//La irrupció dels plebeus. Ressenya de “Qué horizonte” d’Íñigo Errejón i Álvaro García Linera

La irrupció dels plebeus. Ressenya de “Qué horizonte” d’Íñigo Errejón i Álvaro García Linera

Per sort aquest inici d’any ha començat ben interessant pel que fa a la publicació d’assajos polítics. Íñigo Errejón i Álvaro García Linera han plasmat sobre paper diverses converses mantingudes al llarg de l’any 2018 i inicis de 2019 que, sens dubte, val la pena llegir. El tema sobre el qual gira el llarg diàleg entre els dos autors és les condicions que fan possible que avui en dia les classes populars s’organitzin i arribin a exercir el poder polític. 

Tal com indica el subtítol del llibre, els tres grans apartats en què s’estructura el llibre són, en primer lloc, com els sectors privilegiats aconsegueixen gairebé sempre l’acceptació o la tolerància de la majoria de les seves societats. En segon lloc, quines condicions fan falta perquè els sectors populars aconsegueixin trencar l’hegemonia neoliberal i puguin accedir al govern i crear un ordre de les coses alternatiu. En tercer lloc com, un cop arribat al poder, aquest moviment pot transformar l’Estat i no només ser un gestor d’allò existent, canviar la correlació de forces i modificar la vida quotidiana de les classes populars fent que el màxim nombre de transformacions esdevingui irreversible.

La dominació dels subalterns

La pregunta clau que els autors es fan és: Per què la majoria acepta ser gobernada per la majoria? el que coneixem com a hegemonia és la capacitat que té un grup de generalitzar una visió del món particular fent-la general. A més a més la forma més habitual que això succeeixi és el que s’anomena revolució passiva. Això és, el grup dirigent dona cabuda a algunes de les necessitats o expectatives de la resta, encara que ho fa de forma que no perilli la seva dominació. Aquest grup dirigent ha establert una sèrie de normes i sistemes de càstigs i recompenses (el pal i la pastanaga, per entendre’ns) que fan més raonable, o més “barat” com diu Errejón, obeir que revoltar-se.

Aleshores, què és el que ha de passar perquè es produeixi una revolta?

El greuge moral i la Revolució

Exposat el punt anterior els autors arriben a la conclusió que tota irrupció de les classes populars és un acte en el que la confiança en el grup dirigent, que ja no és tan sòlid, es substitueix per la confiança en les pròpies forces d’aquests grups subalterns que ara sí que creuen que la revolta pot conduir-los a un nova situació més favorable. No n’hi ha prou però, amb una acumulació de malestars ni amb una crisi d’hegemonia perquè emergeixi una contrahegemonia. Errejón proposa quatre elements que s’han de donar per a que sorgeixi una voluntat popular amb l’ànim de prendre el poder (tot i que això no implica el triomf d’aquesta).

En primer lloc, es produeix una situació de separació entre les capes dirigents. De forma simultània es difon en els subalterns una desconfiança i una opinió de desprestigi dels dirigents, que passen d’exemple de comportament a ser objecte de burla i menyspreu.

En segon lloc, el sistema institucional col·lapsa i ja no escolta ni incorpora part de les necessitats del poble. La gent, que abans de forma individual obtenia la tramitació i satisfacció de les seves demandes, ara es troba que ja no succeeix. La idea de l’acció col·lectiva, l’opció d’agrupar-se comença a ser més raonable que esperar a que els mecanismes institucionals resolguin individualment els problemes de cadascú.

En tercer lloc, una de les demandes acaba simbolitzant l’oposició general a l’estat actual de les coses i concentra la contestació general. És una idea que toca algun dels punts centrals de les promeses que la classe dirigent havia d’assegurar als subalterns. És el greuge moral definitiu, l’espurna que fa que tot salti pels aires. Aquesta reivindicació acaba delimitant la frontera entre les elits i el poble.

Finalment, cal passar de l’oposició a la substitució de l’ordre establert. Per a aconseguir-ho fan falta, segons els autors, una sèrie de recursos simbòlics, estètics i culturals de referència per a la voluntat popular que s’està formant, lideratges que inspirin confiança i proposin camins creïbles i objectius assequibles. És un discurs de tipus nacional-popular, que traspassa les identificacions corporatives o de classe i permet interpel·lar a amplis sectors socials.

La transformació de l’Estat

Què succeeix quan aquest moviment aconsegueix triomfar i accedir al poder? Per als autors suposa l’inici d’una prolongada guerra de posicions. Les classes populars que han accedit al govern es troben en una lluita amb la resta de poders que intentaran aturar o entrebancar les transformacions, però també amb inèrcies i hàbits adquirits tant de la població com dels funcionaris i altres capes intermèdies que suposen també un fre conservador. És important destacar que aquest últim punt pot jugar un paper favorable pels moviments revolucionaris si aconsegueixen canviar la forma de fer de l’Estat i creen un nou marc, doncs dificultaria la retirada de les transformacions socials en cas que els sectors reaccionaris prenguessin de nou el poder.

Apareix aleshores un concepte que proposa García Linera, el de l’Estat com a gestor de les paradoxes. La força transformadora que accedeix al poder polític és al mateix temps força d’ordre i de canvi, ha de mantenir l’equilibri entre les transformacions democràtiques que vol fer i una certa continuïtat i estabilitat per tal de no alienar grups socials que esperen la solució dels seus greuges de forma immediata. Ara bé, si només es dedica a la gestió de les coses dins dels límits existents pot acabar esmorteint l’empenta revolucionària i acabar reduït a la pura administració.

Les tasques prioritàries són, al parer dels autors, tres: escollir les batalles a lliurar, governar els tempos i preparar el dia després. Una força revolucionària que arriba al govern no té la capacitat ni els recursos per portar a terme totes les mesures que pretén, ni tan sols aquelles que formaven part del nucli de demandes original. Aleshores, quin és el criteri a l’hora de començar la transformació? Senzillament aquelles propostes que siguin més fàcilment comprensibles pel poble i tinguin més impacte alhora de desballestar el poder oligàrquic.

Per concloure i a tall de crítica, tot i que jo només he sintetitzat els arguments principals dels autors, durant el debat es fa referència constantment a experiències polítiques bolivianes i espanyoles. Així, es troba a faltar alguna reflexió més profunda al voltant del moviment sobiranista català i de lo plurinacional a Espanya, doncs ha estat un dels processos que ha promogut la impugnació del règim del 78 i va ser un dels elements que Podemos va posar al centre del debat polític quan va irrompre en l’escena política. A més a més la qüestió de la plurinacionalitat és part fonamental del projecte que representen García Linera i Evo Morales i per tant segur que hagués sorgit un debat ric al voltant del tema.

Xavi Pizarro Homs