasilera i el conjunt de clases populars en la seva lluita contra el feixisme, el sexisme i el racisme del seu nou president i de les elits que representa.

Xavi Pizarro Homs