/El moviment per l’habitatge a casa nostra: lluita per un dret humà inalienable

El moviment per l’habitatge a casa nostra: lluita per un dret humà inalienable

Feia temps que llegia convocatòries de desnonaments i que admirava les persones que posaven cos i ànima per a aturar-los. Tot i que diàriament se’n produeixen a Barcelona, ho veia com una cosa llunyana i en la que a mi no em pertocava implicar-me. Tanmateix, la meva creixent consciència de classe i la informació constant que circulava per xarxes m’hi empenyeren cada cop més, fins que un dia —temorosa, tot sigui dit— vaig animar-me a acudir a un de Gràcia, que, en tractar-se del primer llançament i congregar força persones, va resoldre’s ràpidament i sense complicacions. 

Però aquell moment no va ser el desenllaç de la meva relació amb la problemàtica de l’habitatge, sinó que es va convertir, precisament, en la seva introducció. Vaig retrobar-me amb un antic company de l’escola i l’institut, company que ha passat a ser de militància. Em va presentar el sindicat d’habitatge del barri, i des de llavors m’he sumat activament al moviment de la lluita per l’habitatge. 

El moviment per l’habitatge no és d’origen recent, sinó que s’articula en el període de la Gran Recessió (2008-2013) i per particularitats de l’Estat espanyol en la matèria. La combinació de la pujada dels preus del lloguer com l’espuma amb les elevades taxes d’atur i de precarietat laboral, derivades del període de crisi econòmica, va configurar una amenaça impossible de sostenir. Com a resposta, s’articularen vàries plataformes que, a través de diverses demandes, volien dirigir-se a les institucions governamentals perquè sotmetessin a regularització els preus del sector immobiliari i per a reivindicar els drets dels llogaters i els afectats per la hipoteca.

Les PAHs (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) porten 11 anys organitzant-se i van ser les primeres a encapçalar la defensa d’un habitatge digne, emparant les persones hipotecades davant les circumstàncies d’urgència de la crisi de 2008 que va assotar el país amb tanta força. Tanmateix, amb el pas dels anys, com que el problema de les hipoteques s’ha anat descentralitzant per a cedir protagonisme al dels lloguers, han aflorat altres iniciatives i organitzacions que responen millor a les problemàtiques actuals. 

El Congrés d’Habitatge de Catalunya, la primera edició del qual va ser el 16 i 17 de novembre de 2019, buscava l’aplec de les diferents agrupacions i organitzava ponències estratègiques que incitaven al debat de tots els participants, per a així poder construir un moviment centralitzat i unificat. El Congrés tingué força èxit, i s’ha pogut mantenir posteriorment gràcies a la creació de diverses comissions, com per exemple la de formació que, com ja indica el seu nom, arranja múltiples formacions d’interès al llarg de l’any. 

Amb l’apogeu dels problemes amb el lloguer, els preus del qual s’han disparat sobretot per la gentrificació i l’especulació immobiliària que se’n deriva, s’han conformat en els últims anys noves organitzacions als barris que es reuneixen en assemblees i que atenen a les problemàtiques més properes del veïnat. El Sindicat de Llogaters va ser de les primeres agrupacions que van mobilitzar-se, i arran d’aquesta han anat sorgint moltes més a tots els districtes, i encara en segueixen aflorant. Aquestes organitzacions no sorgeixen de les institucions governamentals, sinó que emanen de les masses i de la voluntat popular, del teixit associatiu prèviament existent i que segueix enfortint-se. 

Molts dels sindicats dels barris s’han creat a partir de grups polítics de l’Esquerra Independentista i, tot i que la seva presència és majoritària en aquests espais, han aconseguit arreplegar perfils molt diversos, sobretot persones sotmeses a la precarietat més absoluta i a una situació de risc permanent. Els sindicats van creixent, no només perquè integren cada cop més militància —habitualment persones joves i universitàries, però que es van diversificant— sinó perquè cada cop més barris se sumen al moviment per l’habitatge. 

El dret a l’habitatge ha de ser transversal, és per això que els sindicats no només pugnen per a soscavar l’especulació immobiliària, sinó també per a destapar fons voltors i grans tenidors, desarmar-los i desmantellar-los, combatre’ls perquè deixin d’arrabassar les llars a les persones. Les organitzacions arrelen des de baix, responent a necessitats populars i d’urgència, i és per això que són més autèntiques i efectives. No només es planten als portals a detenir desnonaments, sinó que uneixen els veïns i veïnes dels barris, reivindiquen els drets de les persones immigrades, anul·len les expressions masclistes i racistes i, tot i que no es defineixin en una línia ideològica concreta, al cap i a la fi el que fan és no només qüestionar l’abast de la propietat privada i els estralls del capitalisme, sinó que també van desmuntant el sistema, desproveint-lo de sentit i de fidels i escampant la conscienciació. Per tant, com a comunistes és important que ens hi impliquem, que coneguem el lloc en què vivim i comencem creant xarxes a nivell local, per a, progressivament, anar expandint-les. 

No podem obviar el trencament generacional que s’ha produït entre l’època en què els nostres avis i pares eren joves i l’actualitat. Abans, com que l’habitatge era molt més accessible, aquest es concebia per a tota la vida, podies condicionar-te una llar sense témer que t’hi expulsessin. En canvi, ara la precarietat assota la joventut amb més força, els dificulta encara més trobar feina i, per tant, emancipar-se; el que ha submergit l’habitatge en un bassal d’inestabilitat, d’una estada efímera, contràriament al desig d’un allotjament permanent i segur —és arran d’aquesta concatenació de fets que les hipoteques i les PAHs s’han anat descentralitzant, donant pas a la problemàtica del lloguer—. És per això que sobretot recauen sobre els joves la conscienciació, l’organització i la lluita.

Rata Histriónica @ratarrata_