/El virus que la covid vol eliminar de la història: El VIH

El virus que la covid vol eliminar de la història: El VIH

En els últims mesos s’ha dit molt que “l’última gran pandèmia” abans de la COVID-19 va ser fa cent anys amb la grip espanyola, però s’equivoquen. No fa tant, dues o tres generacions anteriors a la nostra van veure escampar-se una pandèmia que va impregnar la nostra classe i al nostre col·lectiu: una que ens va invisibilitzar –encara més–, ens va estigmatitzar, ens va marginalitzar i ens va assassinar. No fa tant de les primeres identificacions de la SIDA en humans –que encara no té cura i que té una mortalitat extrema sobretot al Sud Global com al continent africà– i sembla que els mitjans de comunicació i l’opinió pública ja la volen tornar a oblidar.

Fa un any, el Centre LGTBI de Barcelona va recollir la documentació dels anys 80 i 90 respecte la lluita contra la SIDA i l’impacte que va tenir en el nostre col·lectiu: 3.500 morts entre 1986 –l’any que es va posar nom al VIH– i 1998 –any que va aparèixer la medicació que va canviar l’estatus de la malaltia, de mortal a crònica– només a la ciutat de Barcelona. En aquest sentit, és important remarcar aquestes dades de mortalitat i contagi per entendre la importància de la lluita contra la SIDA d’aquells anys, i concretament la que va portar a terme el col·lectiu LGTB.

Fou una qüestió de supervivència. El coneixement que hi havia sobre la malaltia durant els seus primers anys era ínfim: el primer cas a l’Estat Espanyol es va registrar l’any 1981 a l’hospital de Vall d’Hebron a Barcelona. Un home de 35 anys, gai, va morir quatre dies després1. Possiblement, si hagués estat tractat a dia d’avui hauria pogut sobreviure. Aquest cas és un de concret, però no és individual, l’estigmatització d’aquella malaltia que va ser coneguda com “la malaltia de les tres H” (perquè sobretot afectava a homosexuals, hemofílics i heroïnòmans) va dificultar una rapidesa en la seva investigació i recerca d’una cura, mentre aquest desconeixement anava acompanyat per la seva exclusió social, marginalització i alhora violència. 

A dia d’avui les persones seropositives poden tenir una vida normal, però si és així ha estat gràcies de la lluita de totes aquelles que van alçar la veu i van lluitar pels seus drets i per la seva dignitat i existència. L’emergència de la situació va mobilitzar a un col·lectiu que acabava de sortir de la repressió de la dictadura franquista i començava a fer els seus primers passos en democràcia, conquerint drets polítics com la legalització del Front d’Alliberament Gai de Catalunya l’any 1980 o la despenalització de l’homosexualitat l’any 1979. L’emergència era de caràcter mèdic i científic, però també legal, social i afectiu.

En aquest sentit, és crucial remarcar la importància que va tenir el descobriment de l’ús com a fre i barrera que tenien els preservatius. A partir d’aquell moment, la lluita es va centrar en la prevenció. És en aquest moment quan, l’any 1988, es va celebrar el Primer Gran Ball de la Solidaritat l’1 de desembre –que s’acabaria convertint en el dia de la lluita contra la SIDA– amb l’objectiu de donar una resposta festiva davant “la mort”.

Políticament, no eren anys fàcils ni per al col·lectiu català i espanyol ni en general per a l’internacional: eren els anys del neoliberalisme i la regressió. Els anys de Ronald Reagan, Margaret Thatcher2 i el papa Wojtyla3. Anys en què contraure la SIDA era sinònim d’una mort quasi segura i en què la malaltia era associada als “maricons, putes i ionkis”: precisament, sectors de la població extremadament marginalitzats, violentats i estigmatitzats per la societat capitalista4

Hem parlat de la lluita per la conscienciació i la prevenció en anys en què la SIDA era una malaltia extremadament mortal i no es sabia com poder tractar-la. Però què va venir quan es van començar a popularitzar els medicaments antirretrovirals que van permetre reduir l’extensió per VIH, així com la seva transmissió? En primer lloc, és important remarcar com durant els primers anys l’accés a la medicació estava molt restringida segons la teva classe social. Aquests primers antirretrovirals només eren accessibles a països desenvolupats i per a persones que poguessin fer front als seus alts costos –quasi 1000€ per pacient i mes!5–. És per això que un dels temes centrals en la lluita contra la SIDA ha estat l’accés a la salut i la universalització de la medicació: a Espanya, per exemple, des de novembre 2019 la píldora pre-exposició front el VIH està inclosa a la prestació farmacèutica del Sistema Nacional de Salut. 

En aquesta lluita per l’accés a la medicació encara hi queda un llarg recorregut: a molts països desenvolupats i occidentals el seu accés s’ha facilitat i alguns governs han fet feina perquè no sigui tan car, però el Sud Global encara pateix l’oblit en inversió, infraestructures i recursos. Actualment, a Amèrica Llatina la disponibilitat ha crescut –en aquest sentit, creiem important remarcar la incansable lluita de Cuba en la lluita contra el VIH6–, però el continent africà –sobretot la zona de l’Àfrica Subsahariana–, asiàtic i Europa Oriental encara tenen molts problemes en el seu accés, fet que provoca que es trobin a la capçalera en índex de contagi i mortalitat. Això mostra com, en segon lloc, encara a dia d’avui la mortalitat d’aquesta pandèmia va molt lligada a la classe i la procedència.

En tercer lloc, ha estat tot un avenç en la conscienciació de la malaltia i la desestigmatització de la població LGTB que, actualment, ja no sigui considerada com “la malaltia homosexual” –va arribar a adoptar diferents noms: des del gay-related immune deficiency, en els ambients científics, fins a càncer rosa, pesta gai o síndrome homosexual–. L’Església va arribar a afirmar que la SIDA havia estat un càstig diví per als homosexuals. Aquest desconeixement i ignorància va provocar que des del món sanitari i polític se centrés l’atenció en el col·lectiu, oblidant les pràctiques de risc de la població cisheterosexual, que va permetre una ràpida expansió de la malaltia arreu del món.

Gràcies al descobriment que el VIH no era agafat només pel col·lectiu LGTB –ni per prostitutes o drogadictes–, es va poder portar a terme una veritable campanya de prevenció i educació sexual a tota la població. Així com es va tenir més cura a molts hospitals i zones amb qüestions com xeringues reutilitzades. És important remarcar això ja que aquest desconeixement va causar molt de dolor a la població LGTB i seropositiva: molts d’ells van ser expulsats de casa, els nens seropositius eren expulsats de les escoles per queixes de les famílies, hi havia tota una por a ajuntar-se amb un seropositiu per si el contagi es podia produir per l’aire o el contacte…

A dia d’avui, encara hem d’afrontar molts reptes en la lluita contra la SIDA: des de com assegurem que la vellesa de la població seropositiva sigui el més amena possible –ja que són més propenses a agafar altres malalties i envelleixen més ràpid–, fins a la retirada del VIH/SIDA com a malaltia infecto-contagiosa de la literatura oficial i la reglamentació espanyola. Passant per una major educació sexo-afectiva en adolescents i joves –no només per lluitar contra l’estigmatització, sinó també pel creixement de pràctiques de risc com el sexe sense protecció lligades al desconeixement del que va implicar la pandèmia en els seus anys més durs–. Finalment, cal remarcar en com ha afectat la pandèmia de la COVID a la gent amb VIH, sent persones molt vulnerables.

Àrea LGTB de la JCC

________________________

  1. MARTIN PLAZA, ANA. “El primer caso de SIDA se detectó hace 30 años en el hospital Vall d’Hebron” RTVE. 2 de juny de 2011. [Visitat el 28 de novembre de 2020] https://www.rtve.es/noticias/20110602/primer-caso-sida-espana-se-detecto-hace-30-anos-hospital-vall-dhebron/436543.shtml
  2. Posem exemples: durant el govern de la Margaret Thatcher al Regne Unit, a part de reprimir amb extrema cruesa al poble irlandès i al moviment obrer, va introduir la famosa secció 28 al Local Government Act del Regne Unit: esmena que implicava una criminalització de l’homosexualitat al món públic i que prohibia a les autoritats locals, com les escoles i instituts, parlar de l’homosexualitat per poder ser considerat una “promoció” d’aquesta. Als Estats Units, als anys 80 la “sodomia” era encara il·legal a molts estats i la influència de l’Església Evangèlica en el mandat de Ronald Reagan, caracteritzat per la seva indiferència, va impossibilitar una conscienciació de la malaltia per part d’òrgans institucionals així com el finançament a investigació i sanitat.
  3. Va condemnar l’ús d’anticonceptius i va ser molt explícit en la prohibició als catòlics del seu ús sota qualsevol circumstància. Significant un gran obstacle en la lluita contra la SIDA i la seva prevenció.
  4. ARXIU RTVE. “AZT: El primer medicamento contra el SIDA” 05 d’abril de 1987. https://www.rtve.es/alacarta/videos/fue-noticia-en-el-archivo-de-rtve/azt-primer-medicamento-contra-sida/1119916/
  5. SANZ GRANDA, ANGEL. “Costos de los fármacos antirretrovirales”. Elsevier. Febrer 2003. https://www.elsevier.es/es-revista-offarm-4-articulo-coste-farmacos-antirretrovirales-13043206
  6. ORGANIZACIÓN MUNDIAL DE LA SALUD. “Cuba: hacia una generación sin VIH”. Boletín de la Organitzación Mundial de la Salud. Desembre 2016. https://www.who.int/bulletin/volumes/94/12/16-021216/es/

Fonts:

La lluita contra la SIDA a Barcelona: https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20191118/centre-lgtbi-7737248

El colectivo LGTBI considera que queda mucho que hacer en materia VIH: https://www.consalud.es/pacientes/dias-mundiales/colectivo-lgtbi-queda-hacer-materia-vih_71440_102.html

Mayores LGTBI: la experiencia de otra pandemia, la del VIH, nos enseña que ahora toca protegerse: https://www.65ymas.com/sociedad/mayores-lgtbi-experiencia-otra-pandemia-vih-nos-ensena-ahora-toca-protegerse_16533_102.html