/La causa de la Covid-19

La causa de la Covid-19

Pregunta ràpida: quina és la causa de la Covid-19? En la mateixa pregunta hi ha la trampa. És difícil fer-ho més fàcil: la Covid-19 és la Coronavirus disease (no confondre amb desembre) 2019, és a dir, la malaltia causada pel coronavirus de 2019 (l’anomenat SARS-CoV-2). No sembla que hi hagi cap trampa. Clar, les trampes bones són les que no es veuen. Tanmateix, algun lector astut o alguna lectora audaç poden haver pensat que la causa era un ratpenat o un pangolí de la Xina. I aleshores comencem a veure el problema… Parlar de “la causa” d’una malaltia, és a dir, reduir la complexitat del fenomen salut-malaltia a una sola causa, és una simplificació que genera determinades maneres de pensar i d’actuar davant les malalties.

Les diverses epidèmies del còlera del segle XIX es van acarnissar amb els més pobres. Això va fer que els metges de l’època incorporessin el factor socioeconòmic com a causant de la malaltia. Avui en dia pot semblar relativament obvi que les condicions socials de vida de les persones afavoreixen la pràctica o la manca de determinats hàbits saludables, així com que facilitin o dificultin l’accés a bons serveis de salut. La pandèmia del coronavirus també posa en relleu aquestes diferències. El cas és que adonar-se del factor socioeconòmic com a causant de malaltia, implica acceptar que la millor cura a la malaltia no és necessàriament un medicament o una vacuna, sinó un model de societat. I si l’anterior afirmació era “relativament òbvia”, aquesta darrera crec que se’ns escapa per complet.

Vet aquí com un problema “tècnic” o “científic” esdevé un problema polític. I tal com la malaltia es polititza, es pot despolititzar: el sorgiment de la medicina de laboratori i la bacteriologia posarà el focus en els “veritables” causants de les malalties infeccioses: els microorganismes. Sempre és millor dir que mors per un virus que perquè ets pobre. Perquè ja sabem que “els virus no entenen de territoris” i “ens afecten a tots per igual”, oi? Res més lluny de la realitat i, tanmateix, són frases que hem sentit pronunciades per membres d’un govern que es diu progressista.

Aquesta despolitització de la malaltia converteix als individus en els únics responsables de la seva sort. T’has infectat? Deu ser que no t’has rentat bé les mans. Culpa teva, en una manifestació d’un «sentit comú» similar al de les millors èpoques del neoliberalisme, quan ens deien que qui estava a l’atur ho estava perquè no s’esforçava a buscar feina. L’anomenada “policia dels balcons” és un altre exemple d’aquesta individualització de la malaltia, assenyalant a les persones com a potencials focus de contagi sense atendre a res més. Paradoxalment, les persones que se salten el confinament perquè volen “llibertat” són també representants d’aquesta visió individualista de la salut. «És el meu problema». Tant de bo fos només el «teu» problema; no caldrien tantes mesures higièniques ni de confinament. Ara bé, no podem oblidar que, si bé aquestes mesures són necessàries per prevenir infeccions, el factor socioeconòmic segueix condicionant la manera com determinats grups socials poden (o no) aplicar-les.

Si a aquestes reflexions hi afegim que la crisi climàtica i ambiental en què vivim, amb una gran pèrdua de biodiversitat, afavoreix la generació i propagació d’epidèmies, ja veiem que això de les malalties és de tot menys monocausal i apolític. En definitiva, la lluita per la salut és una lluita per la vida en dignitat o, com diuen sovint les companyes ecofeministes, per posar la vida al centre.

Francisco J. Paños

Article publicat originalment a Realitat.