//L’INVENT de la nova política

L’INVENT de la nova política

Sí, com ho llegiu: en majúscules.

Fa cinc anys, dia amunt dia avall, que Podemos va irrompre a les eleccions europees. Allò va ser un gran terratrèmol, una sacsejada sense precedents, però l’objectiu d’aquestes línies no és analitzar el que ha passat aquests cinc anys. Almenys no ho és fer-ho amb profunditat acadèmica, ni demoscòpica. Aquestes línies només volen parlar de l’INVENT (sí, en majúscules) que representa la nova política. Després de dècades d’una política institucionalitzada, gerontocràtica gairebé, van arribar a la primera línia una colla d’universitaris joves amb ganes de menjar-se el món. Poc després arribaria una nova sacsejada: la figura més mediàtica en les darreres dècades dels moviments socials es postulava a l’alcaldia de Barcelona. Tot vestit de noves formes, de fetitxisme tecnològic i amb un llenguatge nou que anunciava una nova etapa en la que la política ja no es faria als despatxos, ni la farien els partits i encara menys els aparells.

Les riallades arriben fins a la Xina popular. La nova política no només no ha canviat a millor les formes de fer política, sinó que les ha emulat amb tocs virtuals, messiànics i televisius. Ha copiat tots els vicis de la vella política, i els ha reproduït en cent quaranta caràcters. Ara ja no manen els aparells; ara manen les colles d’amics i els grups d’afinitat estructurats en grups de Telegram. Ara ja no només es fan filtracions; ara també es fan campanyes d’assetjament a Twitter i si cal es posen a disposició tots els càrrecs públics. Ara els dirigents no només tenen unes condicions de vida per sobre dels mortals; ara són un motiu per al plebiscit. La nova política no ha substituït la vella; s’ha aliat amb ella i l’ha posat al nivell d’obra d’art. Tots els temors dels aparells dels partits de la vella esquerra oportunista s’han esvaït i han rebut la gràcia dels líders totpoderosos. La nova política no ha portat noves idees transformadores i revolucionàries: ha donat carta de naturalesa a idees postmodernes que portaven dècades essent combatudes per intel·lectuals d’esquerres de tot el món.

La humanitat, i l’esquerra, té la gran sort que els comunistes som com les paneroles. Ja ens pot caure el mur, com pot caure una bomba termonuclear, que seguim existint, i tot i les contradiccions tenim clar que necessitem aliances amb els sectors populars i democràtics, per més que plantegin totes les contradiccions abans esmentades. Al final, tot és com sempre. La mateixa lluita, els mateixos debats ideològics, i la mateixa màxima: de derrota en derrota, fins la victòria final.

Juanma Rodríguez Serrano
Ex-Secretari General de la JCC