//Kosovo: un salt al passat per entendre el present i el futur

Kosovo: un salt al passat per entendre el present i el futur

Per tal de comprendre el conflicte entre Sèrbia i Kosovo cal buscar, en primer lloc, l’origen d’aquest. Per això és necessari, per poder contextualitzar amb perspectiva i sense pressupostos ideològics (materialisme històric), retrocedir fins l’Alta Edat Mitjana. En aquella època a Kosovo hi vivien els habitants del Principat de Rascia (hi vivien ja al S.XIII i consideren aquest poble com el punt de partida de la nació sèrbia).

Al S.XIV l’expansió de l’imperi otomà (islàmic) va arribar fins a Kosovo, produint així l’esclat d’una primera guerra al territori (15 de juny de 1939 esclatava la guerra de Kosovo). En aquesta, va ser l’imperi otomà qui va derrotar els eslaus de Sèrbia, que van ser expulsats de Kosovo. No obstant, des d’aleshores aquesta guerra ha sigut considerada pels serbis com un símbol del nacionalisme, de resistència i contra la subjugació estrangera. Un cop expulsats els serbis, l’imperi otomà va permetre als albanesos (islàmics) ocupar les terres de Kosovo.

Per continuar amb el relat cronològic és inevitable fer un salt temporal fins al S.XIX, quan, amb la col·laboració de l’Imperi Rus i alguns moviments insurrectes, el Principat de Sèrbia aconsegueix deslligar-se de l’imperi otomà, amb plena autonomia i independència.

Anys després d’aquesta notable variable històrica, al 1913, amb el tractat de Londres el territori de Kosovo és retornat a Sèrbia. És en aquest punt on s’inicia pròpiament el conflicte social i sentimental entre el poble serbi, que considera Kosovo el bressol de la seva nació, i el poble descendent dels albanesos, que gràcies a l’imperi otomà van ocupar durant segles el territori.

Aquest conflicte va arribat al seu punt àlgid el 24 de març de 1999, quan l’hora del foc semblava haver arribat. Els avions militars sobrevolaven la ciutat de Belgrad, mentre el Secretari General de l’OTAN, Javier Solana, ordenava l’atac militar contra el territori iugoslau. Des d’aquell moment l’assetjament aeri i militar, amb el pretext moral “d’ajuda humanitària”, no s’aturaria fins al 10 de juny d’aquell mateix any. Seixanta-vuit dies.

Dos mil tres-cents míssils i “entre 10 i 15 tones d’urani empobrit” que van provocar un desastre ambiental i que es multipliquessin “per cinc les malalties oncològiques”. Sota les bombes, segons les estimacions de posteriors investigacions, van morir dos mil cinc-centes persones, i més de deu mil van resultar ferides.

L’origen conegut d’aquesta operació era evitar la suposada neteja ètnica a la província de Kosovo per part del govern serbi. Els mitjans de comunicació, un cop més, es van encarregar d’alimentar l’opinió publica per tal d’alinear-la amb la idea que, “Milosevic i la seva policia de seguretat van començar a elaborar sigil·losament les bases per un pla secret, l’ ‘Operación Herradura’, destinat a eradicar l’amenaça rebel i, com es veuria posteriorment, alterar per complet el paisatge ètnic de Kosovo”. El per aleshores ministre de Defensa alemany, Rudolf Scharping, va denunciar que els serbis cometien un “genocidi, juguen al futbol amb els caps tallats, esquarteren cadàvers, arrenquen els fetus a les dones embarassades i els rosteixen”.

La veritat sobre el cas es va destapar el 10 de gener del 2000 a través del setmanari Der Spiegel. Resulta que la suposada “Operación Herradura” era falsa. L’informe sobre l’operació va ser creat pel servei d’intel·ligència búlgar. Aquest fet va ser reconegut, dotze anys després, per l’exministra de Bulgària. L’exministre Scharping també va haver d’admetre que no disposava d’una còpia del “pla original”. “No és la nostra feina comprovar la veracitat de les informacions. No estem preparats per això. La nostra feina és difondre les informacions d’utilitat en el menor temps possible i fer-les arribar als grups d’interès més pertinents… Som professionals. Teníem una tasca i la vam complir” va reconèixer James Harff (Ruder Finn Global Public Affair). No obstant això, els mitjans de comunicació, lluny de reconèixer el seu error, van tractar de passar per sobre sense fer gaire soroll. Per exemple Le Monde, el 16 de febrer de 2002, va afirmar que “el document del pla ‘Herradura’ segueix sent molt controvertit”, però van reconèixer que la validesa d’aquest mai havia sigut reconegut.

Per tant, sense cap dilació, es pot afirmar que ‘Herradura’ va ser l’arquetip de ‘fake news’ o falsa bandera difoses pels exèrcits i governs occidentals i reproduïdes pels grans mitjans de comunicació.
No és menester tampoc destacar que la OTAN va dur a terme aquest bombardeig sense comptar amb una autorització del Consell de Seguretat de la ONU. És a dir, es va tractar d’una agressió contra un Estat sobirà i, segons el Tribunal de Nuremberg (30 de setembre de 1946) “iniciar una guerra d’agressió, en conseqüència, no és només un crim internacional, sinó que és el crim internacional suprem, que es diferencia dels demés crims de guerra, ja que conté, en si mateix, el mal acumulat de tots ells”.

Àngel Ferrero a ‘El Salto’ explica la Guerra de Iugoslàvia com “la fi del vell ordre mundial”. L’inici i context per entendre el conflicte, segons Ferrero, va ser la caiguda de la Unió Soviètica l’any 1991, quedant “Estats Units com potència hegemònica” i “la consciència de no posseir rivals immediats als seus interessos va portar les elits nord-americanes a adoptar posicions cada cop més agressives en quant a política exterior”.

Després d’aquesta “gran ajuda humanitària”, i diversos intents fallits de declaració unilateral d’independència, perpetrada per l’OTAN, Kosovo segueix avui dia custodiada per les forces internacionals (liderades per Estats Units, la mateixa OTAN y posteriorment la Missió de la UE per l’Estat de Dret, coneguda com EULEX). No obstant això, a Kosovo governa, per sobre de tot, la frustració, la corrupció i el crim organitzat. Més de vint anys després, amb el suport internacional, no han aconseguit fer d’aquesta antiga regió sèrbia un Estat viable. Recentment, el 19 de juliol de 2019, el primer ministre de Kosovo, Ramush Haradinaj, ha hagut de dimitir després de rebre una citació de les Cambres i la Fiscalia Especials que investiguen des de La Haia degut als crims de guerra comesos durant i després de la guerra.

El líder nacionalista d’Aliança pel Futur de Kosovo (AKK), i antic guerriller, ja va ser acusat en dues ocasions anteriorment (2005 i 2011), ambdues pel Tribunal Penal Internacional per Iugoslàvia (TPIY), però va ser absolt (2008 i 2012). “Avui, com Ramush Haradinaj, com ciutadà de Kosovo, viatjo a La Haia per tercer cop per demostrar que els soldats per l’alliberació de Kosovo sempre vam estar alineats amb la justícia i la causa justa”. També va afirmar que la seva dimissió no és una “dimissió fàcil” i va argumentar que no pot ser el primer ministre i alhora sospitós.

Ricard Jiménez Ruiz