/Miguel Hernández, rossinyol de la desgràcia

Miguel Hernández, rossinyol de la desgràcia

“Si yo salí de la tierra,
si yo he nacido de un vientre
desdichado y con pobreza,
no fue sino para hacerme
ruiseñor de las desdichas,
eco de la mala suerte,
y cantar y repetir
a quien escucharme debe
cuanto a penas, cuanto a pobres,
cuanto a tierra se refiere.”

Així versa Miguel Hernández a ‘Sentado sobre los muertos’ sobre la seva vida i sobre la seva missió. Nascut de família humil ramadera (1910 a Orihuela) i dedicat des de ben petit a la pastura, Miguel Hernández va veure frustrats els seus desitjos d’estudiar batxillerat (inclús havent-li ofert una beca) degut a la greu crisi econòmica que va patir la família el 1925, la qual cosa el fa sentir “una máquina o un pedazo de tierra” volent dedicar-se a cultivar la seva poesia, per la qual cosa, “para leer y hacer versos como para trabajar es necesario […] amor.” I serà això, l’amor, el que el mourà i commourà al llarg de la seva vida i es convertirà en un dels pilars fonamentals no només de la seva poesia sinó de la seva vida. 

Entre 1931 i 1936 es dedica a la seva part més literària, entre viatges a Madrid i a Orihuela es comença a relacionar amb Rafael Alberti, Vicente Aleixandre o Pablo Neruda entre d’altres. No obstant, Miguel Hernández no viurà a la torre de marfil versant sobre el seu poble i les desgràcies, durant 1935 es dedicarà a col·laborar a les Misiones Pedagógicas de la Segona República Espanyola, i serà a partir d’aquí que el poeta valencià s’implicarà de forma més activa a la política i en el posterior conflicte bèl·lic espanyol, afiliant-se al Partido Comunista de España i allistant-se al bàndol republicà fent de la suma de la ploma i el fusell les seves armes per derrotar el feixisme.  

A partir d’aquí parlaré de tres fets importantíssims per arribar on vull arribar, el seu viatge a la Unió Soviètica, la seva participació a la Guerra Civil Espanyola i el seu  empresonament. 

El seu viatge a la Unió Soviètica en representació del govern de la República al V Festival de Teatre Soviètic és un parèntesi durant la guerra, com ell mateix comenta a la Gaceta Literaria: “He venido a la URSS directamente del frente, y al regresar a España volveré a las trincheras. Allí está mi puesto, allí está el lugar de cada español honrado, que no de palabra, sino, de hecho, se esfuerce por ver a su patria y a todo el mundo libre del fascismo.” I serà aquest viatge el que el deixarà completament meravellat pel prometedor futur del comunisme. Descriu el país al poema ‘Rusia’ des de la finestra del tren com un nen il·lusionat per viatjar com:

“Rusia nevada de hambre, dolor y cautiverios.
Ayer sus hijos iban a la muerte vencidos,
Hoy proclaman la vida y hunden sus cementerios.
Ayer iban sus ríos derritiendo los hielos,
Quemados por la sangre de los trabajadores.
Hoy descubren industrias, maquinarias, anhelos,
Y cantan rodeados de fábricas y flores”.

La Rússia tsarista ha estat transformada en qüestió de 20 anys de fam, dolor i cautiveris, a fills que proclamen a la vida i canten rodejats de fàbriques i flors. I és que davant d’una Espanya assolada per la Guerra Civil, Miguel Hernández veu en la Unió Soviètica i el comunisme com es conviu “familiar, comunicativamente” i defineix el comunisme com “convivencia, relación fraternal de los hombres en sus trabajos y en sus luchas” i “señala a cada persona: la vida no eres tú solo, que es además el resultado mayor de la unión de tus actividades materiales y espirituales con las mismas actividades de los demás”, a diferència del feixisme diu a l’home: “la vida eres tú solo: todo debe de ser para ti” un discurs que sembla tornar a aflorar a Espanya o, millor dit, mai va marxar. I canta a Stalin: 

“Ah, compañero Stalin: de un pueblo de mendigos
has hecho un pueblo de Hombres que sacuden la frente,
y la cárcel ahuyentan, y prodigan los trigos,
como a un inmenso esfuerzo le cabe: inmensamente,

De unos Hombres que apenas a vivir se atrevían
con la boca amarrada y el sueño esclavizado:
de unos cuerpos que andaban, vacilaban, crujían,
una masa de férreo volumen has forjado.”

I és que el comunisme recorre la seva poesia com recorre Europa, en poemes com ‘Aceituneros’, un cant als obrers que s’hi dedicaven (i s’hi dediquen), proclama: 

“Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa de sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.”

Altres exemples d’aquesta mena de poesies els trobem a ‘Jornaleros’, ‘Las manos’ i ‘El sudor’ entre d’altres, on el poeta versa sobre la vida de l’obrer i honra el treball i l’esforç incitant-los sempre a la revolta. 

Com prèviament esmentava a la Gaceta Literaria, l’octubre del mateix any torna a les trinxeres, i amb elles un seguit de poesies que relaten l’horror de la guerra i recull al cèlebre llibre Vientos del Pueblo, el més compromès, on més empra la poesia com a arma contra el feixisme. Dels poemes que comprenen Vientos del Pueblo m’agradaria comentar-ne alguns que són insígnies del seu pensament, vertaders exemples d’agitació i propaganda. Un dels més famosos, ‘Vientos del pueblo me llevan’, suposa una justificació a més a més d’una crida al poble espanyol a combatre el feixisme unit, seran els vents del poble el que el duran a allistar-se al bàndol republicà, ja que abans de viure agenollat:

“Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.
Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.”

La crida al poble espanyol a unir-se a la causa, com he dit abans, recorre la seva poesia bèl·lica, no obstant n’hi ha alguns que apel·len directament a la joventut, com ‘Llamo a la juventud’ amb els seus més que cèlebres versos:

“Sangre que no se desborda,
juventud que no se atreve,
ni es sangre, ni es juventud,
ni relucen ni florecen.
[…]

La juventud siempre empuja
la juventud siempre vence,
y la salvación de España
de su juventud depende.”

Altres poemes destacables són ‘Los cobardes’, on es centra en la figura dels feixistes i els ridiculitza, o ‘Al soldado internacional caído en España’, un poema en honor a les Brigades Internacionals, o ‘Sentado sobre los muertos’ poema amb el que he obert l’article, entre d’altres. 

Per acabar cal parlar de què va passar després de la guerra, i és que Miguel Hernández, tot i voler tornar a casa, a Orihuela, ho va veure molt perillós, així que va dirigir-se a Andalusia per arribar a Huelva, on creuaria la frontera a Portugal. No obstant això, Portugal no vivia una situació gaire millor a Espanya amb la dictadura de Salazar, la qual es va encarregar de capturar-lo a la frontera i entregar-lo al franquisme, el qual el va empresonar i condemnar a mort, fins que va morir de tuberculosi a la mateixa presó d’Alacant el 28 de març de 1942, amb 31 anys d’edat. 

Des de la presó, Miguel Hernández va rebre una carta de Josefina Manresa, la seva esposa, on explicava que ella i els seus fills no tenien més que pa i ceba per menjar, i d’aquí neix el que probablement és el poema més famós del poeta valencià, ‘Nanas de la cebolla’:

“Tu risa me hace libre,
me pone alas.
Soledades me quita,
cárcel me arranca.
Boca que vuela,
corazón que en tus labios
relampaguea.”

Amb Miguel Hernández i molts dels personatges històrics del moviment comunista (obrer) cal recordar les paraules de Vladimir Lenin sobre el blanquejament i buidatge de significat per part de la burgesia per fer d’ell un, en aquest cas poeta, ajustat a la seva concepció del món. Miguel Hernández va ser un poeta que va viure de primera mà què significava i significa ser obrer, i va posar la seva poesia al servei de la seva ideologia comunista. Davant d’un alçament militar feixista va ser exemple de compromís i va ser a primera línia lluitant per aixafar-lo amb la ploma i el fusell, sent, com ell mateix diu, “ruiseñor de las desdichas y eco de la mala suerte”. També cal advertir en figures com el poeta valencià o Federico García Lorca entre d’altres la instrumentalització de la seva persona, la qual surt a lluir el dia de naixement i el de mort del personatge en qüestió posts i frases per demostrar quant s’estima al folklore comunista i la seva història. Llegim a Miguel Hernández, a Maria Teresa León, a María Zambrano, a Federico García Lorca i a tots i totes les artistes que van donar la seva vida, el seu art, per defensar la seva ideologia. 

Per acabar, només dir: més compromís, més Miguel Hernández, i menys Miguel Gané.

Sergi Flo