/L’ecologisme com a punta de llança del moviment estudiantil

L’ecologisme com a punta de llança del moviment estudiantil

La tendència actual és que cada any estigui protagonitzat per una lluita: el 2018 va ser l’any de la lluita feminista amb massives manifestacions i reivindicacions històriques, aconseguint grans portades i titulars, a més de victòries i una major visibilitat de la situació de les dones actualment, que és el reflex d’una societat amb molta feina encara per fer. El 2019 va ser l’any de les manifestacions pel clima, de moviments socials, cridant i exigint una justícia climàtica per a tots i totes, entenent la importància del moment i el poc temps de què es disposa per a intentar frenar el pitjor dels escenaris.

Aquesta lluita no perseguia l’objectiu impossible de poder posar remei a la crisi climàtica actual, sinó a demanar que es fes el possible per no empitjorar-la, prendre les mesures necessàries per a atenuar-la i poder plantejar-nos un futur, un planeta, on poder viure en condicions. Però, quins van ser els grans impulsors i protagonistes en aquesta lluita? Una vegada més: els i les joves, els i les estudiants. El moviment estudiantil continua sent fort i continua mostrant que, a través de l’organització i la col·lectivitat, podem aconseguir els nostres objectius, o part d’ells.

No obstant això, existeixen diferències entre els nous moviments emergents i els tradicionals que tant caracteritzen el moviment estudiantil: la lluita ecologista i per la justícia climàtica està molt més marcada per moviments socials, amb les seves determinades característiques, que pels coneguts sindicats estudiantils. El perfil dels i les joves que hi participen també té determinats aspectes diferents: en moviments ecologistes, com podria ser Fridays for Future, trobem joves de diverses edats, des d’alumnes d’ESO fins a universitaris o joves treballadors i treballadores; són moviments que han nascut arran de grans esdeveniments, com vagues i manifestacions, que han tingut molt ressò mediàtic i han motivat i potenciat les ganes de participar-hi. Potser una de les seves principals característiques és que solen ser joves que no han militat mai (o molt poc) en cap altre espai, sent així una primera experiència de militància. Més profundament, potser matisar que més enllà del fet de militar contra el canvi climàtic o no, no veien una motivació de militància dins de les estructures tradicionals, potenciada per un desconeixement de la seva importància, de les seves capacitats i del rol històric en la societat, trobant en la lluita ecologista i en aquestes noves plataformes una oportunitat (a vegades mai plantejada) de començar en la participació activa i col·lectiva, basant-se en la visió d’un horitzó comú pel qual començar a organitzar-se i, com ells mateixos afirmen, “sentir la necessitat de fer-se activistes”. Perquè també es diferencien en això: ells no són militants, són activistes. 

A més, aquests nous espais solen estar caracteritzats per maneres d’estructurar l’organització amb mecanismes menys marcats i més flexibles, amb línies menys establertes. En el cas específic de Fridays For Future, anteriorment mencionat, veient aquestes condicions i característiques, podria ser interessant veure com evoluciona i en què es transforma –tenint em compte que normalment la vida dels moviments socials és d’uns 2 anys aproximadament–, també a nivell intern: quina evolució organitzativa i estructural tindrà? Com es dirigirà aquesta transformació? Què suposarà en els perfils que hi participen?

Podem intentar evidenciar diferents raons per les quals aquests joves no han trobat el seu espai de lluita dins dels moviments i organitzacions tradicionals: partint des de l’anàlisi de la mena de lluita, aquesta no és una lluita identitària com podria ser la lluita feminista, pels drets LGTBI o antiracista. No té al centre la identitat, que és més palpable i evident en el dia a dia, si no és una lluita més transversal dirigida a objectius llunyans, a vegades poc visibles, malgrat petites victòries en el present. Seguidament, qüestionar-nos si realment aquells i aquelles que volien participar aportant i impulsant la lluita ecologista, han trobat el seu espai dins dels sindicats juvenils o les assemblees existents: el fet d’haver mogut aquesta lluita des d’altres fronts, com poden ser moviments socials com Fridays For Future, indica que és molt probable que no hagin trobat espai dins dels anteriorment esmentats, derivant en la creació d’uns altres. Indica una falta de sensibilització sobre aquest tema i de no dotar la qüestió de la importància merescuda –fet que no sols passa en espais juvenils, sinó en general–, fenomen que probablement mereix una anàlisi detallada. És innegable que, malgrat la creació de comissions o grups dedicats a potenciar la lluita pel medi ambient, dins de sindicats o altres, aquests solen tenir poca participació i consideració.

Més enllà dels arguments identitaris i d’espais, pot ser interessant analitzar la diferència entre una lluita per la renovació i una altra més enfocada a la reforma; el moviment ecologista empeny cap a una renovació completa del sistema, la qual cosa pot sonar massa utòpica i té com a efecte que els canvis i millores que aconsegueixi, moltes vegades, no siguin palpables i recognoscibles; un moviment més reformista (que no és excloent de que, en el fons, es defensi una renovació global de la societat i els models actuals) és més factible a l’hora de visibilitzar els resultats; per exemple, la lluita del moviment estudiantil per la rebaixa dels preus públics (per la qual, a vegades, es felicita erròniament a l’administració, oblidant que és fruit d’anys de lluita estudiantil) pot percebre com a resultat, justament, la disminució del preu dels crèdits i matrícula que hem de pagar per estudiar, irònicament, a universitats públiques. 

Però, a més a més, un altre fenomen que podem identificar és la banalització del moviment ecologista; en l’imaginari comú, s’identifica com a protagonistes i impulsors de la lluita contra el canvi climàtic persones categoritzades com a “hippies”, fet que no ajuda a la seva acceptació dins d’estructures més tradicionals. Hi ha recriminacions mútues arran d’aquesta situació: per una banda, les estructures estudiantils tradicionals acusen una manca de crítica anticapitalista directa, una manca de consideració envers la defensa de la situació de treballadors i treballadores degut a una criminalització del teixit industrial i un discurs massa enfocat als efectes científics (que també són importants), però oblidant qüestions de classe que també ens marquen com a moviment estudiantil. Per una altra banda, els moviments enfocats a l’activisme per a la justícia climàtica, a vegades pequen en aquest sentit, veient la necessitat de consultar i aprendre d’altres entitats o col·lectius, per poder acabar d’incorporar totes les visions necessàries i bàsiques per fer la seva lluita més global i transversal. Justament, per deslligar-se de la banalització del seu moviment, lligada a l’històric d’aquest tipus d’activisme, aquestes noves plataformes han d’incorporar moltes més visions, per adoptar una reivindicació més àmplia de justícia no només climàtica, sinó també social, per a poder trobar aliats en aquesta lluita, no enemics.

Per tant, el moviment estudiantil i la lluita ecologista és innegable que van de la mà, però no seguint els mecanismes i estructures tradicionals. Per les dues bandes s’haurien de fer esforços, començant per a integrar més la idea de la importància d’incloure la lluita ecologista en les nostres línies i dotar-la de més recursos i visibilitat; continuar lluitant per acabar amb la culpabilització de l’individu en lloc del sistema causant d’aquesta crisi, en el qual podem identificar un enemic comú. Comprendre que la víctima de les conseqüències és i seguirà sent la classe treballadora, ja que les desigualtats de classes també són palpables en aquesta problemàtica, on les classes altes podran permetre’s ser refugiats climàtics de luxe. Lluitar per la reconversió dels treballs perquè siguin afins a les mesures necessàries, però sense deixar a treballadors o treballadores enrere, sense destruir ocupació o criminalitzant a la indústria, sinó impulsant una transició ecològica i social justa i digna per a tothom. Bàsicament, entendre que la qüestió no és lluitar sota el mateix nom i estructures, sinó la importància d’entendre la rellevància de les lluites i de poder establir ponts entre elles, creant aliances que serveixin a enfortir-nos.

Julia Rosanna Sánchez-Valverde, militant d’Acció Jove

Article originalment publicat a Realitat.