/El pensament polític d’Enrico Berlinguer (Primera part). Compromís Històric i Austeritat

El pensament polític d’Enrico Berlinguer (Primera part). Compromís Històric i Austeritat

L’11 de juny de 1984 moria Enrico Berlinguer tres dies després de patir un vessament cerebral mentre realitzava un míting a Pàdua en motiu de les Eleccions Europees, que s’havien de celebrar aquell mateix mes. El context dels 70 i 80 a Catalunya i Espanya no van permetre una justa interpretació dels seus plantejaments polítics, que van ser sovint malinterpretats en funció de la versió de l’eurocomunisme que es va desenvolupar a casa nostra. 

Podem dir que hi ha “dos Berlinguers” a llarg de la seva vida com a dirigent comunista, un entre la seva primera elecció com a Secretari General i l’any 1978 i un altre entre aquesta data i la seva mort. El punt de tall entre els dos és l’abrupte final de la política del Compromís Històric, que havia estat la  proposta política central del PCI durant la dècada dels 70. Què era però, el Compromís Històric?

Per entendre bé les seves característiques, cal fixar-se en el rol que els catòlics i la principal organització política que els representava, la Democràcia Cristiana, havien jugat després de la victòria contra el feixisme. Amb la proclamació de la República Italiana es crearà un govern de coalició, del que formaran part els comunistes juntament amb la DC i els socialistes, però les pressions dels EUA faran caure els comunistes del govern. L’acció d’aquest govern va ser limitada, però va bastir els fonaments de la República amb la creació i promulgació d’una Constitució avançada, que a ulls del PCI era diferent de la resta de constitucions burgeses i obria l’escletxa a la construcció del socialisme de forma democràtica.

Tenim aquí doncs els fonaments de la línia política del PCI durant les dècades següents: El paper central de les relacions amb les masses catòliques, i la República Italiana com a marc democràtic on desenvolupar la Via Italiana cap al Socialisme. En aquest sentit el Compromís Històric suposa una actualització d’aquesta estratègia en el marc de la crisi econòmica dels anys 70 i també del context polític internacional, especialment arran del cop d’Estat de Pinochet a Xile.

Amb la tragèdia xilena en ment, Berlinguer entenia que una divisió de la societat seria una desgràcia que podria contribuir al retorn del feixisme. La Democràcia Cristiana era un partit amb un compromís dubtós amb la democràcia i ja hi havia hagut intents de convertir la República en un règim més autoritari durant els anys seixanta. Si els partits d’extrema dreta aconseguien apropar la DC a les seves posicions podrien acabar amb les poques, però costoses, conquestes democràtiques de la Constitució i la República.

Diu Berlinguer: “La nostra tasca essencial és, doncs, la d’estendre el teixit unitari, unir al voltant d’un programa de lluita pel sanejament i la renovació democràtica de tota la societat i de l’Estat a la gran majoria del poble, i fer que a aquest programa i a aquesta majoria li correspongui una formació de forces polítiques capaç de realitzar-ho. Només aquesta línia, i cap altre, pot aïllar i derrotar als grups conservadors i reaccionaris, donar solidesa i força invencible a la democràcia i fer avançar la transformació de la societat”.

Així, el PCI va apostar per la constitució d’un bloc que aglutinés gran part de la societat, des dels obrers i camperols a les rendes mitjanes, donés més protagonisme a les dones i als estudiants i també pogués afectar a les masses catòliques properes a la DC, arrossegant el seu partit a postures progressistes i recuperant l’esperit unitari i renovador que havia creat la República. No es tractava només d’un acord electoral sinó d’un acord social entre els sectors populars italians que assentés les bases d’una revolució democràtica cap al socialisme. 

En paraules de Berlinguer calia “conquerir i integrar en una articulada formació d’aliances grups sencers de població, forces socials inclassificables en quant classes, com són, en efecte, les dones, els i les joves, les forces de la cultura, moviments d’opinió, les masses populars del Mezzogiorno, i proposem objectius no només econòmics i socials sinó de desenvolupament civil, de progrés democràtic, d’afirmació de la dignitat de la persona, d’expansió de les múltiples llibertats de l’home”.

La proposta va ser en general acollida de forma positiva tant dins del PCI com fora i va ser un dels factors que va contribuir a l’èxit electoral d’aquells anys. L’ambigüitat de la proposta servia per acostar-se al centre catòlic però també laic, fent caure alguns dels vells prejudicis anticomunistes difosos per l’Església i els grups anticomunistes de l’entorn de la DC. Al mateix temps servia per establir un debat amb la pròpia DC que la posava contra les cordes al denunciar el sistema clientelar i corrupte mantingut fins aleshores posicionant-se com a alternativa de canvi pel país.

En les eleccions de 1976 el PCI aconsegueix els millors resultats de la història en unes eleccions fins al moment amb un 34% dels sufragis sobre un 93% de participació general, fet que demostra la forta presència social aconseguida però no supera la Democràcia Cristiana, que revalida les victòries electorals aconseguides fins al moment. La DC no serà capaç de formar govern fins al 1978, mentre Itàlia segueix immersa en una crisi econòmica. En aquest context Berlinguer presenta el gener de 1977 una proposta innovadora, primer a una reunió d’intel·lectuals del PCI i externs i posteriorment a l’assemblea d’obrers del PCI a Milà, per tal de, no només redreçar la crisi, sinó també assentar les bases de la superació del capitalisme i la transició a una nova forma d’organitzar l’economia, més justa i democràtica. És la proposta de l’Austeritat.

L’austeritat plantejada pel Partit Comunista es proposava com una oportunitat d’or per a construir la primera baula d’un nou ordre econòmic, el primer pas per a la superació del capitalisme eliminant el malbaratament i la despesa en sectors econòmics improductius. Contra les intencions de la Democràcia Cristiana i les elits econòmiques, que volien fer recaure el pes de les reformes  necessàries per la forta crisi que experimentava Itàlia (i el món, estem parlant de la Crisi del Petroli que va afectar a tots els països en general durant els 70) exclusivament sobre la classe treballadora, Berlinguer replicarà:

“Nosaltres, per contra, i en interès general del país, lluitem perquè els sacrificis es reparteixin equitativament, afectant proporcionalment les capes més acomodades. Lluitem també perquè es reformin les estructures públiques, perquè es realitzi una programació democràtica eficaç del desenvolupament econòmic i social (…) S’ha de deixar ben clar que, si s’imposa la necessitat d’augmentar els impostos directes, no serà per pagar el manteniment de l’escala mòbil de salaris, sinó per reparar les enormes dispenses provocades per la política irresponsable, corruptora i dilapidadora (…) i al mateix temps, per finançar investigacions en agricultura, lluitar contra l’atur juvenil, el Mezzogiorno, la construcció d’habitatges populars, la reconversió industrial i les inversions dels ajuntaments.”

Berlinguer, però, sabia molt bé que l’aplicació d’una política d’austeritat contra la inflació i l’atur comportaria sacrificis per a la classe obrera, especialment el manteniment durant un cert període de temps dels salaris, sense possibilitat d’apujar-los. Aquest sacrifici es defensava com a concessió davant dels aturats, les dones, els joves i les àrees subdesenvolupades. Un sacrifici gens menyspreable, especialment perquè el PCI tenia la seva força sobretot en els obrers del nord, que és el sector de la classe obrera que sortiria més perjudicada de l’acord.

En contraposició, calia reorientar l’austeritat per tal que la classe obrera sortís del procés millor del que havia entrat, i per tant, s’havia de lluitar per a una reconversió que permetés la creació de llocs de treball que fossin estables i socialment necessaris, destinats a satisfer les necessitats socials bàsiques de la societat i no llocs de treball inestables i socialment improductius. 

L’austeritat era fàcil de malinterpretar i, si no es tenia una actitud constant de vigilància, podia convertir-se en una política que es limités a reproduir el sistema i no a posar les bases per a superar-lo. A més, calia que la classe obrera comprengués que les conquestes reals estaven més en l’aspecte del control obrer de la producció, de les condicions de treball a la feina i en una major oferta de serveis públics gratuïts que no pas només en l’augment salarial.

El 1978 es formarà un govern amb Giulio Andreotti al capdavant, contrari als pactes amb els comunistes. Berlinguer li retirarà el suport, però durarà poc. Aldo Moro, antic primer ministre i principal valedor dels acords amb el Partit Comunista és segrestat i assassinat per les Brigades Roges mentre es debatia una moció de confiança, fet que fa que el PCI decideixi abstenir-se  i seguir sostenint el govern. Després de la mort d’Aldo Moro, el PCI tornarà a l’oposició. La dimissió del president del govern, Giovanni  Leone, i l’elecció d’un de nou, Sandro Pertini, feia pensar que Andreotti dimitiria, però ans al contrari, no només no dimiteix sinó que trenca relacions amb el PCI, acabant de forma brusca amb el Compromís Històric i convocant-se noves eleccions per l’any 1979, que reforçaran la Democràcia Cristiana i on el PCI veurà reduït el seu suport.

Vistos els esdeveniments, segurament Berlinguer va menysprear el pes dels sectors conservadors de la Democràcia Cristiana, així com el compromís del partit amb les elits i el capitalisme. Tot i el gran avenç en matèria electoral de l’any 76, on fins i tot destacats ex-militants de la DC i de l’entorn catòlic van anar com a independents en llistes del PCI, no va ser suficient per a superar a la Democràcia Cristiana, ni va aconseguir arrossegar grans sectors del seu electorat, ja que aquest partit també va augmentar lleugerament els seus resultats. Els sectors moderats i conservadors de la DC, amb el suport de l’Església ja es van assegurar de tancar files i prevenir qualsevol possibilitat d’èxit del Compromís Històric barrant el pas a qualsevol acord amb els comunistes. 

No jugava tampoc a favor de Berlinguer que a la direcció del PCI predominés el sector de dreta amb Amendola, Napolitano i Lama al capdavant. Van tendir a interpretar i aplicar el Compromís Històric de la forma més conservadora, com una renúncia a la revolució i un simple acord polític entre el PCI i la DC sense canvis ni perspectiva de transformació socialista i que en moltes ocasions va prioritzar l’estabilitat política a la defensa dels interessos de la classe obrera. L’ambigüitat del Compromís Històric tenia els seus avantatges, com he comentat abans, però també dificultava entreveure què calia fer si no s’aconseguia articular aquest ampli bloc popular però hi havia un buit de poder o una forta crisi, com assenyala Lucio Magri a El Sastre d’Ulm. Què s’havia de fer, situar-se en l’oposició i esperar que la crisi accentués les contradiccions del capitalisme o mantenir el govern i postergar les transformacions? La proposta de Berlinguer no ho deixava clar.

Pel que fa a l’austeritat, s’ha d’entendre com una visió clara de la contradicció entre el desenvolupament del capitalisme i la supervivència de l’espècie humana. Es posa l’accent en la proposta d’un nou model de desenvolupament, on el creixement constant és substituït pel treball de qualitat i la programació i control democràtic de l’economia, així com en les possibilitats que oferia per a canviar certes actituds i hàbits individualistes fomentats pel capitalisme. Era una oportunitat per salvar, de la destrucció total, les cultures autònomes subalternes obreres i camperoles que encara es mantenien fora del marc cultural del capitalisme i que eren el substrat i la base del Partit Comunista. Probablement Berlinguer no va aconseguir traduir la proposta en polítiques concretes sobretot perquè era molt avançada pel clima político-cultural del moment. A més va ser perjudicat pels sectors dretans del PCI i del sindicat, que la van vendre com un pacte econòmic sense condicions.

No obstant és amb la proposta de l’austeritat on trobem els primers indicis de canvi en l’actitud de Berlinguer respecte a la DC i les elits dominants, i comença a encaminar-se ja cap a les propostes polítiques que el definiran en els últims anys de vida, un cop aconsegueix desenganxar-se de l’ala dreta del partit. Per no fer massa llarg aquest text, que ja ho és prou, deixo l’anàlisi d’aquests nous plantejaments per a un altre article. 

Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.

Xavi Pizarro Homs