/UN JUNY AMB EL COLOR DE TOTES LES LLUITES

UN JUNY AMB EL COLOR DE TOTES LES LLUITES

Estem vivint temps molt convulsos, temps on cada dia hi ha notícies d’última hora, i no precisament bones. I, per si no n’hi hagués prou amb una pandèmia global que s’ha emportat centenars de milers de vides, que ha sacsejat el món sencer durant mesos i ens ha deixat notícies funestes cada dia, hem hagut de veure com continua rodant la roda que ofega els col·lectius oprimits. Per posar en context: el passat 25 de maig, George Floyd, un ciutadà afroamericà de Minneapolis, va ser assassinat en càmera per un policia blanc amb l’ajuda de tres companys. L’assassí en qüestió el va ofegar durant set minuts de rellotge aixafant-li el coll amb el genoll. Les últimes paraules de Floyd van ser “I can’t breathe”. 

Arran d’aquest crim contra la comunitat negra, tota la ciutat, tot el país i tot el món es va mobilitzar, en meitat d’un estat d’emergència, per donar suport al moviment Black Lives Matter. Hem hagut de veure com els mitjans de comunicació han ocultat i manipulat aquesta informació. Hem hagut de veure com líders polítics emparen i exerceixen aquesta violència. 

I just arribem al juny, el mes de l’Orgull, i com cada juny, les multinacionals pinten els seus establiments de colors que trauran i oblidaran al juliol. Aquestes empreses (les quals són qui tenen l’altaveu més gran, al cap i a la fi) ens bombardegen a missatges escrits en paper mullat, juntament amb un fullet publicitari dient-nos que gaudim i celebrem qui som. 

Com podem celebrar res quan al nostre voltant no hi ha més que injustícia? Com podem actuar amb normalitat quan la realitat no ho és? Aquest desig de tornar a la normalitat és, al cap i a la fi, una manera de defensar l’statu quo de la societat; ens hem acostumat a què les coses “siguin així”. La roda del capitalisme rosa ha calat tan dins nostre que estem oblidant el significat de comunitat, d’Orgull i de protesta. Per què membres de la nostra comunitat critiquen les protestes del BLM quan, en realitat, el primer Orgull va ser un seguit de protestes de persones dissidents de classe obrera (moltes d’elles afroamericanes) contra la policia? Els drets d’una comunitat oprimida mai s’han aconseguit demanant perdó i donant les gràcies. No volem fer un tracte amb els carcellers; volem trencar les cadenes nosaltres mateixes amb les dents i cremar les presons.

Això és un gran problema, ja que, amb el pas del temps, l’economia de mercat ha aconseguit obtenir beneficis arran d’aquesta lluita; frivolitzant-la i buidant-la de significat. Ha reduït aquesta comunitat a un home cisgènere, gai, occidental, blanc i de classe burgesa que no fa soroll i adopta els rols patriarcals. Ha reduït aquest discurs a un pensament individualista que ens deixa existir només en la foscor de la nostra habitació. Aquest discurs exclou tota identitat dissident i no normativa, tot i pertànyer al col·lectiu. Aquestes identitats no són acceptades per la cultura de masses perquè trenquen amb la norma de socialitzar i d’expressar-se; no és un plat de bon gust per a qui està acostumat a veure com a exponent un home gai blanc musculat i amb un poder adquisitiu considerable.

Com a resposta a aquesta incomprensió i aquest rebuig, hem de crear espais segurs per a totes nosaltres. Els espais segurs de les grans ciutats, per desgràcia, també han caigut en les urpes del consumisme rosa: podem veure-ho a Chueca o al Gaixample. On són les dones trans, dins el teu espai segur? On són les dones bisexuals? On és la diversitat i la llibertat que se suposa que es predica? No serem els que compleixin les expectatives de multinacionals que l’únic que els interessa de nosaltres és la nostra cartera. Farem espais segurs per les properes generacions LGTB i per les actuals. El jovent tenim a les nostres mans el poder de crear espais on no hi càpiga ni la por ni el prejudici.

No volem les engrunes de la vostra falsa diversitat. La nostra realitat no és una tendència, no és un mes en el qual obtens beneficis, no és la quantitat de diners amb la que ens pots comprar; no és un tòpic, no és tema de debat. Volem existir a la llum del dia, on tothom ens pugui veure i escoltar. 

Aquest juny hem de fomentar la interseccionalitat més enllà de la nostra comunitat, hem d’escoltar les nostres companyes, hem d’organitzar-nos. Hem de defensar a capa i espasa els drets fonamentals de les persones trans: no hem de fer ni un pas enrere davant els atacs trànsfobs per part de les lleis del Govern i per persones amb grans altaveus. Exigim representació i protecció. Hem d’entendre també que, si no hi ha justícia pels nostres germans no blancs, no hi haurà Orgull. Ningú serà lliure fins que tothom ho sigui.

Cada Orgull reunim forces i ens enfrontem al capitalisme rosa i tot el que vol buidar de reivindicació política i social la nostra lluita i la nostra història; ara més que mai, però, hem d’escoltar, hem de recordar qui som, d’on venim i cap a on anem. Hem de protegir-nos entre comunitats i alçar la veu per fer-nos escoltar. Hem d’adonar-nos d’una vegada per totes que el futur està en les nostres mans.

El món no canvia, el canviem nosaltres.

Alejandro Mendoza Molina – Sin Vergüenza