Havent nascut l’any 1993, formo part d’aquesta generació que va créixer acompanyada per la saga Harry Potter. Tant els llibres com les pel·lícules són part indiscutible de les nostres primeres experiències literàries i audiovisuals i, a mesura que complíem anys, vèiem com els temes tractats en la saga anaven guanyant una major complexitat (o potser nosaltres érem més capaces de veure-la) i les moralitats sociopolítiques que es podien extreure de les històries d’aquest univers no faltaven. Paga la pena ara, més de vint anys després de la publicació del primer llibre de la sèrie, Harry Potter i la pedra filosofal, donar-li un cop d’ull a la saga creada per J. K. Rowling posant-nos les ulleres violetes, en una sèrie d’articles en la qual analitzarem a diversos personatges femenins rellevants en la saga.

Quan parlem de personatges femenins de Harry Potter, a gairebé tothom la primera persona que li ve al cap és Hermione Granger, que juntament amb Ron Weasley és la millor amiga de Harry i coprotagonista indiscutible de moltes de les peripècies del jove mag. Hermione és filla de muggles (gent no màgica), pel que, ja d’entrada, en el món màgic és tractada amb prejudicis: existeixen creences racistes sobre la “puresa” dels mags i les bruixes i aquells amb pares muggles són objecte de persecucions sota els règims feixistes de Lord Voldemort, i en el període de “pau” entre ells els “sang de fang” com Hermione continuen sofrint molts estigmes per part dels estrats més reaccionaris de la societat màgica. Hermione és una noia molt intel·ligent, treballadora i amb ànsies de justícia social, la qual cosa la porta a fundar una plataforma de defensa dels drets dels elfs domèstics, que en la societat tradicional màgica són tractats com a esclaus. Cada vegada que Hermione denuncia aquest fet, se li respon amb una condescendència que ens recorda molt al to dels “però no t’enfadis, dona” o “estàs exagerant” que moltes hem d’aguantar en la vida real quan manifestem opinions i crítiques socials. Hermione sofreix burles pels seus projectes de justícia social, pel seu interès en el món acadèmic, pel seu aspecte físic, pel seu origen no màgic: tots aquests elements condueixen al tracte misogin que sofreix, perquè és una persona (una dona, i una dona jove) “incòmoda” al sistema.

Segons molts memes (que, al cap i a la fi, són els refranys d’avui dia), Harry no hagués sobreviscut al primer llibre sense la presència d’Hermione, i això és totalment cert. Tant Harry com Ron necessiten constantment l’ajuda d’Hermione: amb les tasques escolars, amb els seus empipaments adolescents, amb els perillosos misteris als quals s’enfronten. Moltes vegades, aquesta ajuda no es valora prou, i Hermione sembla que “sempre està allí” per a resoldre el que sigui que calgui resoldre, sense tenir en compte (atès que la narració és a través dels ulls del jove Harry) els problemes interns que ella pugui estar vivint.

En els llibres, a Hermione se la descriu com una bruixa extremadament hàbil i valenta, però, en última instància, amb els seus defectes i errors adolescents. Això fa que sigui molt fàcil identificar-se amb ella, sobretot si vas llegir els llibres quan transitaves una edat similar a la seva. No obstant això, en les pel·lícules se’ns ofereix una imatge molt més idealitzada d’Hermione: sempre sap com actuar, no comet fallades fàcilment evitables, s’ajusta molt més als cànons estètics femenins, els seus al·legats a favor de la justícia social no tenen tanta rellevància en les trames. És, en definitiva, l’Hermione que permet Hollywood.

Un altre personatge femení molt important en la vida d’en Harry és Ginny Weasley, la germana petita de Ron. Ginny comença sent una nena alegre i simpàtica que està molt enamorada de Harry i això fa que actuï de forma molt maldestra quan està ell a prop. Després de viure una traumàtica experiència sent posseïda (i gairebé assassinada) per Lord Voldemort en el seu primer any a Hogwarts, la seva relació amb Harry va evolucionant a poc a poc, convertint-se en amics i, posteriorment, en parella, arribant a casar-se i tenir fills. El seu interès en el quidditch (l’esport màgic per excel·lència), el seu sentit de l’humor i la seva personalitat combativa són punts en comú que acaben unint-los. Ginny és molt més que la germana petita de Ron o la parella de Harry, és una noia lluitadora, enginyosa i divertida a la qual veiem participar activament en el derrocament del règim de Voldemort i els seus lacais en Hogwarts. No obstant això, igual que passa amb Hermione, en les pel·lícules el seu personatge és molt diferent: a penes té profunditat; només cobra importància quan és víctima de Voldemort i quan Harry comença a interessar-se romànticament en ella. El que és un exemple de personatge tridimensional i ben plantejat en els llibres es converteix en la pantalla en una simple caricatura del clàssic “interès amorós” del protagonista.

Per a finalitzar (ara com ara), la nostra anàlisi, tenim a Luna Lovegood, una altra integrant del grup d’amics d’en Harry. Luna és una alumna de l’any de Ginny. El seu caràcter excèntric i la seva tendència a albergar creences estrafolàries i fora del comú fan que sofreixi discriminació per part de la resta de l’alumnat (com es pot observar al llarg d’aquest article, la màgia no fa que les persones siguin més tolerants). Una vegada superats els prejudicis inicials, Harry i els altres descobreixen en ella a una noia molt llesta, empàtica i lleial. Harry entaula amb ella una relació d’amistat basada en la comprensió i suport mutus: dolgut per les morts dels seus pares, del seu company i rival en el Torneig dels Tres Bruixots, Cedric Diggory, i del seu padrí, Sirius Black, troba en Luna a una persona que va passar per una experiència similar (la defunció de la seva mare quan Luna era una nena) i que per tant pot entendre-ho de formes que la resta dels seus amics no. Les pel·lícules, encara que reflecteixen bé el caràcter entranyable i dolç de Luna, pequen a vegades de tractar-la com a un simple recurs còmic, en lloc de la noia comprensiva i amable que coneixem en els llibres. 

Com veiem, a pesar que Harry sigui el protagonista i per tant la història se centri en la seva visió del món (la d’un home que viu “el viatge de l’heroi” de Joseph Campbell, que expliquem en la saga d’articles “La ideologia en Star Wars” en relació amb Luke i Anakin Skywalker), paga la pena analitzar als personatges femenins, en els seus punts positius i negatius. Estigueu atentes als següents articles: McGonagall, Molly, Lily i més ens esperen!

Sofía Lorenzo González