/Orgull, classe i lluita

Orgull, classe i lluita

En dies assenyalats com aquest se’ns fa impossible no qüestionar ni debatre sobre la importància de la visibilització, representació i reivindicació del col·lectiu LGBT. Recordem el nostre passat, a aquelles que van lluitar abans nostre i que van ajudar a construir el nostre actual present; i mirem cap al futur, un futur més inclusiu, més tolerant, més lliure per aquelles que surten de l’heteronormativitat.

Però, alhora, se’ns fa impossible no ser crítics. Som crítics amb un sistema que, mitjançant la seva hegemonia ideològica i cultural i la seva capacitat per assimilar les lluites de resistència que neixen del seu propi si, acaba apropiant-se de les nostres reivindicacions convertint-les en una simple estètica o folklore. Un dia de festa i celebració en què la lluita dels que ens van predir queden esborrades, un dia en què la nostra ràbia, la nostra combativitat, queda diluïda darrere de carrosses, música i alcohol. El capitalisme intenta dilapidar cada moviment de resistència des de dins, convertint-lo en una marca d’on treure profit econòmic i esborrant les raons de la nostra lluita.

Marginalitat, estigmatització, odi i vergonya. És per això que sortim cada 28 de juny. Perquè estem cansades de sentir vergonya per qui som, cansades d’una por que se’ns inculca des que som petites sobre el que és ser LGBT. Ens diuen que ser LGBT és patir, és haver d’aguantar rebuig, és aguantar burles i escarni públic. Mai serem acceptats, ens diuen, sempre hi haurà algú que hagi d’opinar sobre qui som, a qui estimem o què sentim. Per això, cada 28 de juny cridem que ja n’és prou.

Aquesta estigmatització és encara més tèrbola quan tractem amb les dones del col·lectiu. La cara de la violència cap a les dones lesbianes i bisexuals (i trans) és doble: és la cara de l’homofòbia i la misogínia. No només se’ns ha violentat per sortir de la norma i posar en dubte un sistema heteronormatiu, sinó que se segueix creient que la nostra finalitat és satisfer el plaer masculí: aquesta visió es manifesta des del fet de creure que les relacions entre dones bisexuals són passatgeres (i que l’únic tipus de relació plena és l’heterosexual) fins a la fetitxització de les relacions femenines (creure que les dones bisexuals estem disposades a fer trios per complaure les fantasies masculines o veure les relacions lèsbiques com a eina de plaer que buscar a Pornhub). Un altre dia s’haurà de parlar de com la pornografia ha establert una imatge errònia del plaer femení i les relacions wlw, tenint com a únic objectiu acontentar els desitjos masculins, per cert.

Lluitem per construir un futur en què la nostra orientació sexual o identitat de gènere no ens defineixi, perquè la societat és diversa, de la mateixa forma que ho som nosaltres. Perquè estem cansades de veure com companyes són agredides i assassinades per un sistema que les criminalitza: l’alta taxa de suïcidi entre les trans és assassinat (41% han reportat intents de suïcidi), les agressions homòfobes han pujat en un 30% aquest últim any a Catalunya segons l’Observatori contra l’Homofòbia (70 incidències aquest últim any 2019) i, alhora, l’estigmatització ens dificulta el nostre desenvolupament com a subjecte polític.

Per finalitzar, també caldria fer una crítica interna als moviments socials i organitzacions polítiques i és que la lluita LGBT no és només una exclusiva del col·lectiu. De la mateixa manera que, amb molta feina, s’ha aconseguit que el 8 de març no sigui el dia en què “les dones surten al carrer i nosaltres mirem com lluiten pels seus drets”, sinó que s’ha globalitzat i s’ha entès que la xacra del masclisme ens afecta a totes com a societat, el 28 de juny ha de deixar de ser el dia en què “els gais surten al carrer i nosaltres mirem com lluiten pels seus drets” (recordem que les lesbianes, bisexuals i trans sempre quedem marginades dins del discurs mediàtic de l’Orgull).

L’homofòbia i la transfòbia són problemes que ens afecten com a societat i que s’han d’erradicar de la mentalitat de la classe treballadora. Perquè si la lluita LGBT ha d’anar de la mà de la feminista i és intrínseca a la de classe, aquesta última no pot deixar a un costat les reivindicacions dels drets sexuals i reproductius que té el col·lectiu.

“Les nostres vides no seran explotades des del naixement fins a la mort. Els cors pateixen fam de la mateixa manera que els cossos, doneu-nos pa però també roses”

Lucía Aliagas Picazo