Dissabte passat, 4 d’abril, vam rebre una trista notícia: el famós cantautor Luis Eduardo Aute Gutiérrez, nascut a Manila (Filipines) en plena Segona Guerra Mundial, havia mort a 76 anys en un hospital madrileny, en el qual havia ingressat vint-i-quatre hores abans. Després d’haver sofert un infart cerebral el 2016 que el va mantenir dos mesos en coma, va estar intern en diversos hospitals, entre ells el Centre Internacional de Restauració Neurològica (CIRN) de Cuba, per a acabar tornant a Madrid i estar a cura de la seva família.
En un context d’emergència sanitària produïda per la pandèmia mundial del coronavirus, donant peu a una crisi socioeconòmica devastadora, tota notícia tràgica dol una mica més. La solitud, el fàstic, la incertesa, la preocupació pels nostres éssers estimats, l’estrès, l’angoixa, el temor pel futur… Som moltíssimes les persones que intentem entendre totes aquestes emocions que estem vivint col·lectivament a través de la cultura: els llibres, les pel·lícules, la música ens acompanyen en el nostre dia a dia i ens fan sentir més connectades i protegides en uns temps en els quals el capitalisme no deixa titella sense cap i convivim amb l’ombra de les idees més reaccionàries de la dreta en la nostra vida quotidiana. Aute entenia com ningú la importància de la cultura per a configurar-nos individualment i col·lectivament en el món i construir una societat que sigui cada vegada millor: no sols era un excel·lent músic i cantautor, sinó que podem gaudir també dels seus treballs com a pintor, poeta i director de cinema. “La cultura hauria de ser una proposta per a reflexionar sobre un mateix i sobre l’entorn”, va afirmar en una entrevista concedida a Filosofia&co.
Són diverses les generacions que recordaran amb afecte les immortals lletres de les seves cançons i poemes, en les quals veiem molt costumisme, reflexió introspectiva i nostàlgia: en definitiva, una enorme sagacitat per a entendre la condició humana. Aute mai va ocultar la seva ideologia i va ser molt criticat pels sectors més conservadors de la societat: entre altres coses, es va mostrar en contra de la pena de mort i de la dictadura franquista i expressava sovint el seu desig que existís una societat més justa, oberta i respectuosa. De fet, en una entrevista per a La Vanguardia va dir que “la necessitat de veure l’horitzó, de veure una mica més enllà, és el que ens salva”.
Així doncs, els temes tan íntims dels quals parlava en la seva música no estaven renyits amb el polític, al contrari: la seva inoblidable cançó Al alba (interpretada per primera vegada per Rosa León), en la qual la veu narradora li parla en to de comiat a la persona de la qual està enamorada, quedarà sempre associada a les últimes execucions comeses durant el franquisme.
Ens trenca el cor haver d’acomiadar-nos d’Aute, però sabem que la seva polifacètica obra artística sempre ens acompanyarà, ajudant-nos a fer alguna cosa que moltes vegades és dolorós i confús, però que, així i tot, continua valent la pena: transitar per la vida.
Sofía Lorenzo González
Aquest article va ser publicat originalment a Realitat.
