//Recordant a Neus Català

Recordant a Neus Català

Quan el gener de 1939 les tropes franquistes van trencar la defensa republicana i van començar a entrar a Catalunya, milers de republicans van haver de iniciar el seu exili cap a França o Mèxic, deixant darrere la seva terra natal. Entre els refugiats es trobaven des d’infants i dones fins a homes de l’exèrcit i figures il·lustres com l’escriptor Pere Calders, el músic Pau Casals o l’actriu Margarida Xirgú. Encara que molts d’ells van poder tornar durant la Transició, molts d’altres van morir sense tenir l’oportunitat de tornar a veure la seva terra alliberada.

Un exemple d’aquestes dones que va haver de marxar davant la caiguda de Barcelona en mans de Franco va ser el de Neus Català. Català va néixer a la tardor de 1915 al si d’una família camperola de Guiamets, Tarragona, i ja des de ben petita va començar a prendre consciència de classe davant les condicions que patia la seva família. Quan va esclatar la guerra es va traslladar a Barcelona i es va unir a les Joventuts del PSUC, fins que el 1939 decidí marxar cap a França.  

El seu exili va constar de diferents fases, la primera es va iniciar quan va partir de Barcelona cap Premià de Dalt, en direcció a la frontera pirenaica. El context nacional del moment era un tens i complicat, acabava de finalitzar la Batalla del Segre, un dels conflictes més importants pel transcurs de la guerra junt la Batalla de l’Ebre, i les tropes franquistes ja estaven començant a irrompre als pobles i ciutats de l’interior, com per exemple Lleida. A Premià va estar-hi durant 8 dies en una escola que havia sigut utilitzada com hospital de campanya fins que es va anunciar que la frontera havia sigut oberta pels refugiats republicans. Tot i així, no va estar-hi sola, sinó que va creuar la frontera amb el seu pare i 180 nens orfes que va acollir d’algunes colònies que hi havia al camp català. Aquesta fase va ser una molt dura ja que van ser seguits pels bombardejos sistemàtics de l’aviació nacional, centenars de persones van morir al camí.

A continuació va començar la segona fase del seu exili, la que va patir a França. Català va tenir una relativa sort a l’haver acabat a la part del país més acollidora i més grata amb els refugiats espanyols. Allà va poder treballar com assistenta de la llar i va acabar organitzant-se junt la Resistència Francesa per fer front el feixisme, que no només acabava de guanyar la guerra a Espanya, sinó que amenaçava a Alemanya, llavors III Reich, i a Itàlia. Les seves tasques a la Resistència es van basar en la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació i acollint a refugiats polítics com ella. L’estada a territori francès va ser una relativament breu, fins 1943, quan va ser denunciada a les SS i va ser tancada a la presó de Llemotges.

A partir d’aquest moment, Neus Català va ser arrestada pel règim nazi i va haver de passar per situacions infrahumanes i esgarrifosament dures. Desprès d’haver estat maltractada a Llemotges, a 1944, va ser deportada al camp d’extermini de Ravensbrück. Les condicions humanitàries d’aquest “camp de la mort”, com son també coneguts els camps nazis, eren desconsoladores. Els guàrdies maltractaven, torturaven i aplicaven una extrema brutalitat cap als presoners que deixaven a aquests últims en unes condicions infrahumanes. De fet, l’objectiu d’aquestes pràctiques era deshumanitzar als reclusos fins al punt de ser considerats només nombres. Malgrat tot, les preses solien fer activitats lúdiques per així evadir-se de la situació que estaven vivint, feien teatre a les habitacions, formacions, aprenien idiomes… D’aquesta manera sentien que no havien perdut del tot la seva llibertat i l’alegria per viure. Als camps d’extermini i de concentració es respirava un sentiment de camaraderia i d’unió que va permetre als presos poder mantenir-se fermes encara que fossin maltractats i degradats pel règim nazi.

Català va estar empresonada durant 16 mesos, fins l’alliberació de França per les tropes aliades. Va ser l’única catalana supervivent d’aquest camp, no obstant, no va sentir cap mena d’alegria al recuperar la seva llibertat ja que el seu patiment va estar centrat en la situació d’Espanya: encara que el règim feixista de Mussolini i nacional-socialista de Hitler havien caigut, Espanya seguia sota el règim franquista. No va poder tornar a Catalunya fins passada la Transició, el seu exili va durar més de 40 anys. Tot i així, mai va perdre la seva consciència social i de classe i va seguir lluitant per l’alliberació de la classe obrera i contra el feixisme a la clandestinitat. Quan va sortir de Ravensbrück va ser l’enllaç clandestí del PSUC a França, gràcies a la seva doble nacionalitat i va ser part de diverses accions per denunciar la situació a Espanya, alguns dels exemples van ser l’ocupació de l’ambaixada espanyola a París o les signatures que van recollir contra Franco.

A despit que la seva edat li va condicionar per mantenir-se activa a la seva lluita social, durant els seus últims anys va seguir sent militant de Comunistes de Catalunya (essent anteriorment militant del partit predecessor d’aquest, el PCC) i va rebre nombroses condecoracions pel seu paper a la lluita antifranquista, com la Creu de Sant Jordi el 2005 i el premi Català de l’Any al 2006. Català segueix sent tot un exemple a la lluita antifranquista catalana, de la mateixa manera que n’és un de superació, solidaritat i constància en el seus ideals; com ella mateixa respon al programa “Savis” de TV3 a la pregunta “Per tu què és viure?”, viure és lluitar. I ella és un clar exemple de la lluita per la llibertat.

Per finalitzar, per honorar la seva memòria com a exemple de resistència antifeixista i com a última supervivent catalana dels camps de concentració nazi, no es pot oblidar, com estan fent cert mitjans de comunicació, que la Neus va ser militant comunista activa fins la fi de la seva vida. Va ser lluitadora per l’emancipació de la classe treballadora i per la construcció d’un sistema superador del capitalista, un sistema sense opressions i explotacions.

Lucía Aliagas Picazo