L’estiu és una bona època de l’any per aprofitar i fer tot allò que durant la resta de l’any no has pogut fer (o volgut, que ja sabem totes com van aquestes coses). A mi m’agrada aprofitar les vacances estivals per fer els deures i dedicar temps als camps de coneixement on detecto que tinc mancances, i el tema estrella aquest darrer curs 2018-2019 no ha estat altre que Greta Thunberg i Fridays For Future, o cosa que és el mateix, la sensibilització de la lluita pel clima. És per aquest motiu que la darrera setmana de treball abans de vacances vaig decidir que Héctor Tejero i Emilio Santiago, i el seu llibre “¿Qué hacer en caso de incendio? Manifiesto por el Green New Deal” serien els meus primers companys de vacances.

Aquests dos bombers, a través del seu llibre-manifest àgil de llegir i amb tocs d’humor malgrat la catàstrofe que s’apropa, intenten assentar les bases per poder apagar el gran incendi. Lluny de catastrofismes, però, i malgrat tenir un capítol dedicat al ‘museu dels horrors climàtics futurs’ (per ajudar a prendre consciència de què pot arribar a passar en un futur no massa llunyà, tot i que no immediat), aquest llibre és un cant a la vida, i un recordatori de quelcom molt essencial: el medi ambient no pot ser mai més considerat com un element extern a l’ésser humà; la visió antropocèntrica en l’anàlisi del canvi climàtic ha de ser, d’una vegada per totes, i tal com estableixen els mateixos autors, una visió veritablement antropocèntrica, amb les seves causes, efectes, conseqüències i contextos. L’ésser humà no es pot deslligar del seu entorn.

Emilio Santiago i Héctor Tejero, però, no només són bombers, sinó que es posen també la bata de metge per tal d’emetre el seu diagnòstic, i el repeteixen constantment: la malaltia s’anomena capitalisme, tal com titulen un dels seus capítols. El capitalisme no és un simple model econòmic, és també l’eix vertebrador de les nostres civilitzacions, el qui determina com ens relacionem amb els altres tant dins les nostres societats com entre societats, i la que estableix els patrons d’explotació que també expliquen el canvi climàtic. I és que no podem oblidar que el canvi climàtic s’ha d’expressar en termes de lluita de classe, de desigualtat dins les societats i, especialment, entre Estats: els països que patiran en major grau les conseqüències del canvi climàtic no arriben a emetre un 10% dels gasos més contaminants. Tot i això, i tal com passa amb altres ‘desastres naturals’, el que determina el grau de desastre és la interrelació entre la vulnerabilitat individual i la comunitària. I un estat com Cuba és el gran exemple: malgrat estar sotmesa a grans inclemències, fruit de la seva situació geogràfica, la resposta comunitària que els habitants de l’illa tenen davant huracans i tempestes tropicals està tan ben traçada (com a política estatal, no ho oblidem) que el nombre de ferits i morts és notablement més baix que als Estats Units, potència mundial per excel·lència (ehem, ehem). No només es fixen en els Estats Units, però: determinen que a Europa, la contaminació provoca el que es pot arribar a considerar com a “genocidi”, ja que, anualment, es cobra les vides de fins a 480.000 persones (31.000 a Espanya, segons les dades). El capitalisme i la seva voràgine autodestructiva, a més, acaba provocant que aquest Nord explotador, que condemna al Sud a morir entre fam i guerres, acabi veient com la seva població no és feliç, com es pateixen malalties relacionades amb estrès i infarts, amb una opulència que els més rics no poden arribar ni a gestionar.

Entrem en matèria, però, i és que un dels punts forts d’aquest manifest és que ens permet començar a dibuixar un horitzó, tant a curt com a mitjà i llarg termini, de receptes per iniciar la tan necessària transició ecològica. Així, el primer que fan és un avís a navegants: detecten quins són els punts forts i febles del moviment ecologista a les darreres dècades, així com una crítica bastant ferotge al comunisme (que, com podeu imaginar, costa una mica de digerir i em genera algunes discrepàncies, i potser ja en parlarem un altre dia), i proposen al moviment ecologista ser capaces d’obrir la ment, de tenir imaginació absoluta sense cotilles per tal de dissenyar solucions a la vegada que s’atén a una mínima factibilitat de les mateixes mesures, per tal que siguin possibles de dur a terme.

A més, tenen molt clar que cal defugir qualsevol rastre d’il·lusió tecnocràtica: no ens calen gestores, el que ens calen són polítiques capaç de tirar endavant una bateria de mesures valentes que provoquin canvis en el sistema productiu, l’economia, la societat i, en general, el sistema. Perquè ho diuen tal qual sona: “si la transició ecològica no és justa, no serà”, i caldrà lluitar amb tot el que tinguem a l’abast per desmuntar mites com el del progrés constant, ben present a l’ideari civilitzatori; i és que, de vegades, per poder avançar s’ha de fer una passa enrere per a agafar impuls. A més, hem de tenir clar que el Capital farà tot el possible per fer-nos caure en la contradicció treball-natura, i les elits pressionaran com fa anys que pressionen lobbies com el fòssil, no fent res a favor del planeta i treballant activament per evitar que el poder polític explori els límits de la seva actuació per afavorir la transició. El que hem de tenir ben present, però, és que malgrat el boicot (i per desgràcia) necessitem a les elits: necessitem un pacte social que constitueixi un ‘nosaltres’ de cooperació, igualtat i honestedat. I tot i estar d’acord amb aquesta premissa, i tal com Íñigo Errejón deixa entreveure al pròleg del llibre, l’aparició del concepte “poble pel clima” és una mica controvertit, i per tant serà interessant desenvolupar-lo en un altre article.

Llavors, què proposa el Green New Deal? D’on ve el nom? D’on surt la proposta? Quines són les propostes que desenvolupa? Si voleu respondre àmpliament aquests interrogants, us proposo, de veritat, que llegiu el llibre, perquè paga molt la pena. Tot i això, podem desenvolupar de forma resumida alguns punts molt bàsics.

Com sempre, el laboratori neoliberal va ser un dels primers a experimentar amb aquest Green New Deal de la mà de Friedman. Tot i això, i gràcies al seu caràcter ambiciós i transformador, als Estats Units pot significar, com a mínim, la renovació profunda del Partit Demòcrata, gràcies a líders com Bernie Sanders o l’estrella Alexandria Ocaso-Cortez, i pot servir per a teixir xarxa amb moviments socials, moviments locals i de defensa del territori i moviments ecologistes. I és que, en efecte, l’elecció del nom no és intranscendent: més enllà de la similitud de les propostes, o de l’abast transformador, el que busca aquest nom és apel·lar a l’imaginari col·lectiu de la població dels Estats Units essent un projecte atractiu capaç d’unir àmplies capes de la societat. Tot i ser conegut en l’àmbit internacional amb aquest nom, doncs, el Green New Deal pot veure ‘mutacions’ en el seu nom depenent de l’Estat: per exemple, a Espanya, el col·lectiu madrileny “Contra el Diluvio” va proposar que prengués el nom de “El espíritu de 2025: la revolución contra el cambio climático”, fent referència a la construcció de l’Estat del Benestar a Gran Bretanya després de la Segona Guerra Mundial (El espíritu del 45, documental de Ken Loach).

Les línies de desenvolupament del Green New Deal són dues: l’augment de l’eficiència (poder produir més o el mateix amb menys recursos) i la transició cap a energies renovables, fent possible, a més, la descarbonització de les societats i de l’economia, en un projecte que es concep a si mateix com una autodefensa de la societat davant d’un sistema de producció i una economia, com ja hem dit anteriorment, autodestructius. Per tant, serà vital posar al centre la lluita obrera i la defensa i ampliació dels drets socials, ja que, tal com reconeixen Santiago i Tejero, el Green New Deal no funcionarà per si sol: es tracta d’una oportunitat per “trencar el cadenat”, per dur a terme un canvi profund social i econòmic, i a Europa tenim una de les oportunitats més clares per fer-ho: gràcies al fet que el capitalisme a mitja hora s’ha aferrat a l’onada verda per tal de salvar-se, convertint el Green New Deal en una etiqueta hegemònica, socialment acceptada, l’esquerra i les forces progressistes tenen la possibilitat de dotar de contingut aquest projecte, prenent la iniciativa i posant sobre la taula mesures revolucionàries, que puguin, per exemple, contribuir a revertir el desmantellament de la investigació científica i tècnica a països com Espanya, a la vegada que pot suposar l’oportunitat definitiva per tal de reconnectar amb la terra, amb el fet local, i revertir fenòmens com “la España vaciada”.

Per acabar, i només en forma d’enunciat per no allargar més, ens proposen els grans eixos constitutius del Green New Deal: treball verd i justícia social, revolució de l’eficiència, educació ecosocial, reequilibri territorial i polítiques feministes. Com podeu imaginar, al llibre desenvolupen aquests enunciats, estableixen uns camps de treball i fan unes quantes pinzellades en forma de polítiques concretes. També desenvolupen la proposta de finançament, que es basa en una doble via: imprimir diners verds i augmentar els impostos.

Una vegada acabat el llibre, doncs, s’arriba a la conclusió que aquest manifest és un molt bon punt de partida. Tenint clara la diagnosi, que és bàsica per poder imaginar tot el que ve a continuació, el desenvolupament de la proposta de programa contribueix a fer que cadascú, dins de les seves capacitats i idearis, pugui jugar a imaginar i contribuir a establir quina és la solució per arribar a la resposta de com transitar la transició ecològica. No tenim excusa, ens hi hem de posar perquè ens hi juguem la vida i tot el que coneixem. Posem-nos el vestit de bomberes i apaguem aquest foc.

Cristina Bedmar Batalla