/Re-llegint els nostres clàssics. Comorera i la qüestió nacional: segona part

Re-llegint els nostres clàssics. Comorera i la qüestió nacional: segona part

Fa uns mesos la revista va publicar la primera part d’aquesta tríada sobre el pensament de Joan Comorera, on es va tractar el posicionament que han de tenir els comunistes al voltant del problema nacional i la seva aplicació en el cas català. Amb l’efemèride del seu aniversari presentem la segona part, que tractarà el concepte de Front d’Esquerres i la importància d’unificació del Partit Comunista.

Per entendre la importància que va tenir per Comorera el Front d’Esquerres primer és necessari donar una ullada a la seva trajectòria militant i professional durant la seva joventut: nascut a Cervera l’any 1894, quan era molt jove va viure la mort del seu germà Josep a les barricades de Sabadell durant la Setmana Tràgica de 19091. Aquest tràgic fet el va polititzar amb ja 15 anys i explicarà el seu apropament durant els seus anys de joventut cap el republicanisme, el socialisme i el catalanisme emergents a la societat catalana de principis de segle.

D’aquesta forma, durant aquells anys Comorera va compaginar la seva carrera professional com a periodista amb la seva militància política, participant com a redactor –i fins i tot com a director!– de diaris republicans tan importants durant l’època com La Lucha o La Publicidad. Aquest apropament al món editorial i periodístic català va ser clau en la formació política de Comorera, ja que va significar la seva aproximació a figures polítiques clau com Lluís Companys, Marcel·lí Domingo, Gabriel Alomar i Francesc Layret. 

Políticament, la seva participació en el Bloc Republicà Autonomista –del qual va ser cofundador– i al Partit Republicà Radical –que posteriorment es fusionaria amb Estat Català per fundar Esquerra Republicana– va ser cabdal per la seva militància posterior a la Unió Socialista de Catalunya, organització clau en la fundació del Partit Socialista Unificat de Catalunya. D’aquesta forma, podem veure com la històrica militància del jove Comorera va permetre un enriquiment posterior en les seves anàlisis de classe de qüestions com l’agrària o la nacional, conjuntament amb l’obrera.

L’estratègia de Fronts d’Esquerres com els que es van practicar a Espanya i Catalunya durant el febrer de 1936 no es trobava, però, al mapa mental de la majoria de partits comunistes durant els primers anys de la dècada dels trenta. Les traicions a la classe treballadora que havia protagonitzat la socialdemocràcia europea durant la primera meitat de segle havien generat reticències des dels partits comunistes per treballar amb ells. A més, la política de la Internacional Comunista enfront el revisionisme i la socialdemocràcia donaven poc marge de maniobra per la cooperació entre forces dispars: l’objectiu era que la revolució d’octubre s’expandís, la qual cosa l’havia de portar a terme una avantguarda comunista conscient, sense intermediacions de les forces que havien donat suport a la Gran Guerra o a la massacre dels espartaquistes a Alemanya.

La situació l’any 1936, però, era diferent: l’amenaça del feixisme ja no semblava tan llunyana –Hitler havia arribat al poder a Alemanya l’any 1933 gràcies als seus atacs anticomunistes i aprofitant la debilitat de les forces d’esquerres– i al VII Congrés de la Komintern es va permetre l’apropament a forces democràtiques per aturar l’avenç del feixisme i la creació de governs democràtics d’àmplia base: el comunisme ja no es trobava en situació d’avenç, sinó de replegament –a diferència de 1917–. D’aquesta forma, aquesta política frontista va culminar el febrer de 1936 amb la creació del Front Popular a Espanya i el Front d’Esquerres a Catalunya.

“La caiguda de la socialdemocràcia alemanya, però, obrí els ulls a molts companys i s’iniciaren amb el BOC i el grup dels «trenta» converses en tons cordials, en les quals la USC proposà la unificació del moviment marxista a Catalunya per ésser aquesta unificació l’única acció eficaç contra el feixisme”2.

Així, en el cas català, tot i les temptatives d’unificació prèvies per part de la USC, les forces democràtiques es van unificar finalment en el Front d’Esquerres davant la repressió practicada pel Govern lerrouxista l’octubre de 1934. Les demandes es van dibuixar al voltant de l’amnistia, el restabliment de l’autonomia de la Generalitat de Catalunya, la vigència de l’Estatut de Núria i el restabliment de la Llei de Contractes de Conreu. Van aconseguir 21 escons a les eleccions legislatives del 16 de febrer.

Per l’altra banda, el juliol de 1936 amb l’inici de la guerra civil va culminar l’intent d’agrupar diversos sectors i grups socialistes d’inspiració marxista en un sol partit amb la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya, del qual Comorera va emergir com a Secretari General –mostrant el seu lideratge no només dins de la USC, sinó dins del mateix socialisme català–. Aquesta unificació, però, no era completa, ja que les forces trotskistes s’havien unificat l’any 1935 al voltant del Partit Obrer d’Unificació Marxista –que recollien, a més, part de l’herència cenetista de l’anarcosindicalisme català–. Una divisió que acabaria esclatant totalment durant el maig de 1937 quan els faistes i poumistes es van enfrontar al Govern de la Generalitat i als comunistes –ja que segons Comorera la revolució social plantejada pels anarquistes durant la guerra civil era “material, tàctica i bèl·licament impossible”.

A la pregunta: com ha de ser el Front Popular i amb qui podem i hem de fer-lo? El 1940 Comorera responia, primer, que “el Front Popular d’avui no pot ser una còpia del d’ahir”, ja que el de la dècada dels trenta ja havia complert la seva missió històrica. Entendre una eina com la del Front Popular com una adaptable a l’etapa històrica que es trobava el país el va facilitar evitar repetir errors del passat: segons Comorera “la bandera nacional catalana ha passat a les mans del proletariat”, ja que la burgesia i la petita burgesia havia traït a la classe treballadora catalana amb el seu suport a la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment al cop d’estat revoltat. 

Així, durant la dècada dels quaranta eren els comunistes els que representaven en la seva totalitat els interessos del poble català i els únics que podien conduir-lo a la seva emancipació nacional i de classe.

“Hem arribat companys a la tercera i definitiva etapa del moviment nacional català. La primera fou de la gran burgesia. La segona fou de la petita burgesia, representada en el cim per Macià i Companys. La tercera és la del proletariat, és la nostra, l’etapa del PSUC. Com podríem deixar-nos prendre la bandera?”

Aquest Front d’Esquerres i Democràtic que plantejava estava molt vinculat a guanyar la guerra contra les potències nazi-feixistes de l’Eix. No només perquè entenien que la victòria de les forces aliades conduiria a l’alliberació d’Espanya i Catalunya de l’opressió del franquisme, sinó perquè alhora era la forma d’impulsar la victòria del proletariat internacional sobre la burgesia armada. Comorera entenia que amb la finalització del conflicte armat la debilitat del capitalisme imperialista permetria a la classe treballadora prendre el poder.

El temps, però, va donar l’esquena als comunistes europeus: primer quan Espanya i Catalunya foren abandonades a la seva sort per Occident i segon quan els anhels de democràcies populars i socialment avançades van ser sufocades per la ingerència imperialista dels Estats Units i la polarització del món en els blocs de la Guerra Freda3. Aquests somnis de llibertat i justícia social representats en les democràcies populars no eren propis de Comorera o dels comunistes catalans, sinó que eren compartits entre la gran massa de partisans i lluitadors comunistes que es van participar en les lluites d’alliberació antifeixista als seus països –com els iugoslaus, italians, grecs i francesos.4

A part d’aquest punt sobre el Front d’Esquerres, Comorera entenia a la classe treballadora com a cabdal en la lluita per la reconquesta de Catalunya durant el franquisme. Com va plasmar a “Contra la guerra imperialista i per l’alliberació social i nacional de Catalunya” durant el seu exili a Mèxic, sense l’organització de la classe treballadora en un front comú, la seva tasca com emancipadora de la seva classe seria irrealitzable. També va lligar la unitat política amb la sindical, entenent com a crucial no només la unificació del proletariat en un partit únic –procés que s’hauria dut a terme amb la fundació del PSUC– sinó també la creació d’una Central Sindical Única –projecte que s’havia intentat portar a terme durant els últims anys de la guerra, però es va veure neutralitzat amb la derrota republicana i per “l’aventurisme” de part del moviment obrer.

Els partits nacionalistes petit burgesos no comprengueren ni estimaren la Catalunya que s’anava forjant davant dels seus ulls, entre sang i llàgrimes. I quan començaren a comprendre-la i a desesperar a retornar-la a Can Prosa, varen traïr-la”.

Podem veure que l’estratègia de Front d’Esquerres defensada per Comorera durant la clandestinitat es va veure ofegada per diverses conjuntures polítiques, entre elles l’ostracisme que va patir durant els seus últims anys per part de la direcció del PCE –que el van acabar expulsant del PSUC– i l’increment de la repressió franquista cap al moviment obrer català, que el va paralitzar fins als anys cinquanta. Tot i això, l’activitat política en la clandestinitat del PSUC i el seu vincle amb els moviments socials antifranquistes –com l’estudiantil, l’obrer i el veïnal– van ajudar al fet que durant la dècada dels setanta i vuitanta fos el partit hegemònic entre les masses treballadores. Les militants del PSUC eren arreu, i això va convertir al partit en referent a gran part dels espais de mobilització existents.

En conclusió, en temps d’incertesa socioeconòmica i tensió política, les lliçons que els revolucionaris comunistes passats ens van deixar ens poden servir d’eines de gran importància per poder afrontar els problemes d’avui. La disgregació i la divisió que pateix el moviment comunista espanyol actualment és un dels problemes que els comunistes d’avui hem d’afrontar, ja que és una debilitat en la nostra organització col·lectiva. Així com la dificultat per construir fronts i consensos d’esquerres amplis per defensar-nos de la reacció neoliberal i l’ascens de l’ultra-dreta. 

Lucía Aliagas Picazo

_______________________

  1. Comorera, Joan. “Socialisme i qüestió nacional” 1977. Pròleg.
  2. Comorera, Joan. Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933. Justícia Social nº122. Novembre 1933. https://www.marxists.org/catala/comorera/1933/11/04111933.htm
  3. FONTANA, JOSEP. “Por el bien del Imperio”. Pasado y Presente. 2011.
  4. HOBSBAWM, ERIC. “Historia del siglo XX”. Editorial Crítica. 2012.