/Mariátegui: el primer marxista llatinoamericà

Mariátegui: el primer marxista llatinoamericà

José Carlos Mariátegui La Chira (1894-1930), originari de Moquegua (capital del sud-est del Perú), va ser escriptor, periodista, i també poeta, però sens dubte el seu reconeixement més distintiu és el d’haver estat un dels més grans pensadors del socialisme i el marxisme a Amèrica Llatina. Per aquest motiu destacats pensadors llatinoamericans, també de reconeixement internacional, com Michael Löwy, digueren d’ell que és “indubtablement, el pensador marxista més vigorós i original que Amèrica Llatina hagi conegut”; igual que el filòsof i crític cultural Pablo Feinmann el reconeix com el “més gran filòsof marxista…” del continent.

Fa uns dies, el passat 16 d’abril, es van complir noranta anys de la mort d’aquest pensador revolucionari, definit per molts com el Gramsci de Llatinoamèrica, comparativa deguda a les similituds que es troben amb el pensament de tots dos, sobretot el que respecta a la potencialitat revolucionària que veien en la superestructura cultural per a generar contrahegemonia. No és gratuït que se’l consideri el primer marxista a Amèrica Llatina. No per ser el primer a introduir en el continent aquesta teoria, òbviament, sinó per ser el primer que li aporta una visió pròpia dins del seu context. Tenia a penes uns trenta-sis anys al seu decés, i havien passat només set anys de la seva tornada al continent natal, després d’un breu període per Europa, viatge on adquireix la seva formació marxista, concretament durant la seva estada a Itàlia en els cercles d’estudi del Partit Socialista Italià (PSI).

No obstant això, malgrat la seva joventut, el llegat intel·lectual i la seva aportació al marxisme continental és prolífic i vast. De fet, fruit d’aquesta perspectiva que l’assembla a Gramsci, és que neix “Amauta” (en quítxua: “mestre”), sobrenom amb el qual se’l coneix també al seu país, una revista teòrica i òrgan revolucionari, on es troba publicat gran part del seu treball intel·lectual, que inclou estudis històrics, econòmics, literaris i també antropològics. Tota la seva producció, intensa durant aquest període de 1923 fins a 1930, ha de ser interpretada i compresa des de la seva visió i projecte polític, com ell mateix afirma en els seus assajos sobre literatura: “El meu testimoniatge és convicta i confés un testimoniatge de part. Tot crític, tot testimoni, compleix conscient o inconscientment, una missió… La meva crítica renuncia a ser imparcial… Declaro sense escrúpol, que porto a l’exegesi literària totes les meves passions, i idees polítiques…”.

Mariátegui era un revolucionari marxista confés, tal com el defineix en la declaració de principis del Partit Socialista Peruà (PSP), del qual va ser fundador en 1928, on escriu: “La ideologia que adoptem és la del marxisme-leninisme militant i revolucionari, doctrina que acceptem en tots els seus aspectes: filosòfic, polític i econòmic-social. Els mètodes que sostenim i propugnem són els del socialisme revolucionari i ortodox”. No hi ha cap dubte que la seva notable influència sobre el PSP va motivar que passés a denominar-se Partit Comunista Peruà després de la seva mort, tenint com a eina axial, en la seva acta fundacional, el marxisme-leninisme.

Però el seu no va ser un marxisme-leninisme de manual ni molt menys dogmàtic. Més aviat, permetent-nos una paradoxa temporal, podríem dir que se situava en la línia definida pel poeta i militant revolucionari salvadorenc Roque Dalton en el seu poema “Decires” (Dirs). Un poema on l’autor, amb el seu habitual sentit de la ironia, reprodueix un suposat debat sobre què és el marxisme-leninisme, després del qual acaba dient: “Què faré si m’he passat la vida/ llegint el marxisme-leninisme/ i en créixer vaig oblidar/ que tinc les butxaques plenes de pedres/ i una fona en la butxaca de darrere/ i que molt bé em podria aconseguir una espasa…”. És a dir, la seva perspectiva se situa en la cerca d’una praxi revolucionària que portés amb la seva victòria la implementació del socialisme per al continent llatinoamericà. Aquesta perspectiva de la praxi, en la filosofia, és la que Mariátegui troba en la figura del Lenin.

Dalton, en un altre dels llibres més d’avantguarda de la poesia política revolucionària, “Un llibre roig per a Lenin”, s’interroga sobre el Lenin que necessitava la seva generació. Havent-hi molts als quals acudir, i molts usos del llegat leninista, en contradicció al reformisme dominant en la majoria dels partits comunistes de la regió que triaven al Lenin del “Dues Tàctiques de la Socialdemocràcia en la revolució democràtica” i de la Pau de Brest, ell convocava a estudiar el de les “Tesis d’Abril” i la preparació de la conquesta del poder pels soviets d’obrers, pagesos i soldats. Contra el Lenin utilitzat per a justificar la concepció de la revolució per etapes (primer la revolució democràtica burgesa i més tard l’etapa socialista) i encara, contra l’entestament a descartar la via revolucionària de conquesta del poder, Roque convocava a l'”altre” Lenin, al de l’ofensiva revolucionària contra el poder burgès i la implantació de la dictadura del proletariat com a manera d’accés a la revolució socialista. Un proletariat que en la visió de Mariátegui està conformat per la diversitat ètnica i cultural indigenista, criolla i mestissa del Perú i d’Amèrica Llatina en general.

Aquest Lenin que va contra corrent i desafia els límits del possible és al qual amb sentit d’admiració ens recorda Mariátegui quan va dir: “A Lenin se li atribueix una frase que enalteix Unamuno en “L’agonia del cristianisme”, la que pronuncià una vegada, contradient a algú que li observava que el seu esforç anava contra la realitat: Molt pitjor per a la realitat! El marxisme, on s’ha mostrat revolucionari –val dir, on ha estat marxisme– no ha obeït mai a un determinisme passiu i rígid”.

Aquesta dimensió és la que li serveix de marc i punt de partida per a investigar, conèixer, explicar, interpretar i canviar una realitat històrica concreta, des de dins d’ella mateixa en lloc de cenyir-se a l'”aplicació” de l’aparell conceptual marxista com una plantilla classificatòria i nominadora, adobada de retòrica ideològica, sobre una realitat social determinada. I és la que manté en una postura dura i crítica contra l’hegemonia reformista del Secretariat Llatinoamericà de la Internacional Comunista en els debats de la Conferència de Partits Comunistes de Sud-amèrica realitzada el juny de 1929, a la qual enfronta amb dues de les seves tesis més conegudes. Problemes de salut no li permeten estar present en la mateixa però no li impedeixen enviar-les perquè siguin exposades i discutides.

Què és el que es discuteix en aquesta reunió de 1929? El caràcter de la revolució a Amèrica Llatina, les forces que poden obrir-li pas, la qüestió indígena, la manera d’organització del partit dels revolucionaris i la política d’aliances que s’ha de desplegar. Mariátegui presenta en aquest esdeveniment dues ponències que per la proximitat amb la seva mort (només deu mesos abans) poden considerar-se part del seu pensament més madur i complement harmònic dels Set Assajos: un és “El problema de les races a Amèrica Llatina” i l’altre és “Punts de Vistes Antimperialista”.

En la primera d’elles exposa un balanç lapidari sobre la colonització espanyola i el seu suposat progrés històric: “La colonització de l’Amèrica Llatina per la raça blanca no ha tingut en tant, com és fàcil provar-ho, sinó efectes retardataris i depriments en la vida de les races indígenes. L’evolució natural d’aquestes ha estat interrompuda per a l’opressió envilidora del blanc i del mestís” per a després definir des d’una visió classista la dimensió econòmica-social de la qüestió: “Diem problema indígena a l’explotació feudal dels nadius en la gran propietat agrària” i denunciar el rol de les classes propietàries: “Els elements feudals o burgesos, als nostres països, senten pels indis, com pels negres i mulats, el mateix menyspreu que els imperialistes blancs. El sentiment racial actua en aquesta classe dominant en un sentit absolutament favorable a la penetració imperialista. Entre el senyor o el burgès crioll i els seus peons de color, no hi ha res de comú. La solidaritat de classe se suma a la solidaritat de raça o de prejudici, per a fer de les burgesies nacionals instruments dòcils de l’imperialisme ianqui o britànic.

I lluny de qualsevol idealització, i subestimació, de les possibilitats de l’alliberament dels indis afirma: “Les possibilitats que l’indi s’elevi materialment i intel·lectualment depenen del canvi de les condicions econòmic-socials. No estan determinades per la raça sinó per l’economia i la política. La raça, per si sola, no ha despertat ni despertaria a l’enteniment d’una idea emancipadora. Sobretot, no adquiriria mai el poder d’imposar-la i realitzar-la” pel que propugna la incorporació dels indis a la lluita revolucionària a pesar que “La barrera de l’idioma s’interposa entre les masses pageses índies i els nuclis obrers revolucionaris de raça blanca o mestissa. Però a través de propagandistes indis, la doctrina socialista, per la naturalesa de les seves reivindicacions, arrelarà promptament en les masses indígenes” perquè ell pensa que “El realisme d’una política socialista segura, i precisa en l’apreciació i utilització dels fets sobre els quals li toca actuar en aquests països, pot i ha de convertir el factor raça en factor revolucionari”.

Una altra batalla coneguda que va sostenir Mariátegui va ser contra el positivisme, que es fonamenta en el rol de la justificació –en nom del progrés i la modernització- del sistema de dominació liberal burgès de Leguía (1919/1930) que ell va sofrir en carn pròpia durant gairebé tota la seva vida política activa. Davant aquesta tendència possibilista i populista que ha marcat molt a l’esquerra llatinoamericana fins al dia d’avui, Mariátegui confia en la força moral dels revolucionaris, amb una visió del paper del mite que és equiparable a la noció de factor subjectiu que anys més tard practicaria el Che. És a dir, que tant en un com en l’altre, aquest factor, com a esfera de disputa del poder i com a àmbit de construcció de força revolucionària, és un valor imprescindible.

I una última observació per a acabar aquest intent de panegíric sobre Mariátegui que, que avui dia no hauríem de perdre de vista: la seva anàlisi del feixisme. En el seu periple per Europa, quan assumeix el marxisme com a mètode d’estudi, ell va estar present en el XVII Congrés Nacional del PSI en Livorno i va viure l’escissió històrica de la qual es conforma el Partit Comunista Italià (PCI). Això va ocórrer en un moment en què Benito Mussolini estava a punt de prendre el poder. D’aquesta experiència personal, al costat d’altres, producte del context històric europeu, Mariátegui fa una observació concloent: el feixisme no era una “excepció” d’Itàlia o un “cataclisme”, sinó un fenomen internacional “possible dins de la lògica de la Història”, del desenvolupament dels monopolis en l’imperialisme i de la seva necessitat de derrotar la lluita del proletariat. Ell va veure el feixisme com una resposta del gran capital a una crisi social profunda, com l’expressió que la classe dominant no se sent ja prou defensada per les seves institucions democràtiques, per la qual cosa culpa davant les masses de tots els mals de la pàtria, al règim parlamentari i a la lluita revolucionària, i deslliga el culte a la violència i al nou ordre de l’Estat feixista, concebut com a estructura autoritària vertical de corporacions. Mariátegui va albirar com el triomf del feixisme estava inevitablement destinat a exasperar la crisi europea i mundial. Segons la seva anàlisi, la victòria del feixisme és el preu que un país ha de pagar per les contradiccions de l’esquerra. 

Adel Pereira

Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.