/Gerry Adams: Socialisme i Republicanisme per una Irlanda Unida

Gerry Adams: Socialisme i Republicanisme per una Irlanda Unida

Un sis d’octubre de 1948 naixia a Belfast Gerry Adams, fill de Gerry Adams, un empleat de la construcció i d’Anne Hannaway, una treballadora del sector tèxtil. Tot i que els pares, així com la major part de la família, eren militants republicans de llarga tradició, segurament si els hi haguessin explicat el rol que el seu fill acabaria tenint en la política irlandesa no s’ho haurien cregut. I és que com un noi d’una família treballadora, catòlica i de Belfast hauria pogut influir tant en l’esdevenir d’un país? 

Està clar que els fets succeïts a Irlanda del Nord durant els anys 70 i 80 haurien passat igual sense Gerry Adams, ja que evidentment són producte de les circumstàncies polítiques i socials del moment. No obstant, la seva intel·ligència i enteresa van contribuir decisivament en el rol del Sinn Féin, el principal partit nacionalista i republicà, durant aquelles dècades clau on va passar de ser un partit petit i desorganitzat, absolutament dependent de la lluita armada de l’IRA, a ser un partit de govern i la llavor dels èxits actuals no només a Irlanda del Nord sinó també a la República d’Irlanda.

En què va consistir doncs l’aportació intel·lectual i organitzativa d’en Gerry Adams al moviment republicà irlandès?

Durant molts anys el Sinn Féin havia estat il·legalitzat a Irlanda del Nord, fet que l’havia empès a un tipus d’organització molt concret, clandestí, sense poder mostrar-se davant la gent i que dificultava la relació amb el teixit social popular catòlic. El 1974 la prohibició es va aixecar, però tot i això les velles inèrcies seguien portant el partit en una direcció que l’allunyava de les masses. A més, cal tenir present que tot i la legalització, seguia existint una legislació repressiva i fustigadora tant al nord com a la República d’Irlanda.

Fins a aquell moment la militància del Sinn Féin acostumava a unir-se al partit després de grans esdeveniments, com els pogroms de 1969, els internaments massius, el Bloody Sunday i altres manifestacions. Això comportava una quantitat considerable de nous membres, però sense formació, que el partit tampoc estava en condicions de donar. Al no haver-hi una consciència política unificada ni una educació política adequada no hi havia un desenvolupament planificat de l’activitat política republicana. Aquestes mancances afavorien el creixement d’altres organitzacions del mateix espai, com el moderat SDLP (Social Democratic Labour Party). A més a més, la lluita armada absorbia tots els esforços del moviment republicà, que havia descuidat la vessant més purament política del conflicte. 

Les noves generacions, amb Gerry Adams com a líder destacat, van fer una aposta decidida per treure-li les teranyines al partit. Van centrar els esforços a reconnectar amb el teixit social, participant obertament en els diversos fronts. Com explicava Adams a finals dels vuitanta, “En tot moment els republicans necessiten procedir al nivell de la comprensió de la gent, aconseguint suport en aquesta perspectiva, treballant amb la gent i compartint les lluites, sense anar massa lluny i sense retirar-se mai de l’activitat en marxa”. Com a molts altres llocs, a finals dels setanta i inicis dels vuitanta, la droga va prendre els barris obrers i va causar estralls. Davant d’això els republicans es van implicar al cent per cent en fer campanyes contra les drogues i els traficants, així com campanyes d’ajut als addictes. L’IRA podria haver-se encarregat militarment del problema, i la gent se n’hagués alegrat, però la connexió entre els militants republicans i la comunitat va tenir efectes més duradors i profunds, especialment pel que fa a l’apoderament de les classes populars.

Els canvis no s’acabaven només en la vessant pública o social del partit sinó que també van tenir un efecte profund a nivell intern. Es va establir una relació franca i igualitària entre la direcció i la base militant. La direcció exercia el seu paper però escoltava amb atenció i actuava tenint en compte el parer de les seves bases, a diferència del que havia succeït en altres moments de la història del partit i del que succeïa amb altres partits d’esquerres com el Workers Party.

A nivell electoral, les victòries dels vaguistes de fam com en Bobby Sands i altres van fer reflexionar a gran part de la militància del Sinn Féin, obrint una escletxa per trencar el tradicional abstencionisme. No obstant, el fracàs en les eleccions següents va fer evident que calia quelcom més per guanyar unes eleccions, especialment si no hi havia cap vaga de fam ni cap màrtir que unifiqués el republicanisme. Diu Gerry Adams al respecte, “Per construir i consolidar un suport electoral es requereix una estratègia electoral consistent. En les eleccions, durant la vaga de fam, els votants van deixar de banda les prioritats econòmiques més urgents i va ser significatiu. Però un cop la vaga de fam va acabar, els temes econòmics van començar a destacar de nou i la gent va tornar a votar per algun tipus d’estabilitat”. Calia ocupar-se doncs també de les necessitats diàries de la gent, no només de la lluita per l’alliberament nacional.

També el partit es va tornar més sensible a les reivindicacions feministes. A mitjans dels vuitanta era l’únic que tenia una quota reservada fixa de dones a l’Executiva Nacional, d’un terç concretament i a més, s’intentava que la seva participació anés més enllà dels “temes de dones”. Explica Gerry Adams: “Hem decidit internament que degut a la discriminació contra les dones a la societat irlandesa tindrem una política de discriminació positiva (…) Encara que ens queda un llarg camí per transitar abans que les companyes gaudeixin de total igualtat dins del Sinn Féin, més que no pas declarar que les dones aconseguiran la igualtat en una Irlanda post-colonial, hem fet petites passes pràctiques ara, i aquestes mesures són més significatives i més rellevants que qualsevol noble aspiració.”

Si aquests canvis estratègics i organitzatius van ser possibles va ser perquè al mateix temps s’estava produint un canvi ideològic profund en la militància.

“La causa dels treballadors és la causa d’Irlanda, la causa d’Irlanda és la causa dels treballadors”. Aquesta cita clàssica de James Connolly serveix com a resum del canvi produït entre les bases paulatinament des de finals dels seixanta i que encara es manté. La direcció del partit fins al moment havia estat republicana i oposada a la partició però eren més aviat conservadores socialment i econòmicament parlant. Amb Cathal Goulding al capdavant durant els anys seixanta les coses havien començat a canviar, però serà sobretot a partir dels setanta i inicis dels vuitanta quan el Sinn Féin es convertirà en un partit d’inspiració socialista.

Els anys que ens ocupen són anys de revoltes i lluites triomfals a nivell mundial. Són els anys de la Guerra del Vietnam, de les independències africanes i de les revoltes llatinoamericanes, així com també els anys del Black Power als EUA. Era fàcil i natural per als nord-irlandesos identificar-se amb tots aquests moviments, ja que ells també vivien en una situació colonial i repressiva. Les característiques fonamentalment esquerranoses quan no directament socialistes d’aquests moviments van anar al seu torn captivant també als republicans nacionalistes irlandesos, fet que també els va permetre rescatar de l’oblit els propis referents d’esquerres com Connolly o Padráig Pearse.

La conjunció de Nacionalisme, Republicanisme i Socialisme agafa en aquests moments a Irlanda la seva maduresa política que en gran part perdura fins avui dia. Deixem que parli Gerry Adams al respecte: “La independència nacional real és el prerequisit del socialisme (…) L’actitud correcta, ha de ser internacionalista. No es pot ser socialista sense ser separatista. No es pot ser socialista si es condona, es dona suport o s’ignora el domini complet que el Govern britànic manté sobre aquesta part del nostre país. No pot existir res semblant a un “socialisme de l’Ulster”. Tampoc es converteix un en socialista per abandonar el nacionalisme i el republicanisme i canviar-los per eslògans esquerranosos o per fer-se anti-nacional. La relació entre socialistes a Irlanda i Gran Bretanya hauria de ser una relació entre iguals. Hi ha altres socialistes “internacionalistes” que donen suport als legítims drets dels pobles d’Amèrica Central, Àfrica, Orient Mitjà i altres llocs per lluitar pel seu alliberament nacional. Son hipòcrites si no fan valer els mateixos drets pel poble irlandès.

La perspectiva social del republicanisme no era una cosa que Gerry Adams o qualsevol altre dirigent es treiés de la màniga en aquest moment. Ja des dels seus inicis el moviment republicà havia begut del Republicanisme Jacobí, com és el cas dels United Irishmen amb Wolfe Tone al capdavant i posteriorment amb la IRB (Irish Republican Brotherhood) de Padráig Pearse o l’Irish Labour Party de James Connolly. El que faltava era però extreure’n els aprenentatges necessaris, adaptar-se a la societat actual i sobretot posar a la classe obrera al capdavant del moviment, un aspecte clau i imprescindible per triomfar. Diu Adams: “Els socialistes desitjaran una república independent degut a que en si es quelcom bo, un avenç respecte la situació actual i perquè es una passa essencial cap al socialisme. No obstant això només s’aconseguirà si la lluita és encapçalada pels grups socials més radicals i en particular la classe obrera.

No es renuncia a col·laborar amb altres sectors de la societat, però les experiències històriques com la creació del Free State (l’actual República d’Irlanda) on la petita burgesia ostentava la direcció del moviment així com el posterior desenvolupament de la Rep. d’Irlanda en mans dels partits liberals Fianna Fáil i Fine Gael feia evident que si no era la classe obrera la que encapçalava el republicanisme no s’aconseguiria l’objectiu d’una Irlanda unida i vertaderament lliure del colonialisme anglès.

Aquesta doble transformació del Sinn Féin, ideològica i estratègico-organitzativa a finals dels vuitanta i principis dels noranta explica el suport cada cop més gran que rebé per part de la població irlandesa, ja no només als sectors tradicionalment catòlics d’Irlanda del Nord sinó també a la República d’Irlanda. Gerry Adams es va retirar de la política activa l’any 2018, després de 35 anys al capdavant del partit. La seva anomenada i la seva rellevància en la història recent del moviment republicà podia fer pensar que amb la seva retirada el Sinn Féin perdria part del suport i l’empenta que l’havia caracteritzat, però no només no ha passat sinó que des d’aleshores els resultats electorals i el suport social i militant ha augmentat. Malgrat que ell ja no sigui en el combat en primera línia, el moviment republicà segueix més viu que mai.

Tiocfáidh ar lá!

Xavi Pizarro Homs