/De la generació 14O a la #CrisiEducativa: valoració del moviment estudiantil a un any vista

De la generació 14O a la #CrisiEducativa: valoració del moviment estudiantil a un any vista

Des de 2017, l’octubre català és ple d’efemèrides: el referèndum d’autodeterminació, la vaga general del 3 d’octubre, la resolució de la Sentència i la setmana de mobilitzacions que la van seguir, la vaga estudiantil indefinida i l’Acampada a Plaça Universitat… En dies com avui és impossible no mirar enrere i recordar la intensitat d’aquelles jornades que, mitjançant l’organització popular, van posar en escac el Règim del 78 i en dubte, no només la unitat territorial, sinó també l’status quo.

Tots aquells dies tenen en comú com la força de la gent al voltant de la defensa de la democràcia, la sobirania i els drets socials i polítics del poble català passaren per sobre els interessos dels partits polítics processistes que intentaren frenar-lo quan van perdre el seu control. L’1 d’octubre no hagués estat possible sense centenars de persones amagant les urnes i ocupant els col·legis electorals la nit del 30 de setembre, les vagues que la van seguir haurien estat impossibles sense el paper dels sindicats de treballadors i estudiantils per mobilitzar els centres de treball i d’estudi, la resposta a la Sentència hauria estat inconcecible sense la ràbia i frustració d’una societat –i sobretot joventut– cansada de rebre cops sense res a canvi.

D’aquesta forma, hem de remarcar el paper del moviment estudiantil com a agent mobilitzador contra la repressió i en defensa dels nostres drets. A un any d’aquell dilluns que va batejar a tota una generació com “Generació 14O”, recordem com les universitats i centres d’estudi bulliren durant més d’un mes en què foren focus de protesta: aturades de classes, vagues estudiantils, piquets, passaclasses, posicionaments dels claustres universitaris… Fins i tot l’Acampada a Plaça Universitat, davant de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona –i que va aturar el trànsit en dos dels principals carrers barcelonins, Pelai i Gran Via– és una mostra de la capacitat organitzativa del moviment juvenil i estudiantil.

Aquest fou capaç d’intercalar les demandes antirrepressives i pels drets civils i polítics del poble català amb demandes socials tan diverses com la rebaixa dels preus universitaris, la denúncia a l’especulació i la crisi habitacional, la condemna a la xacra de les cases d’apostes, la derogació de la reforma laboral i la denúncia de la precarietat juvenil, l’antiimperialisme… La joventut que va ocupar els carrers durant els mesos d’octubre i novembre passat tenia clar que la reclama de sobirania nacional anava estretament lligada amb l’eix de classe: la República Catalana que es defensava als carrers i barricades era una socialment justa, radicalment democràtica i lliure de corrupció.

Una de les mostres més clares d’aquesta interrelació entre les demandes estrictament estudiantils i les nacionals fou la conquesta del dret a escollir avaluació a la totalitat d’universitats catalanes durant el primer semestre del curs1. L’aplicació de Bolonya a Catalunya, entenent a l’estudiantat com a treballador a temps complet per a la universitat, l’hi havia tret la possibilitat de poder compaginar estudis amb feina durant la seva etapa universitària. En un context de pujada dels preus de les matrícules i privatització de la universitat pública, poder escollir avaluació va esdevenir una demanda històrica del moviment estudiantil durant les mobilitzacions post-bolonya. La seva aplicació durant el novembre 2019 va demostrar que permetre a l’alumnat triar model d’avaluació era qüestió de voluntat política i ens va refermar en la nostra demanda.

A l’alba d’una nova crisi econòmica i vivint ja els fruits de la crisi educativa que portem arrossegant des de fa mesos, les lliçons del passat d’octubre ens han de permetre construir un moviment estudiantil unit i fort que sigui capaç de, no només resistir els embats que ens propinaran aquells que volen privatitzar l’educació pública, sinó també d’assolir conquestes que ens permetin avançar cap a una educació veritablement pública, de qualitat i gratuïta. Una educació sense precarietat ni explotació laboral, que no es regeixi pels criteris mercantilistes del capital i que sigui un veritable espai de crítica i formació. I, finalment, un moviment estudiantil que sigui capaç d’interrelacionar les seves demandes amb el conjunt de la comunitat educativa i la societat: des del PAS i el PDI, fins a la comunitat sanitària i el moviment obrer.

Quan Karl Marx va reflexionar sobre la història i els grans esdeveniments revolucionaris que va viure el segle XIX al “18 Brumari de Lluís Bonaparte” va fer una crítica molt encertada al record dels personatges i fites del passat de forma abstracta o mitjançant un fals heroisme que servia per configurar un discurs pseudorevolucionari que no feia avançar a la classe treballadora. Així, aquesta crítica també és aplicable a l’actualitat quan parlem del que va significar l’1 d’octubre o la post-Sentència: d’aquestes dates hem de treure lliçons que ens serveixin per construir àmplies bases sobiranistes a dia d’avui i empènyer, per demostrar la necessitat de la unitat popular i la seva coordinació per combatre les empentes reaccionàries que el Règim del 78 i el sistema capitalista ens propina i, finalment, per plantar-nos i deixar clar que aquesta crisi no la podem tornar a pagar les de sempre.

Lucía Aliagas Picazo

Responsable de l’Àrea de Moviment Estudiantil de la JCC

_________________________

  1. Tot i això, hem de denunciar que a algunes universitats com la Universitat Autònoma de Barcelona, en ser competència de les facultats la forma de configurar l’avaluació única, la seva aplicació va ser desigual. A algunes facultats, com Educació, es van posar traves a les estudiants per optar a única.