/L’espai literal i fictici per a escriptores que es troben en una tradició literària dominada pels homes (Primera Part)

L’espai literal i fictici per a escriptores que es troben en una tradició literària dominada pels homes (Primera Part)

Virginia Woolf (1882-1941) va ser una assagista que va abordar temes com la condició de la dona, la identitat femenina i la relació de la dona amb l’art i la literatura. El 1928 va escriure “Una habitació pròpia”, text sobre el que hi posarem la nostra atenció en un merescut reconeixement ja que: “durant gran part de la història, Anònim era una dona” i això ha de canviar.

A més, després d’una breu anàlisi exhaustiva, l’assaig ens demostra que la qüestió de la condició femenina i l’alienació de la dona en la societat no ha perdut ni una mica d’actualitat. En les últimes dècades, només un 10% dels llibres publicats a Espanya estan escrits per dones.

I el fet d’escriure, com ho va ser per a Virginia Woolf, és poder comunicar sense por tot allò que havia estat reprimit i que potser a la llum del dia no es podia dir. Ha estat posar ordre a les seves idees i per tant dotar-les de llibertat. Al llarg de la història, les dones han estat menyspreades o fins i tot sancionades pel fet d’escriure, ja que es pensava que era un dret que no els hi pertanyia i era considerada una pràctica infructuosa.

Com bé diu Virginia Woolf: “crec que passarà encara molt de temps abans de que una dona pugui asseure’s a escriure un llibre sense que sorgeixi un fantasma que ha d’ésser assassinat, sense que aparegui la roca on estavellar-se”. Van ser moltes les dones que van patir aquest problema en la seva pròpia pell. Per exemple, Jane Austen amagava els seus papers, plens d’escrits, cada cop que entrava algú per vergonya a que la veiessin escrivint.

Fanny Burney cremava tots els seus originals i es posava a fer punt com a penitència per escriure. Charlotte Brönte deixava de banda el manuscrit de Jane Eyre per pelar patates. Per últim, Katherine Anne Porter declarava haver trigat vint anys a escriure una novel·la. Així mateix deia: “vaig ser interrompuda per qualsevol que en un moment donat aparegués al meu camí”.

Porter calculava que només havia pogut utilitzar un deu per cent de les seves forces a escriure: “l’altre noranta per cent l’he fet servir per poder mantenir el meu cap fora de l’aigua”.

Per totes elles i moltes més i per la vigència d’aquesta injustícia, no hi ha res millor que tractar d’analitzar el llibre de Virginia Woolf per preguntar-se: Què necessiten les dones per escriure bones novel·les? Ella mateixa va concloure que necessitaven independència econòmica i una habitació pròpia per a poder escriure, cosa que representaria la independència i llibertat personal i no estar subjugada a la figura masculina.

El primer capítol de l’obra de Woolf ens situa als jardins de la universitat on ella es troba sola i resulta molesta i incomoda a la resta, ja que no estava acompanyada d’un home. Mentre gaudia de divagar va ser interrompuda per un estudiant que li va dir: “només els estudiants poden trepitjar la gespa”. Ella ho va entendre ràpidament. El lloc que li pertocava era la grava. L’escriptora es burla d’aquestes incongruències amb una meravellosa frase: “tenen afany de protegir la gespa aixafada regularment des de fa 300 anys”.

Abans d’entrar a la biblioteca, un altre estudiant li talla el pas i li diu que no pot entrar sola. L’única solució és que entri acompanyada d’un estudiant masculí o amb una carta de presentació. Arriba l’hora del dinar i es troba amb uns càntics, apel·lant a l’amor romàntic i que ella titlla d’absurds.

Aquí un fragment de Christina Rossetti:

My heart is like a singing bird
Whose nest is in a water’d shoot;
My heart is like an apple-tree
Whose boughs are bent with thickset fruit;
My heart is like a rainbow shell
That paddles in a halcyon sea;
My heart is gladder than all these
Because my love is come to me.

“El meu cor és com un ocell que canta

El seu niu en un brot ruixat;

El meu cor es com un pomer

Les branques doblegades amb fruita grossa

El meu cor es com una petxina de l’Arc de Sant Martí

Que rema en una mar idíl·lica

El meu cor està més content que tots ells

Perquè el meu amor ha vingut a mí.”

La dona es representa i és vista com l’ombra del seu marit, sense veu ni vot, essent l’única feina seva acompanyar-lo i cuidar-lo. A nivell històric es sap que moltes de les obres de les obres escrites per dones s’atribueixen als seus marits. Un exemple seria el del marit de Zelda Fitzgerald, F. Scott Fitzgerald, que va prohibir-li publicar el seu diari perquè el necessitava ell per a les seves pròpies obres. O també les primeres obres de Sidonie-Gabrielle Colette que apareixien amb la firma del seu marit, que fins i tot va arribar a cobrar els diners de les vendes.

“Cada cèntim que guanyi serà utilitzat segons les sàvies decisions del meu marit, potser per fundar una beca o finançar la universitat. Així que no m’interessa massa guanyar diners, millor que se n’encarregui el meu marit. Les nostres mares no tenien ni un cèntim per a dedicar a amenitats: a perdius i vi, bidells i gespes, llibres i puros, biblioteques i passatemps”.

Virginia Woolf en aquest paràgraf ens demostra com la dona no podia gaudir de la vida ja que més enllà de la casa no se li permet obrir les ales. Per una banda mancava d’independència econòmica i segurament, encara que la tingués, no podria ser destinada a les seves amenitats.

En el segon capítol Woolf ens situa a Londres, torna a estar en una biblioteca, però aquest cop davant d’un full en blanc en el qual només hi figura el títol: “Les dones i la novel·la”. Amb el cap ple de preguntes, busca trobar resposta en tots aquells llibres on s’hi parlés de la dona. D’aquests només hi pogué treure més preguntes, mes qüestions sense resoldre, ja que moltes de les respostes no eren objectives, sinó fruit de la còlera de molts homes. Una de les preguntes que més van apareixien en els seus pensaments era: Per què tants homes parlen tan malament de les dones? Quins interessos hi ha al darrere?

Tot i l’esforç a trobar una sola opinió construïda, cap es sostenia, tot eren pensaments difusos. Era impossible treure’n l’entrellat ja que havien estat escrits sota la llum vermella de l’emoció, no la llum blanca de la veritat i per tant no tenien credibilitat. Tots aquells homes estaven enfurismats però, per què? Per què consideraven a la dona inferior a l’home?

Woolf respon que no era la inferioritat de la dona el que els preocupava sinó la probabilitat que fossin superiors. La por. Aquest homes no tenien confiança en ells mateixos. És per això que per a generar-la havien de trepitjar a la resta, fer-los sentir inferiors.

Estaven enfurismats perquè les dones tal i com les havien conegut estaven canviant, ja no es limitaven a ser un mirall per a reflectir la silueta del seu home, el doble de gran del natural. Es per això que caracteritzava a Rebecca West de “feminista acabada” quan exercia la seva llibertat de dir “snob” als homes. El dir-li “feminista acabada”no es més que un crit a la vanitat ferida, una escletxa a la falsa confiança que s’havien construït.

No us sona similar al que ara ens diuen a les que obrim la boca per a manifestar les nostres inquietuds? Si les dones parlen, el mirall s’encongeix, la robustesa de l’home davant la vida disminueix.

“Com emetrà judicis, civilitzarà indígenes, farà lleis, escriurà llibres, es vestirà d’etiqueta i farà discursos als banquets si a l’hora de l’esmorzar i del sopar no pot veure’s a si mateix com a mínim dos cops més gran del que és?”

Els miralls son imprescindibles per a tota acció violenta o heroica. Napoleó o Mussolini insisteixen en la inferioritat de les dones, ja que si no fossin inferiors ells cessarien en la seva egolatria per intentar engrandir-se.

Mentre pensava això va arribar l’hora de pagar el compte, però la veritat es que si no hagués estat per la seva tieta Mary Beton no estaria on estava. Ella li havia donat independència econòmica al fer-la hereva dels seus diners. Les cinc-centes lliures que li havia deixat li assegurava menjar, resguard i vestimenta, sentint-se lliure de fer el que volgués, sense haver d’afalagar ni odiar cap home. Sense haver de fer cap paripé.

Woolf finalitza el capítol amb una crida a l’esperança, a que les dones no siguin el sexe protegit, sinó equiparar-se a les mateixes activitats i esforços que els homes.

Actualment, no ens sentim lliures.

Tal i com expressava Virginia Woolf cada cop més homes estan encegats de còlera, ens assassinen i violen a plena llum del dia.

Ens sentim ignorades, però cada cop tenim més consciència de les nostres cadenes i volem rebentar-les des de l’arrel. (Inditex ven samarretes en les que FEMINIST es l’eslògan, la realitat supera la ficció de les milers de treballadores amb condicions deplorables i vertaders problemes per arribar a final de mes).

A les dones no se’ns ha de protegir, perquè no hi ha d’haver ningú que ens talli el pas. Nosaltres som fortes, no estem fetes per ser ni l’àngel de la casa ni l’ombra de cap home. Hem d’estar unides per emprendre aquesta lluita de classes.

Som vàlides per fer qualsevol feina que vulguem i volem ser lliures d’escollir les nostres passes. El feminisme té per objectiu posar solució a totes aquestes opressions i defensar els drets de les dones. Fer-nos sentir no es suficient, hem d’anar una passa més enllà i conscienciar les dones. Adoptar un feminisme de classe en el qual no tot s’hi val.

Marta Pérez

Text originalment publicat a ElEstado.net