/Som la generació perduda

Som la generació perduda

A la famosíssima obra de David Fincher El Club de la Lucha (basada en la novel·la amb el mateix nom) un dels protagonistes, Tyler Durden, diu el següent als seus seguidors: 

“Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos. No hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida.”

Més enllà del gran nombre de malinterpretacions que s’han donat a la pel·lícula i que forma part del gran mainstream de Hollywood, aquesta pel·lícula i, concretament, aquest moment em van marcar severament. Quantes vegades hem sentit, els i les joves, que som una generació perduda? Quantes persones que us envolten es veuen, efectivament, perdudes en el que refereix a la seva vida, no només acadèmica, sinó també personal i laboral? Quantes de les persones conegudes que ens envolten tenen problemes amb la depressió, si és que no la patim nosaltres mateixos? Quants anys portem escoltant dels nostres pares i mares el clàssic “jo a la teva edat (insertar qualsevol aspecte de la vida que hauria d’estar cobert per una persona major d’edat)”? Quantes de les vostres amigues pateixen, no ja de problemes d’autoestima i ansietat, sinó ja severs trastorns de conducta alimentària?

Vaig llegir a l’obra del filòsof coreà Byung-Chul Han quelcom que em va semblar molt definitori de la nostra generació, més exactament de la generació que comprèn els nascuts a finals dels anys noranta en endavant.

“El lament de l’individu depressiu, «res no és impossible», no-poder-poder-més condueix a un destructiu retret de si mateix i a l’autoagressió. […] La depressió és la malaltia d’una societat que pateix sota l’excés de la positivitat.” – Byung-Chul Han

Per parafrasejar-ho i fer-ho entendible al cent per cent, faré de nou una pregunta: Quantes vegades al dia et trobes, tu, amb anuncis, ja sigui a la televisió, xarxes socials o premsa; amb tuits, amb persones conegudes que diuen allò de “l’èxit depèn de tu”, “pots fer tot allò que et proposis, només cal que t’aixequis i lluitis per aconseguir-ho”? Recordem, per exemple, el clàssic “The World is Yours” que rodeja a Al Pacino durant tota la pel·lícula de Scarface que el duu a l’autèntica bogeria. El: “Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine o estrellas del rock, pero no lo seremos y poco a poco lo entendemos” de la mateixa pel·lícula que esmentava al principi de l’article.

I és per això que n’estic plenament d’acord amb la frase que he proposat, nosaltres, joves europeus, l’àmplia majoria no hem patit una guerra o una crisi tan gran com la de 1929 (tot i que potser fer aquesta afirmació el juliol de 2020 és una mica arriscat). No obstant, vivim quasi cada dia una lluita contra nosaltres mateixos i allò que està establert socialment que hem de fer

Torno al punt principal del text, a allò de la generació perduda. Què significa realment que som la generació perduda? Sincerament, no existeix una definició evident i irrefutable d’això. Uns et diran que és per ‘x’ i uns altres et diran que és per ‘y’. Però n’estic plenament segur d’una cosa, la nostra vida, en gran part, des del punt en què naixem, està preestablerta: vas a l’escola de manera obligada fins que als 15-16 suposadament se’t dóna l’opció a escollir si vols continuar estudiant, fent un batxillerat, una formació professional, o vols treballar, o, simplement, vols fer qualsevol altra cosa. Tot i haver estat estudiant de batxillerat, conec l’estigma que existeix entorn a sortir del circuit Primària-ESO-Batxillerat, amb FP o el que sigui, sé que, en gran part, moltes persones segueixen veient l’FP (de nou, entre altres opcions) com quelcom destinat a aquells que “no estan fets per estudiar”, aquells que “no són suficientment intel·ligents com per cursar batxillerat”. Amb això, tot i haver-me desviat potser una mica del tema principal, vull dir que des d’un primer moment existeix un condicionament a què fer amb la nostra vida, la fórmula per la què tots passem (i no parlem d’aquells que no es poden permetre estudiar, que és un altre tema a desenvolupar). I, quant temps porta funcionant així l’educació? Quants anys es porta intentant optimitzar, perfeccionar aquest mètode sense cap mena d’ànima, aquest mètode que ens predisposa, en certa manera, a obeir sense cap mena de sentit crític? Quants anys es porta orientant l’educació al pur rendiment, a la mentalitat de mercat?

Ens veiem desposseïts de nosaltres mateixos, alienats a la societat que ens fa rendir constantment amb la promesa d’un futur millor, que tot allò que posem com a excusa no és més que això, una excusa, en comptes de focalitzar-nos en les circumstàncies socials i econòmiques de les persones. 

No estic dient que els nostres pares i mares, i els d’aquests visquessin en una millor situació educativa, no dic que tot hagi anat a pitjor, simplement és que es tracta d’un sistema obsolet, un sistema completament rovellat que està arribant al seu límit, que cada cop ens adonem més d’aquest turbocapitalisme al que estem sotmesos, a la despersonalització, sorgint entre les joves tota una consciència a favor de les cures entre nosaltres, entenent les diferents maneres de concebre’ns a nosaltres mateixes.

Aquests dies m’ha estat perseguint la cançó de Pink Floyd Another Brick in the Wall, i és que sent una cançó del 1979, és plenament aplicable a la segona dècada del segle XXI, en el qual s’educa a persones com si es tractessin de maons, tots iguals i apilats. No hi ha exemple millor que, amb la crisi sanitària de la Covid-19 les classes s’hauran de separar per poder mantenir la distància de seguretat, i es rumoreja que un mateix professor s’encarregui alhora de dues classes, una mostra més de la despersonalització a la que estem sotmesos, una despersonalització que, com he dit, ens desposseeix, crea crisis identitàries i crea trastorns mentals i acaba amb la vida de milers de persones. 

No en tinc cap prova científica, però sí que tinc la sensació de que aquesta creació de persones desposseïdes de si mateixes, de la seva ànima, convertides en un maó més és insostenible. És insostenible el nombre de persones amb depressió, amb ansietat o altres trastorns mentals que són una mostra més que evident de la problemàtica actual, una mostra, més que evident, que si la cosa no canvia, aquestes generacions perdudes seran les generacions de transició a una societat molt més alienada, emmudida i sense cap mena de possessió espiritual, en el sentit de la creació d’una personalitat. 

No pretenc, amb aquest article, si se li pot dir així, resoldre una qüestió, donar la solució a res perquè, sincerament, em sento tan perdut com molts. 

Sergi Flo