//La vaga, l’obrerisme i la desobediència col·lectiva com a element de cohesió social

La vaga, l’obrerisme i la desobediència col·lectiva com a element de cohesió social

En memòria d’Antonio Ruíz Villalba, del barri de la Zona Franca de Barcelona, i de totes les barriades obreres que s’enfrontaren a un ordenament jurídic que, tot i que imperant, sabien injust. 

Corrien els anys 70 a la Zona Franca de Barcelona. Barri perifèric de la capital catalana i d’extracció obrera per excel·lència, industrial, amb una forta implantació d’immigrants andalusos, d’aquells dels quals duria per bandera el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) en vincular obrerisme, immigració i nació catalana. En el mateix barri viuria el cèlebre escriptor Paco Candel, autor de la coneguda obra “Els altres catalans”, sobre la immigració obrera implantada a Catalunya, que avui gaudeix del reconeixement dels seus veïns i veïnes en ser batejada amb el seu nom la biblioteca municipal.

El 18 d’octubre de 1971, la barriada catalana es despertava sota l’inconfusible i familiar olor de les fogueres, els pneumàtics ardents i les barricades, les proclames i les octavetes inundaven els seus carrers. El sindicat Comissions Obreres (CCOO), encara clandestí i en plena tasca d’infiltració en el franquista Sindicato Vertical, convoca vaga (il·legal als ulls del règim, és clar) a la planta de producció de la SEAT. La causa: l’acomiadament, mesos abans, d’un grup de companys. 

El barri se solidaritza i es bolca amb els treballadors de l’empresa, molts d’ells fills, germans i pares del veïnat, i participa activament en les mobilitzacions. La plantilla de SEAT era ja llavors coneguda pels seus conflictes i les seves fortes reivindicacions, convocant una de les seves primeres vagues el 1958, en solidaritat amb els miners asturians. 

Aquell matí d’octubre de 1971, els treballadors convoquen, sense previ avís, als seus companys, taller per taller, a la formació d’una assemblea obrera davant de les oficines centrals de SEAT, amb l’objectiu de formar una comissió negociadora. L’empresa, llavors emparada sota un sistema de relacions laborals que criminalitza la dissidència, i coneixent la impunitat que li ofereix el règim, nega tota mena de diàleg i ordena el tancament de l’edifici. 

Les forces d’ordre, sota les directrius del Governador Civil Tomás Pelayo Ros, entren a la fàbrica, donant lloc a durs enfrontaments entre els obrers mobilitzats, la policia i la Guàrdia Civil, que empra armes de foc real i cavalleria de forma indiscriminada. A la massacre cau mortalment ferit per vuit impactes de bala el treballador Antonio Ruiz Villalba, de 33 anys. El barri emmudeix de dolor, però les mobilitzacions no acaben.

El 23 d’octubre del mateix any es concentren a la plaça Catalunya de Barcelona més de 10.000 ciutadans en memòria de Villalba i, durant els següents 15 dies, plantilles d’emblemàtiques fàbriques, com Hispano Olivetti, se solidaritzen mitjançant aturades, minuts de silenci i recol·lectes de diners. 

Avui, i des d’octubre de 2016, el Passatge d’Antonio Ruiz Villalba, situat al barri on van donar-se els fets, recorda la memòria de l’obrer i, de pas, la de tots els treballadors de SEAT que van posar tant esforç i sacrifici a la lluita pels drets de la classe treballadora, per la llibertat, la lliure sindicació i la democràcia, essent un dels col·lectius més representatius pel que fa al moviment obrer de la ciutat de Barcelona, aportant, a més, un inconfusible aroma reivindicatiu que, encara avui, persisteix a la memòria veïnal. 

Tanmateix, és sabut que el treball militant de totes aquelles persones enrolades a les Comissions Obreres (que llavors es deixaven la vida), de tots aquells vaguistes, va ser vital per destruir una de les eines principals del corporativisme feixista, el Sindicato Vertical, a través del qual el règim venia una imatge de pau social, d’unitat d’acció i d’interessos comuns entre patrons i obrers. Van destruir aquella imatge, així com aquella organització, i van posar sobre la taula la necessitat de generar estructures de representació dels treballadors que, emancipades de l’empresari, servissin de contrapoder. 

I podrà preguntar-se el lector el perquè del present article, el sentit que tenen avui, després de tants anys i de tantes conquestes, aquestes línies que evoquen, irremeiablement, imatges en blanc i negre. Es podria dir que jo mateix sóc, amb molt d’orgull, fill de la Zona Franca de Barcelona; que els meus pares van formar part d’aquell històric veïnat; o que els meus avis, obrers i immigrants a la meva terra (Catalunya), arribats des d’Andalusia, Galícia i Castella, van ser part d’aquella població obrera de l’emblemàtic barri barcelonès, d’aquella població a la qual el PSUC es dirigia. Aquest, però, no és el motiu; o, com a mínim, no és l’únic. Podria haver parlat igualment de Vallecas (Madrid), així com d’altres centenars de barris populars que varen lluitar fermament per la democràcia i la justícia social, o haver donat els noms de moltíssimes dones i moltíssims homes caiguts en aquest llarg camí. 

El motiu és un altre que té a veure, principalment, amb dues qüestions: 

En primer lloc, amb la memòria històrica i amb la necessitat de comprendre. Té relació amb la necessitat que té la nostra societat, i especialment la nostra joventut, de recordar quins són els orígens més propers de molts dels nostres drets, avui en perill i, tot i que precaris, dels quals gaudim. Podria semblar, de forma equivocada i perillosa, als ulls de les noves generacions, que van ser obra de bondadosa generositat, esfumant-se de la memòria col·lectiva el sacrifici de joves obrers com Antonio Ruiz Villalba, qui, davant la immensa adversitat d’un Estat feixista que criminalitzava i reprimia qualsevol manifestació d’organització popular i de classe, s’organitzà en defensa d’una vida digna, d’un treball estable revestit de drets i d’un tracte just i humà en aquests llocs de treball i que, no podem oblidar, ho van fer trencant l’ordenament jurídic, ja que llavors CCOO era considerada una organització criminal i subversiva que atemptava contra els valors morals, socials i econòmics del sistema. 

Comprendre això en un context com l’actual, on sovint es confon ‘legalitat’ amb ‘justícia’, i ‘legitimació juridicoformal’ de les normes amb ‘legitimitat natural’ de les mateixes (no oblidem que una llei pot estar dotada de legitimació formal i jurídica a través de la seva tramitació conforme de l’ordenament imperant, però ser absolutament il·legítima i injusta en el seu contingut, per atemptar contra els drets fonamentals de l’ésser humà) és d’una importància vital, ja que ens retorna al motor de la història, a la corretja de transmissió de l’evolució social, la desobediència. 

Ens fa entendre, en definitiva, que el poder constituent, és a dir, el poble, no pot veure’s perpètuament subordinat al poder constituït, i encara menys quan aquest últim és dèspota o manifestament corrupte. No es pretén aquí una al·legoria gratuïta al trencament de les lleis, es pretén, únicament, defensar la insubordinació com un instrument històric de superació de marcs jurídics tirànics, fins i tot quan aquest activisme ha hagut de situar-se, necessàriament i irremeiablement, al marge de la llei, que, com hem dit, no és necessàriament expressió de justícia. Així ho van fer els protagonistes d’aquella jornada del 18 d’octubre de 1971 quan defensaven, en síntesi, el dret a una existència digna. Així ho va fer, en definitiva, el moviment obrer durant la llarga nit del franquisme. 

En segon lloc, té relació amb la necessitat de reivindicar la vaga com un element catalitzador, instrumental i fonamental en la lluita per la democràcia i, tanmateix, amb advertir de l’enorme perill que comportaria per la salut democràtica del nostre poble el fet de posar cotes a aquesta eina per la via de la criminalització, tal com es fa mitjançant l’article 315.3 del Codi Penal, que persegueix als piquets i pel qual han estat processats ja diversos sindicalistes. 

En la mesura en la qual va jugar un paper transcendental en la superació d’estructures d’opressió, i va servir d’eix unificador de barris i comunitats senceres, de col·lectius de diversa índole i contra una de les últimes dictadures feixistes d’Europa, haurem d’entendre la vaga com un valor fonamental que, davant el mantra liberal que constitueix una eina antiquada i antieconòmica, ha de ser entesa i defensada, tant políticament com jurídicament, com el què va ser i com el que segueix sent: una eina amb capacitat de cohesionar a la societat front dels elements que la subordinen, ahir el feixisme i avui el liberalisme econòmic, que mercantilitza la vida de la nostra gent i que sotmet a la joventut a un escenari en el qual les possibilitats d’emancipació es redueixen a uns pocs de privilegiats. 

Carlos Díaz García