/West Side Story: Raça, Gènere i Classe

West Side Story: Raça, Gènere i Classe

Aquest popular musical, adaptat a la gran pantalla l’any 1961, té en principi una premissa simple: Dues bandes de joves, els Sharks i els Jets, s’enfronten constantment pel control d’un veïnat. En el transcurs de l’obra, una noia que pertany a l’entorn dels Sharks i un noi dels Jets s’enamoren, amb el consegüent disgust per part de les seves respectives bandes. La trama és una adaptació de la història de Romeu i Julieta a Manhattan, però aquí les dues bandes tenen una clara divisió ètnica: els Sharks son joves porto-riquenys i els Jets són blancs americans, tot i que fills d’immigrants europeus.

Des d’un inici es veu el racisme que impregna la societat americana. Els Jets consideren als Sharks intrusos, principalment al barri, però també per extensió al país. Abunden insults racials típics com per exemple spic o xiular la melodia de La Cucaracha quan veuen algun membre dels Sharks. D’altra banda, en la petita batussa amb la que comença la pel·lícula, es pot veure clarament la diferència d’actitud per part de la policia enfront les dues bandes; si cap als Sharks no hi ha miraments i el to de veu dels dos agents és sec, cap als Jets hi ha una actitud més benevolent, per bé que paternalista.

En una escena posterior la María, protagonista de la història i germana d’en Bernardo, líder dels Sharks, discuteix amb Anita, la parella del Bernardo i ens assabentem que el seu germà ha arranjat el casament de la María amb en Chino, un membre de la banda pel qual ella no sent absolutament res. Les dones porto-riquenyes estan clarament un esglaó per sota dels homes malgrat que són les úniques que treballen. María i Anita són a més, les úniques dones amb una certa presència dins la pel·lícula i representen els dos estereotips clàssics de dona llatinoamericana: l’Anita és una fera, és enèrgica i “de armas tomar” i la María és innocent, senzilla i religiosa. 

A l’escena següent, en un ball comunitari, veiem de nou les reticències a barrejar-se entre els dos grups malgrat els esforços del dinamitzador del centre que vol que s’intercanviïn les parelles entre les dues bandes. Allà la Maria coneix en Tony, i es queden absolutament enamorats l’un de l’altre. Quan Bernardo els veu junts es posa fet una fúria, ja que no vol que tingui cap relació amb ningú dels Jets. Al llarg de la pel·lícula no escatimen les referències constants a les diferències entre “nosaltres” i “ells”, fetes tant pels porto-riquenys com pels americans.

Just en l’escena següent hi ha la cançó més coneguda del musical, America, on els nois i les noies dels Sharks discuteixen els avantatges i els inconvenients d’haver emigrat de Puerto Rico. La divisió de gènere pel que fa a les posicions al respecte és més que obvia. Algunes de les línies més explícites diuen el següent:

[Anita]                [Bernardo]

Buy on credit is so nice/ One look at us and they charge twice

[Dones]                [Sharks]

Industry boom in America /Twelve in a room in America

[Dones]                [Sharks]

Life is all right in America/ If you’re all-white in America

[Anita]                    [Sharks]

Free to be anything you choose/ Free to wait tables and shine shoes

[Bernardo]

Everywhere grime in America/ Organized crime in America/ Terrible time in America

Les dones prefereixen els EUA ja que ho tenen més fàcil per trobar feina i reben millor remunieració. A més estan a la metròpoli, envoltades de glamur, i encara que no el puguin gaudir directament poden somiar amb viure’l en comparació amb l’estat decadent de Puerto Rico. En canvi els homes ressalten la divisió classista i la impossibilitat d’ascendir socialment. A més, han perdut tot l’estatus que tenien. Si a Puerto Rico com a homes almenys estaven al capdamunt de la piràmide del patriarcat, aquí es troben que s’han convertit en pàries i marginats i prefereixen tornar a casa.

En el cas dels Jets, les dones tenen un paper gairebé inexistent, amb l’excepció d’Anybodys, un personatge que en realitat s’identifica a si mateix com un noi, i que constantment intenta guanyar-se l’estima dels membres de la banda. Les altres dues noies amb nom que apareixen, la Velma i la Graziella, només tenen un parell de diàlegs breus. Tot i això serveixen per veure com tot i ser les parelles de dos membres dels Jets, no pinten res en els afers de la banda i son insultades i tractades d’estúpides per la resta d’integrants.

En una escena posterior veiem el cas de la posició social dels Jets. Mentre esperen als Sharks al punt de trobada on han quedat per decidir els termes de la propera lluita, se’ls acosta un dels agents de policia, Krupke, que els intimida perquè marxin cap a casa. Un cop el policia se’n va, els Jets li canten una cançó en to de mofa, però que és reveladora de la situació en què viuen, ja que són gent de classe treballadora amb famílies desestructurades:

[Jets]

Our mothers all are junkies/Our fathers all are drunks / Golly Moses natcherly we’re punks

[Snowboy]
Hear ye, Her ye!/ In the opinion of this court/ This child is depraved/ On account he ain’t had a normal home

[Snowboy]

Officer Krupke, you’re really a square/This boy don’t need a judge, he needs a analysis’s care!/ It’s just his neurosis that oughta be curbed/ He’s psychologically disturbed!

A més a més també hi ha una crítica a la falta de comprensió per part de la societat americana de les dificultats econòmiques en les que vivia (i segueix vivint) la joventut, reduint la delinqüència a una qüestió essencialista de ser dolent per naturalesa i que, per tant, es tendeix a “solucionar” enviant-los a la presó: 

[A-Rab]

Eek! Officer Krupke, you’ve done it again/This boy don’t need a job, he needs a year in the pen/ It ain’t just a question of misunderstood;/ Deep down inside him, he’s no good!

Quan els Sharks es troben amb els Jets i pacten la baralla, apareix l’agent Schrank, que mostra de nou els seus prejudicis racistes davant dels Sharks i els provoca, sabent que no respondran per por. Al final els fa fora abusant del seu privilegi com a agent de policia i intenta assabentar-se d’on es realitzarà la baralla. Els Jets no volen dir res i Schrank intenta convèncer-los assegurant que els ajudarà a desfer-se dels porto-riquenys, ja que tot i que no els hi agrada cap de les dues bandes, almenys els Jets són americans.

Tot i que està lluny de ser una pel·lícula progressista tant pel que fa a la qüestió racial com al tractament dels personatges femenins, ens permet veure molt clarament la idiosincràsia dels EUA de l’època. Es fa evident això si, que no hi ha massa diferències pel que fa a la posició social dels membres de les dues bandes: la majoria no té feina, o té feines de baixa consideració social, es veuen amenaçats constantment per les autoritats i es troben atrapats en una societat que no els entén ni sap què fer amb ells. Els Jets, que podem considerar white-trash, només troben la identificació racial com a forma de veure’s part del món en què viuen, mentre que els Sharks s’han d’enfrontar cada dia precisament a aquest “nosaltres” supremacista blanc que els condemna facin el que facin a ser “els altres”. West Side Story és, al final, una història de la lluita del penúltim contra l’últim.

Xavi Pizarro Homs