/El frikisme trencant barreres: la creació d’una realitat millor

El frikisme trencant barreres: la creació d’una realitat millor

El frikisme és un moviment social i cultural que ha despertat burles i rebuig des de la seva creació, arribant sovint a ser estigmatitzat i menyspreat, tant el moviment com les persones que han format i en formen part. De fet, la RAE els defineix com persones extravagants, excèntriques o pintoresques, i se n’accepten com a sinònim tarat, nerd o pirat. En conjunt, se’ls considera persones estranyes, amb aficions i comportaments aliens a la seva realitat social. Però, afortunadament, aquest pensament no podria estar més equivocat.

El frikisme ha participat sempre en els moviments socials i se n’ha fet ressò, donant-los una poderosa plataforma des d’on cridar el seu missatge: sèries, llibres, pel·lícules, còmics i molts altres espais ens mostren realitats on es combat sense descans el masclisme, el racisme, l’homofòbia, el classisme, els estereotips de gènere i de bellesa heteropatriarcals, el feixisme, el classisme o el capacitisme, entre molts altres conflictes d’interès social.

Trobem molts exemples de plataformes considerades frikis trencant amb els estereotips de gènere i el masclisme i el patriarcat. El frikisme trenca ràpidament amb la idea de la donzella tancada en una torre que es limita a esperar a que el seu príncep blau la rescati; és un personatge passiu a la seva pròpia història. En aquests mons, les dones lluiten, dirigeixen i s’empoderen. Veiem dos casos emblemàtics d’això a La Guerra de les Galàxies i a El Senyor dels Anells, amb la princesa Leia i Eowyn, respectivament. 

Ambdues són guerreres, no es deixen avassallar ni permeten que ningú les menystingui o les intenti rescatar de res. Leia és una de les dirigents de la resistència galàctica contra l’Imperi, lluita a primera línia de foc i no traeix els seus ideals sota cap concepte. En un mateix dia la segresten, destrueixen el seu planeta natal amb tots els seus éssers estimats, la torturen sense pietat i la condemnen a mort, però ella segueix lluitant, fins al punt que abans de curar-se es posa a planificar la propera batalla.

Pel que fa a Eowyn, desafia tots els prejudicis i regles arcaiques dels homes del seu regne, a qui diu que el destí de les dones que no empunyen espases és morir pel seu fil. Quan li prohibeixen anar a la batalla per ser dona, es disfressa d’home i hi va igualment. Allà s’enfronta amb un dels enemics més poderosos, un a qui cap home pot matar. Ell li remarca exactament això, burlant-se d’ella. En resposta ella es desemmascara i li diu “Jo no sóc un home”, i tot seguit acaba amb ell, un monstre de milers d’anys a qui cap rei, guerrer, mag o savi havia aconseguit fer ni una rascada.

Una altra cosa molt fàcil d’observar al moviment friki és l’antiracisme. Sovint se’ns mostren universos o realitats on existeixen moltes espècies diferents, de llengua, cultura, aspecte i valors molt diversos. Però, malgrat les seves diferències, conviuen en pau i harmonia, en una situació de justícia i igualtat. I quan això no succeeix, sempre es deixa clar que el problema és de la raça que es creu superior. De fet, un dels motius pels quals la sèrie Star Trek és famosa és per haver emès un capítol on un home blanc i una dona negra es besen. Això va succeir emmarcat en els anys més potents del moviment del Black Power i les Black Panthers, un partit nacionalista negre, revolucionari i socialista, dos anys després de l’assassinat de Malcolm X i el mateix any de l’assassinat de Martin Luther King Jr.

Això va succeir emmarcat en els anys més potents del moviment del Black Power i les Black Panthers, un partit nacionalista negre, revolucionari i socialista, dos anys després de l’assassinat de Malcolm X i el mateix any de l’assassinat de Martin Luther King Jr. El petó va causar indignació i rebuig entre els sectors reaccionaris nord-americans, fins al punt que la productora va haver d’emetre un comunicat on afirmava que el petó no havia succeït perquè els llavis dels actors no s’havien tocat. Malgrat tot, el petó va ser una victòria per al moviment pro drets civils, així com el trencament d’un profund tabú.

També ha estat molt present al moviment friki la lluita per la comunitat LGTB i els seus drets. Molts personatges de les principals companyies associades amb el frikisme pertanyen a aquesta comunitat, i són representats de manera diversa i real, sense caure en estereotips ni caricaturitzacions. Un exemple serien els superherois Apollo i Midnighter, de DC Comics, que estan casats i tenen una filla adoptiva. El principal problema d’aquests herois però, no era enfrontar-se al Joker, sinó que van haver de combatre a l’opinió pública conservadora i al boicot editorial d’agències que no els volien, i en alguns casos encara no volen, publicar històries amb diversitat sexual.

De fet, Marvel va confirmar la relació entre les superheroïnes Mystique i Destiny a l’agost del 2019, quan se sabia extraoficialment que eren parella des de 1978. El moviment friki va seguir avançant i, als anys 80, amb l’esclat del VIH, va apostar per la visibilització i la lluita contra la discriminació de persones seropositives, creant superherois com Jet, una malalta de sida que volava i controlava l’electricitat. Per contextualitzar, la pandèmia del VIH va provocar 448.060 morts a New York, seu de Marvel, durant la dècada dels 80. Això representa més de vuit vegades més morts en una única ciutat que els morts en tot el país a causa de la Guerra de Vietnam, que va durar 20 anys.

Però el moviment friki va més enllà, combatent directament el feixisme, mostrant el que realment és el veritable enemic del poble. Un exemple clàssic és Magneto, un mutant amb poder sobre tot allò metàl·lic, podent manipular-lo a la seva conveniència. Nascut jueu durant la dictadura del Partit Nazi de Hitler, va ser empresonat a un Camp de Concentració, on van assassinar a tota la seva família i el van torturar i utilitzar per a experiments humans. Anys més tard ell mateix es converteix en un feixista, adoptant actituds clarament nazis: considera que la seva raça (mutants, homo superior, en contraposició amb l’anomenada raça ària) és la divina i escollida i les altres (no-mutants, homo sapiens, fent un paral·lelisme amb el poble jueu) són animals la vida dels quals no té cap valor.

Durant tota la història se’ns presenta la confrontació entre el bàndol dels X-Men, mutants que advoquen per la coexistència pacifica i drets i deures universals per tothom, mutant o no mutant, contra el bàndol de Magneto, que advoca per l’esclavització i l’extermini dels no-mutants. Sempre es deixa clar qui és el vertader enemic tant dels X-Men com de la humanitat en sí. El còmic aprofita la seva pròpia plataforma per proclamar el feixisme com el veritable enemic dels éssers humans, allò que realment busca la destrucció i encarna el mal. I aquesta és una lliçó cabdal i imprescindible per tothom, independentment de l’espècie, l’univers o la realitat.

Al moviment friki i als seus universos no tot és perfecte ni està ben fet, arreglat i organitzat, ni tots els frikis són gent conscienciada i correcte. Hi ha exemples de sexisme, homofòbia i altres nocions, tant entre el moviment com entre els seus individus, però les idees emancipadores i progressistes sempre guanyen la batalla. Això ens permet apreciar la bellesa de diferents realitats identitàries i socials, on cap és estigmatitzada, simplement són trets dels personatges, tan naturals com el seu color de cabell o el seu menjar preferit. I com a comunistes, aquestes són realitats per les quals hem de lluitar, i lluitarem sempre.

Paula Quilez Relaño