//Stellinga. De revolta popular a guerra civil

Stellinga. De revolta popular a guerra civil

La revolta dels stellinga (literalment companys de lluita, camarades) és una revolta que va tenir lloc entre els anys 841 i 843 a la zona de la Saxònia, al nord de l’actual Alemanya, i és l’única revolta popular de la qual tenim constància entre els segles VI i X d.C. A nivell historiogràfic, fins a dates recents no havia rebut massa atenció, amb l’excepció notable dels historiadors de la RDA.

Els historiadors marxistes de l’Alemanya de l’Est estaven particularment interessats en aquesta rebel·lió perquè la consideraven el primer exemple de lluita de classes en època feudal a les terres alemanyes. En aquest sentit, la majoria d’ells es van enfocar en dilucidar si els stellinga eren camperols dependents, en un sentit feudal estricte segons el marc del marxisme, o si bé eren encara fonamentalment lliures i es rebel·laven contra la noblesa per evitar caure en la servitud.

Aquest enfocament forma part d’un debat més ampli sobre si les terres alemanyes van experimentar un procés de feudalització mitjançant la importació del model de dominació del Regne Franco-oriental (regne sorgit arran de la divisió de l’Imperi Carolingi a partir de la mort de Carlemany). Així, la conclusió d’aquests historiadors era que l’opressió i l’explotació dels camperols era la raó de la revolta.

Aquest argument planteja alguns problemes. D’una banda, l’opressió i explotació era, amb diferents matisos, generalitzada a gairebé tota l’Europa de l’època però el cas dels stellinga és, com ja hem dit, l’única revolta a gran escala de l’època. Què va permetre, doncs, que aquesta es produís? Cal obrir el focus d’estudi per descobrir-ne les raons.

En general, el descontentament popular durant aquesta època es manifestava de forma menys espectacular que una revolta a gran escala, essent les principals formes de protesta el rebuig a pagar els impostos i a dur a terme els serveis obligatoris als nobles, les apel·lacions a autoritats superiors o l’abandó de les terres.

Per a esbrinar per què el cas dels stellinga va desembocar en una revolta oberta ens hem de fixar sobretot en dos aspectes: els canvis produïts en l’estructura de la societat saxona arran de la conquesta de Carlemany i la guerra entre els tres néts d’aquest pel repartiment de l’imperi.

La societat saxona estava dividida en tres grups: els edhilingui, els frilingi i els lazzi. Els primers eren l’elit de la societat, terratinents amb una gran riquesa i gran quantitat de terres; els segons eren homes lliures, teòricament amb llibertat plena per disposar de les seves propietats com volguessin; i finalment els tercers, dependents de les elits dels edhilingui, a qui debien una quota o fins i tot prestació de serveis. Cal matisar que la diferència entre els edhilingui i els frilingi era molt superior a la que hi havia entre aquests últims i els lazzi, fet que determinarà la posició de cada grup en la revolta.

A més a més de conèixer les diferents castes o grups socials, cal tenir en compte el paper de cada una tant pel que fa a l’estructuració del poder com per a l’exercici d’aquest.

La societat saxona tenia una sèrie de normes no escrites que prevenien l’aparició d’un monarca suprem. La Saxònia estava dividida en 100 districtes individuals governats per un cap (similar als ealdorman anglosaxons o als jarls víkings). Un cop cada any, aquests caps anaven a una assemblea de tots els districtes a Marklo, situat a 50 km de la ciutat de Bremen. Allà es renovava el compromís amb les lleis, es jutjaven casos especials i es determinava si s’anava o no a la guerra. Si es decidia anar a la guerra, s’escollia un líder militar superior (dux) pel temps que durés la campanya.

Aquest tipus de política assembleària no era estranya en l’època; el que sí que ho era és que tant els frilingi com els lazzi tenien la mateixa representació numèrica a l’assemblea que els nobles i, per tant, tenien la capacitat de participar directament de la política i d’influenciar-la.

Un altre factor a tenir en compte pel que fa a l’estructura social de Saxònia és la diferent reacció dels diferents grups socials cap a la cristianització. Les campanyes missioneres anaven dirigides inicialment sobretot cap a les elits, que a poc a poc posteriorment anaven influenciant les classes baixes. Les classes populars saxones es van mostrar des d’un inici contràries a aquesta cristianització, no només perquè no volguessin abandonar les creences dels seus avantpassats, sinó perquè la participació en les assemblees de Marklo estava molt lligada a aquestes creences religioses. No només es decidia la política saxona, sinó que també es feien pregàries als déus demanant protecció i que els guiessin com a poble. També tenia la religió un paper determinant a l’hora de decidir el líder militar, així que és possible que, per a aquestes classes populars, paganisme i política fossin una mateixa cosa.

La conquesta de Carlemany va trastocar aquesta organització de la societat. D’una banda obtenia la conversió religiosa a base com a condició per a la pau envers els caps saxons derrotats i d’altra banda aconseguia la conversió mitjançant el suborn, enriquint encara més a la noblesa saxona. A més a més va abolir l’estructura per districtes, implementant el sistema de comtats de la resta del regne franc. Aquesta nova administració era liderada per comtes seleccionats entre la noblesa saxona.

La possibilitat d’obtenir un poder superior al que havien tingut fins al moment sens dubte va convèncer molts nobles saxons dels beneficis d’aliar-se amb Carlemany. Després de la conquesta, els edhilingui van ser els màxims valedors de l’Església i a canvi d’acceptar el baptisme i el seu domini, Carlemany els va donar el monopoli del poder polític. Tot i que com a classe, en la seva majoria els nobles van donar suport a Carlemany, no tots podien accedir als nous llocs de poder, així que no tots van quedar satisfets amb la nova dominació.

Davant d’aquests fets, la majoria de frilingi i lazzi van mostrar-se reticents a la nova religió i van mantenir-se fidels a les seves antigues tradicions de forma més o menys clandestina, augmentant les diferències amb la noblesa.

Després de la mort del fill de Carlemany, Lluís el Pietós, l’any 840, la guerra entre els seus fills Lotari, Carles el Calb i Lluís el Germànic va esclatar. Els nobles saxons per primer cop des de la conquesta de Saxònia uns 50 anys abans van dividir-se entre els partidaris de Lotari i Lluís el Germànic. Les raons per aquesta divisió no acaben d’estar clares però ambdós van guanyar-se el seu suport a base tant d’amenaces com de regals i altres suborns.

A mesura que la guerra avançava, els dos bàndols van anar reclutant cada cop una major quantitat de frilingi i lazzi, que d’acord ambl que hem comentat anteriorment, no devien estar massa contents per haver de lluitar pels francs. Ràpidament es van adonar aquestes classes populars que els nobles estaven dividits i en un moment d’audàcia col·lectiva van revoltar-se contra els seus senyors. Com que havien estat armats per a la guerra, els nobles i els dos sobirans francs es van trobar de sobte amb una tercera facció amb la qual havien de negociar i convèncer per a obtenir el seu suport.

No estem massa lluny cronològicament de la conquesta de Carlemany i, per tant, és raonable pensar que dins de l’imaginari col·lectiu d’aquests camperols encara hi havia el record de la participació política a les assemblees de Marklo, doncs els seus avis i pares segurament encara hi haurien participat.

A l’estiu del 841, Lotari estava perdent la guerra i va haver de recórrer als stellinga, a qui va oferir a canvi o bé algun tipus de llei escrita o bé el manteniment dels costums tradicionals. Aquests van triar la segona opció. Aquesta petició de Lotari va afectar la revolta de tres formes diferents. Primer de tot el pacte va dotar a la revolta d’una nova legitimitat mitjançant el reconeixement imperial. Segon, Lotari va canviar la direcció de la revolta cap a la noblesa saxona que donava suport al seu germà Lluís. Per últim, va augmentar la perillositat del moviment en realitzar pactes amb altres estats, com la Dinamarca del Rei Harold Klak o els eslaus de més enllà del riu Elba, convertint la revolta en quasi una “confederació pagana” (la caracterització de “pagà” és causada per autors cristians, s’ha de tractar amb cura, doncs probablement no pocs d’aquests eslaus i danesos eren cristians, començant pel Rei Harold).

Lotari va aconseguir vèncer al seu germà Lluís, però va cometre l’error de desviar els seus esforços envers l’altre germà, Carles el Calb. Després de perdre contra aquest, els nobles saxons que donaven suport a Lotari van tornar amb les mans buides i van veure la destrucció que els stellinga havien causat a les seves propietats amb el beneplàcit de Lotari i van canviar de bàndol, unint-se a Lluís. Amb la noblesa reunificada i un exèrcit poderós, Lluís no va tenir cap problema a l’hora d’esclafar la revolta, executant i mutilant a tots els stellinga que va poder.

Així doncs, la revolta dels stellinga s’ha d’entendre en el context històric de la gran inestabilitat política a l’est del riu Rin causada per la guerra civil dinàstica entre els néts de Carlemany. Les classes populars van actuar basant-se en la desconfiança respecte a la voluntat de la monarquia franca envers les seves lleis i costums i expressant la seva oposició mitjançant una rebel·lió oberta només possible per la divisió entre la noblesa saxona. No és exclusivament una reacció davant l’opressió dels seus senyors sinó un exemple de com el trencament entre la solidaritat de classe de la noblesa va oferir l’oportunitat a les classes populars per rebel·lar-se. Un cop Lluís el Germànic va aconseguir la unitat de la noblesa saxona al seu servei, va esclafar sense oposició els camperols saxons revoltats.

Xavi Pizarro Homs