/Carlos Ruiz Zafón: Com ens trobem a nosaltres mateixes a la literatura

Carlos Ruiz Zafón: Com ens trobem a nosaltres mateixes a la literatura

A la fi de gener de 2007 vaig complir els 14 anys i em van regalar El palacio de la medianoche. No recordo molt de la trama ni dels personatges, però sé que em va enganxar com solen enganxar les novel·les d’acció, misteri i cert toc de melancolia quan ets adolescent i sents que el món et guarda una infinitat de sorpreses que no pots esperar a descobrir. L’autor d’aquest embruixament es deia, segons la portada del llibre, Carlos Ruiz Zafón, natural de Barcelona i ja en aquells dies conegut mundialment pels seus best sellers.

Van passar els mesos i aquella tardor vaig treure de la biblioteca del meu institut (proper al moll de Ferrol) O príncipe da brétema, la traducció al gallec d’El príncipe de la niebla, escrita també per aquest tal Zafón. Si d’El palacio de la medianoche recordo una combinació de ritme trepidant i tristesa final, amb aquest llibre vaig passar por, aquesta por que gaudeixes experimentar perquè saps que, com quan et puges a una muntanya russa, has entrat en el joc de la ficció i res et passarà realment, però és bonica l’adrenalina de pensar que podria. En aquells dies començava a intuir que aquell Carlos era bo, realment bo.

I després va arribar el Nadal d’aquell any. La meva mare em va portar un dia un llibre amb una enquadernació de tapa dura i una portada molt boniques. Es deia La sombra del viento. La tipografia del títol i de l’autor em van agradar molt. L’autor era, una altra vegada, aquest Carlos Ruiz Zafón, que durant aquell any entrava i sortia de la meva vida a trompades com esperant el moment perfecte perquè alguna cosa fes realment clic en mi. “A la llibreria em van dir que segur que t’agrada molt”, em va dir la meva mare. A la llibreria, en la qual em coneixien des de la meva més tendra infància i m’havien vist llegir des d’Harry Potter fins als còmics de Mortadelo y Filemón, em tenien caladíssima sense jo saber-ho realment. I llavors vaig començar a llegir.

Entre Nit de Nadal i la nit de cap d’any de 2007 vaig devorar La sombra del viento. No sé explicar amb exactitud el que va fer, en aquest lloc, en aquesta època, que m’agités tant el meu món intern. Suposo que La sombra tocava, sense pretendre-ho, totes les fibres que necessitaven ser tocades perquè adorés un llibre en aquells moments (i ara també), i tenia la sensació que la novel·la m’estava llegint a mi tant com jo l’estava llegint a ella. El misteri, la intriga política, els tints sobrenaturals, el terror, les històries d’amor furtives, la comèdia costumista, el protagonista adolescent buscant el seu lloc en el món a través dels llibres: tot es barrejava en un còctel que va transformar la meva vida lectora per sempre. La història d’un Daniel Sempere aprenent del passat alhora que aprenia de si mateix en una Barcelona tan protagonista com ell em va enlluernar durant tota aquella setmana d’hivern. “M’encantaria viure allí i poder experimentar totes aquestes aventures i estar en tots aquests llocs”, solia pensar en els meus ensomnis adolescents. A partir de llavors, em considerava fan declarada de Zafón i vaig decidir abonar-me, com a milions de lectores i lectors per tot el món, a l’espera com a aigua de maig de les seves següents novel·les.

Uns mesos més tard, a l’abril de 2008, es va publicar el següent lliurament de la saga El Cementerio de los Libros Olvidados: El juego del ángel, que em vaig llegir durant la setmana del Dia del Llibre, que en aquells dies encara estava molt lluny per a mi de ser Sant Jordi. Poc després vaig llegir Marina i, ja entrat 2009, Las luces de septiembre (el tercer lliurament de la Trilogía de la Niebla, composta per aquesta novel·la i El palacio de la medianoche i El príncipe de la niebla). Les següents dues parts d’El Cementerio de los Libros Olvidados, El prisionero del cielo i El laberinto de los espíritus, van ser publicades, respectivament, en 2011 i 2016. Sobra dir que les vaig devorar i seguia enamorada de la prosa de Zafón, però, a mesura que passava el temps i jo em feia major, no les idealitzava tant com lectures i era capaç d’assenyalar més defectes i de no limitar-me a quedar-me bocabadada sense més.

Fa una mica més d’una setmana, el 19 de juny de 2020, em va arribar la notícia de la mort de l’home artífex de tot aquest univers literari. Feia molta calor i jo estava enganxada a l’ordinador treballant des de casa, en una Barcelona sofrint les fuetades d’una pandèmia mundial. Mai havia pensat en les circumstàncies en les quals m’assabentaria de la mort de Zafón perquè mai havia pensat que Zafón s’anava a morir algun dia. Carlos Ruiz Zafón, un enigma com a persona pública, que residia des de fa molts anys a Los Angeles (encara que passava temporades en la seva natal Barcelona) i del qual a penes es coneixien detalls sobre la seva vida personal. Zafón, del qual m’havia vist, llegit i escoltat tota entrevista que podia concedir. Zafón, que tenia només 55 anys i estava sofrint un càncer de còlon. Zafón, del qual sempre guardava l’esperança de veure’l en algun Sant Jordi signant llibres, i per això em ficava alguna novel·la seva en la maleta quan tornava a Galícia i passava dies en els mateixos llocs en els quals una vegada, anys enrere, vaig devorar La sombra del viento com si fos l’única cosa important del món.

M’agrada pensar que La sombra del viento va arribar a mi igual que l’homònima La sombra del viento li arriba al Daniel Sempere en el moment adequat. Quan la rellegia amb el pas dels anys anava trobant racons en la trama, en el llenguatge, en els diàlegs, que em feien estimar-la encara més, així com més i més capes de denúncia política (al cap i a la fi, les tortures franquistes són una amenaça més en el llibre i un dels seus elements més terrorífics). També li trobava coses que no m’agradaven tant. Suposo que això és el bonic dels llibres que realment et diuen alguna cosa en la vida: que els pots revisitar una vegada i una altra i parlar amb ells de tot el bo i dolent que tenen perquè ja no ets la mateixa persona que els va llegir per primera vegada.

Zafón parla molt de llibres en els seus llibres: com ens curen, com ens guien, com ens ajuden a entendre’ns, com ens salven dels inferns, com ens reconcilien amb nosaltres mateixes. Com ens donen esperança fins i tot quan el món sembla estar en flames i cada cop de realitat és pitjor que l’anterior. La seva obra quedarà sempre en l’imaginari col·lectiu com una carta d’amor a la literatura que va atrapar el cor de milions de persones oferint un refugi al qual tornar quan tota la resta sembla estar malament. Pot ser que el Cementiri dels Llibres Oblidats no estigui realment al carrer Arc del Teatre, com es descriu en les seves novel·les, però això no significa que no existeixi.

Pocas cosas marcan tanto a un lector como el primer libro que realmente se abre camino hasta su corazón. Aquellas primeras imágenes, el eco de esas palabras que creemos haber dejado atrás, nos acompañan toda la vida y esconden un palacio en nuestra memoria al que, tarde o temprano –no importa cuántos libros leamos, cuántos mundos descubramos, cuánto aprendamos u olvidemos–, vamos a regresar. Para mí, esas páginas embrujadas serán siempre las que encontré entre los pasillos de Cementerio de los Libros Olvidados. (Carlos Ruiz Zafón, La Sombra del Viento)

Sofía Lorenzo González

TAGS: