/“Fidel Castro amb minifaldilla”: La història de Bernadette Devlin

“Fidel Castro amb minifaldilla”: La història de Bernadette Devlin

Nascuda el 23 d’abril de 1947, Bernadette Devlin va ser una important figura política a la Irlanda del Nord dels anys 60 i 70. Filla d’una família catòlica i republicana (i per tant favorable a la fi de l’ocupació britànica i la reunificació irlandesa), des de ben jove va viure enmig d’un ambient d’activisme i reivindicació nacionalista. La dominació d’Irlanda del Nord per part de Gran Bretanya es traduïa a la pràctica en unes institucions sectàries, que privilegiaven els protestants enfront dels catòlics de forma pública i oberta, dificultant l’accés de la població catòlica a l’habitatge, a llocs de treball qualificats, a l’educació superior, etc. Així, quan el pare de Devlin va morir, la família es va veure obligada a viure dels serveis socials, del tot insuficients per a les famílies d’origen catòlic. La situació s’agreujarà encara més amb la mort de la mare deu anys després, quan la Bernadette tenia només 19 anys.

Tot i assistir a la Universitat i haver d’encarregar-se dels seus germans alhora, va implicar-se des de l’inici en la lluita pels drets civils i les condicions precàries en les que vivia la classe treballadora a Irlanda. L’any 1967 s’havia creat la Northern Ireland Civil Rights Association (NICRA), nascuda sobretot per la dificultat de la gent de classe treballadora catòlica a accedir a un habitatge digne i havia aconseguit aglutinar gent de diferents ideologies dins del món catòlic i fins i tot també protestants.

Un any més tard es constituiria una organització similar de caràcter estudiantil, la People’s Democracy, on Devlin participaria des d’un inici. El gener de 1969 hi va haver una marxa de Derry a Belfast impulsada per aquesta organització imitant la marxa de Martin Luther King a Selma. La reacció no es va fer esperar gaire. 200 lleialistes britànics, molts d’ells policies fora de servei, van atacar la manifestació armats amb barres de ferro, ampolles de vidre i pedres mentre el Royal Ulster Constabulary (la policia d’Irlanda del Nord) s’ho mirava tranquil·lament. L’ambient s’escalfava cada cop més, i el que havia començat com una lluita pacífica pels drets civils no trigaria a agafar un caire més violent.

L’abril de 1969 Devlin es va presentar com a candidata unitària dels nacionalistes a les eleccions al parlament de Westminster per l’escó de Mid-Ulster, guanyant-les inesperadament. Amb 21 anys es convertia en la dona més jove de la història en ser escollida com a diputada (rècord només superat l’any 2015, curiosament per una diputada independentista escocesa) i la persona més jove en més de 200 anys. Contràriament a la tradició abstencionista del republicanisme irlandès, que tot i presentar-se a les eleccions gairebé mai prenia possessió de l’escó com a forma de protesta, Bernadette Devlin ho va fer, amb la intenció de fer política activa en defensa de la classe treballadora i del socialisme.

L’estiu d’aquell mateix any, la tensa situació a Irlanda del Nord va esclatar. El 12 d’agost es realitzava la desfilada anual protestant pels carrers de Derry, però la de 1969 ho va canviar tot. Al passar pel barri del Bogside, un grup de joves nacionalistes irlandesos es van encarar amb els unionistes i la RUC va carregar amb duresa contra ells. No obstant els habitants del barri van contraatacar ràpidament amb còctels molotov i construint barricades. La lluita es mantindrà durant dos dies més i també s’estendrà a gran part de les ciutats d’Irlanda del Nord i es considera l’inici dels coneguts Troubles, etapa caracteritzada per la lluita armada entre republicans i unionistes. Durant la Batalla del Bogside, nom amb què es coneixerà aquest esdeveniment, Bernadette Devlin tindrà un paper destacat a primera línia de batalla arengant als joves nacionalistes irlandesos a lluitar contra la RUC i els grups paramilitars protestants com la Ulster Volunteer Force.

Aquell mateix agost viatjarà als Estats Units en una gira per recaptar fons per a la causa, no obstant, es va trobar que fins i tot els americano-irlandesos més entusiastes de la causa es mostraven poc receptius a la seva proposta socialista i antiracista, fet que la va desanimar molt. Per contrarestar la seva presència, els unionistes també van enviar els seus propagandistes. Aprofitant la radicalitat dels plantejaments polítics de Devlin i el substrat conservador de la societat americana, no van tenir-ho massa difícil per desacreditar-la davant l’opinió pública. Un dels diversos comentaris destinats a injuriar-la va ser el que dóna títol a aquest article, una combinació simple i efectiva de masclisme i anticomunisme.

Una de les més recordades actuacions de Devlin als EUA va ser quan, en la cerimònia d’entrega de les claus de Nova York per part de l’alcalde, no va fer acte de presència i va enviar un substitut, que al seu torn va manifestar la intenció de Devlin d’entregar la clau a la secció local dels Black Panthers com a mostra de suport a la lluita contra la discriminació racial i a favor del socialisme d’aquest partit. Al tornar de la gira americana, va tornar a revalidar el seu escó a les eleccions de 1970, però va ser detinguda i empresonada sis mesos per la seva participació a la Batalla del Bogside, sentència que va complir.

La seva popularitat poc a poc anava minvant, en part pel desastre de la gira als EUA i pel sorgiment d’altres figures en el si d’organitzacions més sòlides del moviment com el Sinn Féin i el propi IRA però també perquè no s’ajustava a l’ideal de conducta femenina. A Londres treballava amb les feministes, els gitanos, el moviment LGTB i els socialistes, fumava i vestia amb minifaldilla i portava el cabell llarg, coses que no agradaven als sectors tradicionals del republicanisme. A més a més el 1971 va tenir la seva primera filla sense haver-se casat, fet que va acabar d’escandalitzar els sectors més recalcitrants.

El 30 de gener de 1972 es produeix una massacre de nou al Bogside de Derry quan soldats de l’exèrcit britànic van disparar a sang freda a 26 catòlics desarmats, assassinant-ne 14 durant una manifestació pacífica organitzada per la NICRA en protesta contra la detenció i empresonament sense judici de 342 catòlics l’any 1971. És la coneguda com a Massacre del Bogside o “Bloody Sunday” (Diumenge Sagnant). No cal dir que la primera investigació va exonerar als soldats, adduint que s’havien defensat dels atacs d’una turba armada amb còctels molotov. Va caldre esperar fins a 1998 per a que s’iniciés una nova investigació que reconegués la culpa dels soldats. Durant la sessió del Parlament després dels esdeveniments, se li va negar la paraula a Devlin repetidament, vulnerant els seus drets com a representant electa. El moment àlgid però va arribar amb el discurs del Ministre de l’interior, Reginald Maulding, que va exposar la visió oficial del govern sobre el Bloody Sunday, defensant l’acció de l’exèrcit. Bernadette Devlin, que havia estat present durant els fets i sabia què havia passat realment, va aixecar-se del seu escó i va clavar-li una plantofada a Maulding.

El 1974 va perdre el seu escó, símptoma de la pèrdua definitiva d’ascendent respecte el moviment republicà i va ajudar a fundar el petit Partit Republicà Socialista Irlandès (IRSP en anglès) una escissió d’esquerres del Sinn Féin sense massa èxit entre la gent. Després de diverses campanyes electorals fallides tant a Irlanda del Nord com al Parlament Europeu i la República d’Irlanda, va tornar a aparèixer a l’opinió pública breument l’any 1981 degut a l’intent d’assassinat que tant ella com el seu marit van patir per part d’un grup d’extremistes unionistes que van entrar a casa seva. Els paracaigudistes de l’exèrcit britànic vigilaven la casa, però no van fer res per impedir que els assaltants hi entressin.

L’any 1996, la seva filla Róisin va ser acusada d’haver participat amb l’IRA en un atac a una base de l’exèrcit britànic. A conseqüència de la detenció i dels intensos interrogatoris als que la van sotmetre, aprofitant el trauma que tenia de l’atac de l’any 81, la Róisin va patir seqüeles psicològiques greus, fent que Bernadette Devlin abandonés l’activisme d’àmbit nacional i es concentrés més en la família i la lluita a nivell local.

Des d’aleshores Devlin segueix al peu del canó, sobretot ajudant a la gent amb pocs recursos que arriba a Irlanda amb la recerca d’un habitatge i acompanyant-los en la seva integració. Aquesta dedicació també li ha portat crítiques des dels sectors més conservadors del republicanisme, que li retreuen que ja “no lluita per ells”. A Devlin però, no li va importar mai el que pensaven els altres quan era jove i ara, amb 73 anys, tampoc pensa començar a fer-ho.

Xavi Pizarro Homs