/El Pensament d’Enrico Berlinguer (segona part). Lluita obrera, Qüestió Moral i Feminisme

El Pensament d’Enrico Berlinguer (segona part). Lluita obrera, Qüestió Moral i Feminisme

En el primer article finalitzàvem amb la fi del Compromís Històric després de la mort d’Aldo Moro i la proposta de l’Austeritat, que prefigurava alguns dels elements principals de la segona etapa de Berlinguer al capdavant del PCI. Aquesta nova etapa es caracteritzarà per un gir a l’esquerra, materialitzat en la recuperació de les relacions estretes amb el moviment obrer, que havien estat malmeses durant els anys del Compromís Històric, un aprofundiment en la qüestió de la reforma moral i també per l’esforç del mateix Berlinguer a situar les reivindicacions feministes en primer pla, malgrat les reticències de molts dirigents i militants del partit. 

Pel que fa a la situació del moviment obrer, els anys d’aquesta nova etapa seran anys de durs atacs antiobrers i antisindicalistes i Berlinguer es situarà sempre del seu costat, tot i que sovint això el deixarà en una posició enfrontada a part del seu partit i a les direccions dels sindicats, dominades pels sectors més reformistes. El setembre de 1980 es declara una vaga a la FIAT en protesta per l’acomiadament massiu de més de 15.000 treballadors, que comportarà el tancament de la fàbrica durant 35 dies. En el desè dia de vaga, Berlinguer anirà a donar el seu suport i declararà que, si els obrers haguessin decidit ocupar la fàbrica el PCI els hauria donat el seu suport. 

Una declaració com aquesta capgirava la relació que el PCI havia tingut durant els anys de predomini de la dreta en la seva direcció i no faltaran veus que acusaran Berlinguer d’extremisme obrerista. Al discurs realitzat a la Festa dell’Unità a Bolonya aquell mes el Secretari General dirà: “El nostre partit està al seu costat (…) perquè està convençut que a Itàlia res es pot canviar i res es pot millorar si la classe obrera és colpejada i desanimada”.

Dos anys més tard, al juliol del 82, Berlinguer feia un discurs a la VIII Conferència Obrera del PCI sobre la recent cancel·lació unilateral per part de la Confindustria (la patronal) de l’escala mòbil, l’instrument que equilibrava els salaris a l’augment del cost de la vida. No era només un atac als salaris sinó també  un intent de reduir la força negociadora de la classe treballadora i per tant tenia un caràcter plenament polític.

La qüestió de l’escala mòbil serà un camp de batalla molt important, ja que serà un dels punts on s’enfocaran la patronal i els seus representants polítics en l’estratègia de fer entrar Itàlia dins del nou món neoliberal que començava a sorgir. És per això que la batalla no es plantejava únicament en l’àmbit de la lluita obrera sinó també en el pla cultural. La burgesia mobilitzarà tots els seus recursos per desacreditar-la als mitjans.

El govern del socialista Bettino Craxi l’any 84 aplicarà una reducció fortíssima de l’escala mòbil, que, curiosament, aconseguirà unir a Berlinguer amb la direcció moderada de la CGIL (el sindicat dels comunistes). 

El PCI impulsarà una manifestació que reunirà més d’un milió de persones i que donarà lloc a una foto cèlebre de Berlinguer amb la portada del diari Unità que manifesta: “Eccoci” (Som aquí).  Un cop aprovada la llei, els comunistes proposaran un referèndum per derogar-la, que es realitzarà després de la mort de Berlinguer. El PCI serà gairebé l’únic partit a fer campanya per la derogació, aconseguint un gens menyspreable 45% de suport tot i no aconseguir el seu objectiu.

Els anys 80 es caracteritzaran també per una accentuació de la podridura moral del sistema, que Berlinguer identificarà també en els partits polítics. En aquest sentit, en una entrevista d’aquell moment, Berlinguer explica quines eren les raons per les quals calia una forta renovació moral i identificava el nou rol que exercien els partits polítics com una de les causes principals de la degradació d’Itàlia:

Els partits d’avui són sobretot màquines de poder i clientela (…) gestionen interessos, els més diversos i contradictoris, fins i tot obscurs, sense cap relació amb les exigències i necessitats humanes emergents o distorsionant-los, sense perseguir el bé comú. La seva estructura organitzativa ara s’ha conformat en base a aquest model, ja no són organitzacions del poble (…) són més aviat federacions de corrents, de camarilles, cadascuna amb el seu capitost i sotscap (…) Els partits han ocupat l’Estat i totes les seves institucions, a partir del govern. Han ocupat els ens locals, les institucions de la seguretat social, la banca, la hisenda pública, els instituts culturals, els hospitals, les universitats, la televisió pública, alguns grans mitjans de comunicació (…) tot està ja parcialitzat i dividit o es vol parcialitzar i dividir. El resultat és dramàtic.”

Per acabar amb aquesta crisi calia canviar la forma de fer política, no n’hi havia prou amb fer fora els lladres i els corruptes. Calia a més, saber separar Partit i Estat, tal com havia assenyalat Gramsci i també Togliatti. En la mateixa entrevista vinculava també la reforma moral al projecte polític del PCI, diferent de la resta de partits en el sentit que plantejava un nou model de societat, superador del capitalisme però també del “socialisme fins ara realitzat”, per fer servir l’expressió de Berlinguer, al qual també atorgava problemes similars. Aquesta particularitat comunista l’expressava el Secretari General en tres punts:

El primer,  l’honestedat demostrada al llarg de la seva història, defensant l’acte de governar “interpretant els grans corrents d’opinió, organitzant les aspiracions del poble, controlant democràticament l’actuació de les institucions” i no parasitant totes les administracions i entitats de govern, com ja hem esmentat abans.

El segon punt, la llarga història del PCI al costat dels explotats, dels oprimits i de la classe obrera. Al contrari que la resta de partits, diu Berlinguer, els comunistes defensen “que cada privilegi sigui combatut i destruït (…) que les necessitats socials i humanes que ara són ignorades siguin satisfetes amb prioritat respecte d’altres (…) que la participació de cada ciutadà i cada ciutadana a la cosa pública estigui assegurada (…) A la presó amb els treballadors hi hem estat nosaltres, a la muntanya amb els partisans hi hem estat nosaltres, a les barriades amb els aturats hi hem estat nosaltres, amb les dones, amb el proletariat marginat, amb els joves, hi hem estat nosaltres; a la direcció d’alguns municipis i regions administrades amb honestedat hi hem estat nosaltres.”

El tercer punt és el de la proposta econòmica del PCI, que es caracteritzava per voler superar el capitalisme, tot i que sense apostar pel model centralitzat del socialisme existent: “Nosaltres els comunistes pensem que el tipus de desenvolupament econòmic i social capitalista provoca greus distorsions, costos immensos i disparitat social, causa un enorme malbaratament de riquesa. No volem però seguir el model socialista realitzat fins ara, rebutgem una rígida i centralitzada planificació de l’economia, creiem que el mercat pot mantenir una funció essencial (…) que l’empresa privada té espai i un rol important. Però estem convençuts que tot això dins de les formes capitalistes ja no funciona i que allò que s’ha de discutir és com superar el capitalisme, ja que està creant una massa creixent d’aturats, de marginats, d’explotats.”

Així es presentava l’alternativa dels comunistes, basada en l’honestedat moral, la lluita de les capes populars, i la construcció d’un nou ordre econòmic, i on la propietat privada i el mercat no es consideren quelcom intrínsecament capitalista, sinó que és el capitalisme qui les fa perjudicials, i especialment el capitalisme corrupte de la DC.

Per acabar, ja que podríem assenyalar moltes més característiques del “segon Berlinguer” cal destacar la relació del Secretari General del PCI amb el feminisme. Un dels grans avenços serà la posició oposada de Berlinguer a la visió arcaica que defensava que la lluita per l’alliberament de la dona havia d’esperar a la revolució socialista. Per contra, el Secretari General defensava que a Occident, “només es podria fer la revolució si també es feia la revolució feminista i si no es feia la revolució feminista no es faria cap revolució.” A més, era conscient i defensava les reivindicacions laborals històriques del moviment, treball estable i sindicalment cobert i desenvolupament dels serveis socials que permetessin l’alleugeriment de la càrrega domèstica que comporta que les dones tinguin una doble jornada laboral.

Berlinguer, però, feia èmfasi també en la vessant cultural de la qüestió, remarcant que es tractava d’un problema de mentalitat i que calia una veritable revolució ideològica en la relació entre homes i dones. Aquesta batalla per la creació d’un nou sentit comú feminista s’havia de lliurar en primer lloc, dins del mateix PCI: “Els comunistes conseqüents, en tant que revolucionaris i per tant defensors de la fi de tota forma d’opressió, han de superar aquella orientació cultural, aquelles actituds, aquells hàbits que són propis d’una societat i d’una cultura, i fins i tot d’una forma de fer política, construïda amb una empremta masclista.”

Així mateix, Berlinguer  s’havia pres tan seriosament aquesta qüestió que va arribar a proposar un grup parlamentari al Senat i a la Cambra de diputats exclusiu de les dones del PCI, amb presidenta, finançament i capacitats pròpies. No obstant això, des de les mateixes dones del partit se’l va convèncer de que això podia comportar divisió entre comunistes. Així i tot, i després que les dones del Partit debatessin la qüestió, es va constituir un Grup Interparlamentari de les dones electes a la llista del PCI, que tenia autonomia de vot en les qüestions relatives als drets de les dones i capacitat pròpia de fer propostes al parlament.

El “segon Berlinguer” va aprendre dels errors de limitar la política a les relacions entre partits i va entomar de nou  el desafiament de l’hegemonia treballant per establir (en alguns casos re-establir) relacions entre les diverses capes populars de la societat. La reforma moral, idea d’herència gramsciana, significava la recerca d’una transformació cultural gràcies a una nova relació entre intel·lectuals i poble. Les eleccions europees guanyades pel PCI just després de la mort d’Enrico Berlinguer, les úniques en la història, mostren que el Partit havia trobat el seu camí, i que podia haver existit un futur diferent. Desgraciadament ningú va poder substituir la gran figura d’Enrico Berlinguer i el gran PCI va anar-se desfent a poc a poc fins a la seva reconversió socialdemòcrata l’any 1991. El record de Berlinguer queda però en la ment de molta gent que el va conèixer, que el va escoltar, que el va llegir i que el va votar i cada cop més les noves generacions reivindiquen el seu llegat, amb els encerts i els errors, però que en el moment en què vivim ens mostra una forma diferent de fer política.

Xavi Pizarro Homs

Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.