/Necessitem camarades com necessitem l’aigua per viure: Una ressenya de l’obra de Jodi Dean

Necessitem camarades com necessitem l’aigua per viure: Una ressenya de l’obra de Jodi Dean

L’apelatiu de camarada ha descrit històricament la relació política col·lectiva de les militants d’entorns socialistes i comunistes des del segle XIX, però actualment sembla ser que el concepte ha quedat arcaic i en desús. De fet, part de l’esquerra renega del propi concepte i el substitueix per altres formes de relació com són la companyonia i la germanor -sobretot en el món sindical. 

Les raons donades per aquests sectors que reneguen del camarada -tot i que d’una forma romàntica i idealista puguin rememorar-lo en la tradició socialista del passat- són diverses: des de la relació del camarada amb l’estereotip d’home blanc cisheterosexual -deixant de banda a les dones i altres ètnies- fins a la seva identificació amb allò genèric o uniforme, eliminant la individualitat -i fins i tot acusant-lo d’autoritarisme.

Però, és veritat que la camaraderia és quelcom del passat? Hem de cercar altres formes de relacions entre companys de lluita i projecte polític com els aliats, supervivents, germans o companys? Deixar de banda la resta de desigualtats -a part de la de classe- que es vertebren dins del sistema com la de gènere o el racisme? Jodi Dean a “Necessitem camarades” dóna resposta a aquestes preguntes mitjançant una defensa del camarada com a eina necessària per construir projectes d’emancipació i avançar cap un futur pel bé comú.

Per entendre la camaraderia a la qual interpel·la Dean, cal endinsar-nos en la definició que li dona. El camarada seria aquell amb qui es comparteix projecte comú, un de molts que lluiten en el mateix bàndol. És un terme que interpel·la a la solidaritat, la igualtat i la semblança: en les relacions de camaraderia no hi ha jerarquies -a diferència del concepte de germanor que neix amb un origen de parentiu- i el que els uneix és la lluita per un mateix objectiu: un horitzó emancipador. 

La camaraderia es construeix sobre la fraternitat, però la trascendeix”

El camarada, alhora, està caracteritzat per un seguit de trets que el defineixen: la disciplina, l’alegria, el coratge i l’entusiasme. Aquests trets són els que el permeten poder treballar d’igual a igual amb la resta dels seus camarades, poder assolir els objectius amb èxit, no sobrepassar-se i poder ser responsable dels seus propis errors i fer una bona autocrítica. La camaraderia és el punt zero del comunisme. Sense camaraderia no pot haver societat comunista, ja que aquesta neix d’un desig de col·lectivitat i solidaritat que el camarada encarna. Com afirma Dean, ningú pot ser camarada tot sol. A diferència del concepte d’aliat i supervivent, no s’és camarada en relació a ningú, sinó que s’entén sota la idea de comunitat i col·lectivitat. L’ésser humà és un ésser social i mentre el capitalisme ha intentat trencar les relacions de comunitat mitjançant la victòria de l’individualisme i el jo per sobre de tot, la camaraderia torna a situar el debat en la comunitat i en el bé comú.

Però, pot ser tothom camarada? Qualsevol pot ser camarada, però no tothom ho és. La camaraderia es basa en la inclusió i l’exclusió, no és una relació infinitament oberta i flexible sinó que pressuposa divisió i lluita -entenent l’altre com el jo individual-. La diferència principal amb altres tipus de concepció de les relacions socials, com el concepte d’amic i enemic, és que la camaraderia no s’ocupa de l’enemic, no centra la seva lluita en l’altre. És l’existència de l’enemic la condició de què existeixi el llaç de camaraderia, però no determina la relació entre camarades, sinó que aquests són al mateix bàndol de la divisió.

Respecte als estereotips i prejudicis que hi ha en certs sectors esquerrans respecte la camaraderia -uniformitat i invisibilització d’altres desigualtats que poden existir entre camarades- Dean desenvolupa dues tesis principals: la primera és que la camaraderia es genèrica, però no única i la segona que el camarada és plural i divers, no hi ha un sol tipus de camarada de la mateixa manera que no hi ha un sol tipus de persona.

Aquestes dues tesis s’interrelacionen, el prejudici que afirma que el camarada designa a un model de persona concret -home blanc cishetero- margina la història de totes aquelles dones comunistes -des d’Aleksandra Kollontai o Clara Zetkin fins La Pasionaria o Vilma Espín- i homes de pobles oprimits -Índia, Iran, Cuba, Rússia, Nicaragua o Vietnam- que han lluitat com a camarades per assolir el futur emancipador que les alliberarà de totes les cadenes.

A diferència de germà i germana, company i companya, la paraula camarada és neutra. No té prejudici de gènere com tampoc de raça, orientació o religió. La camaraderia és el primer pas per avançar cap un futur on totes siguem iguals, no només jurídicament. És en la camaraderia on es sustenta la igualtat per la qual lluita el comunisme.

Afirmar la neutralitat de la camaraderia, la seva universalitat i el seu genèric, no treu l’afirmació de l’existència de desigualtats. Entre camarades dones i homes hi ha una desigualtat de gènere degut a la conformació del sistema capitalista i patriarcal que també ens afecta com a militants. Entre camarades negres i blancs igual. La diferència és que la camaraderia defensa que aquesta desigualtat no hauria d’existir i intenta eliminar-la en les relacions entre camarades -condemnant tot comportament discriminatori per gènere, ètnia, religió o orientació-. De fet, un exemple d’aquesta lluita contra la discriminació fou la que va portar a terme el CPUSA (Communist Party of the United States of Amèrica) en la lluita contra la segregació racial. Les aportacions del comunisme negre als EUA són prou abundants, des de Carole Boyce Davis o Cyril Briggs fins Mark Naison, Angela Davis i Harry Haywood. La invisibilització de la lluita del comunisme nord-americà contra el racisme i la segregació ha estat, de fet, un dels èxits d’un anticomunisme que ha buscat sistemàticament invisibilitzar aquests coneixements i teòrics. De fet, durant un temps va ser el Partit Comunista una de les principals organitzacions interracials que lluitava contra la supremacia blanca als Estats Units.

Finalment, Dean desenvolupà una crítica cap als nous conceptes de supervivents i aliats entre l’esquerra, ja que parteixen de premises individualistes i que es centren en la identitat. Com descriu Dean: 

Quan la identitat és tot el que queda, aferrar-s’hi pot ser una resposta assenyada. Com a mínim així se sobreviu, però les persones poden acabar tan unides a la seva identitat de supervivents que perden la capacitat de criticar i desafiar les condicions en què estan obligades a lluitar. Com aquestes condicions són les característiques del capitalisme patriarcal racista, es veuen com a immutables i la supervivència mateixa és l’únic assoliment polític”. 

La identitat genera una sèrie de fantasies que acaben invisibilitzant que les identitats són espais dividits on té lloc la lluita de classes: el fet que una persona s’identifiqui com a dona o com a negre no ens diu res de les seves opinions polítiques -i per això, actualment, també hi ha molta sorpresa quan persones que pertanyen a aquestes identitats s’identifiquen com a conservadores o reaccionàries.

En aquest context, el terme d’aliat no pot substituir al de camarada, realment ni se li apropa. “La categoria d’aliat té a veure amb el jo, amb el que el jo reconeix, amb l’individu que s’alça sol i amb aquest únic individu fent seva una lluita que de fet pertany a un altre”. Així, s’entenen les lluites com a possessions, fins i tot com a trets de personalitat. Ser aliat no és, tampoc, una confrontació amb el poder estatal o capitalista, sinó amb la pròpia incomoditat: l’aliat és una versió idealitzada del que volem ser i no un ideal del jo o perspectiva des de la qual ens avaluem a nosaltres mateixos -com el camarada.

D’aquesta forma, el camarada es conforma com a superació de l’individualisme neoliberal que impregna les nostres relacions socials i forma de relacionar-nos. És un tipus de relació transformadora i revolucionàriament radical. És una confrontació entre el nostre jo egoista i influit per la ideologia dominant i el nostre jo fraternal i solidari que s’uneix per conformar un nosaltres. L’esquerra necessita de camarades. Necessitem de dosis d’entusiasme, alegria, disciplina i coratge en vena per afrontar els reptes que el capitalisme ens planta i avançar cap un futur comunista.

Lucía Aliagas Picazo