/Manifest del 8M

Manifest del 8M

Un any més el moviment feminista surt al carrer per fer front al patriarcat. Un any més, dones de totes les edats, procedències i orientacions sortim a reivindicar els nostres drets, a lluitar per totes les lluites socials que ens queden per guanyar, i per commemorar aquest dia històric de memòria i combat.

Un any més, ens unim al Bloc Jove per reivindicar que el jovent no descansarà fins a aconseguir acabar amb tota mena de violència envers les dones, i que ho farem unides. Deixarem enrere totes les discussions i les diferències tant polítiques, com ideològiques, com dins del mateix feminisme. Hem d’estar juntes i fer front al masclisme que patim totes. No hem d’oblidar el que ens mou a totes ni on tenim la força i el crit. 

És per això que volem reivindicar tot el que ens queda per guanyar, que no és poc, i que ho farem de manera ferma i compromesa. Perquè el masclisme és present cada un dels nostres dies, des de les maneres més invisibilitzades com aquelles que ens posen els pèls de punta. Només cal recordar que el 2019 es van produir 50 feminicidis oficials, i ja en portem 14 en el que va de 2020.

Per no parlar que a l’Estat espanyol es denuncia una violació cada 5 hores, ni del fet de què les dones que han estat víctimes de violència sexual han estat les més jutjades i incompreses, en un context on les violacions en grup han augmentat i que el cos de la dona és vist com un objecte, com una peça de carn. En un context on han hagut de lluitar i lluitar en tribunals de justícia i on moltes d’elles afirmen que no tornarien a denunciar. Però s’ha acabat la impunitat i el silenci, hem deixat ben clar que sense un sí, és no, que només sí és sí. I no només per les dones de l’Estat espanyol, sinó per totes aquelles dones migrades que es troben a l’Estat de manera “irregular” i que no són protegides per l’ordenament jurídic davant d’una violència sexual, una indefensió que pot arribar a l’expulsió del país quan es vol denunciar.

Hem de poder anar tranquil·les pel carrer tant durant el dia, com quan tornem a casa a la nit. Hem de poder vestir com vulguem, i estimar a qui vulguem sense tenir por de l’heteropatriarcat i de tot el sistema que el sustenta. Estem fartes de veure com els rols de gènere són imposats a les nenes en el moment de néixer. Que sense adonar-nos-en creixem sent submises i obedients. Ens creiem fràgils i fins i tot ens fan ser insegures en aquest món d’homes. Som fortes, som valentes i estem més segures que mai. Com deia Virginia Woolf a Una cambra pròpia: “Possiblement, quan el professor insistia amb massa èmfasi sobre la inferioritat de les dones, no era la inferioritat d’aquestes el que el preocupava, sinó la seva pròpia superioritat“.

La situació de les dones i en particular de les joves a l’àmbit laboral és desolador. Els salaris mitjans anuals de les dones són de 20.607,85 euros mentre que el dels homes és de 26.391,84 euros. Els contractes a temps parcial predominen molt més en les dones i també som nosaltres les que tenim més contractes temporals. L’atur és un fenomen que ens afecta de manera més directa que als homes, on els nivells de diferència de l’atur entre homes i dones són dels més alts d’Europa. En definitiva, les dones ens trobem en una situació de precarietat major que la dels homes. Per no parlar de la discriminació que pateixen les dones trans en la incorporació al món laboral.

Tampoc estem representades en les institucions públiques ni privades, encara existeix un sostre de vidre que es resisteix a ser trencat, en el poder legislatiu i judicial no hi ha paritat de gènere, fent que no puguem tenir incidència en les decisions que ens afecten a totes. Això es veu amb més claredat en el sector privat on el percentatge de dones en posicions de major responsabilitat només representa un 17%.

Som un moviment que lluita contra totes les precarietats. Lluitem per millorar les condicions de totes, de les que es troben dins el sistema i de les que no. Lluitem per les que carreguen amb els treballs no remunerats de les cures, perquè tot i que les dones fa anys que s’han incorporat al denominat mercat laboral, encara queda pendent la de l’home en l’espai domèstic. Lluitem per les que poden anar a la manifestació i fer vaga com per aquelles que no tenen aquesta oportunitat.

El sistema capitalista és el culpable d’una gran quantitat d’opressió sobre nosaltres, que ens relega a les tasques de cura i a la mercantilització del nostre cos. Per tot això, les dones obreres hem de lluitar pels nostres drets.

Exigim institucions educatives feministes, lliures de masclisme a les aules, al professorat i als plans docents. Exigim presència femenina, als llibres tant de les nenes a l’escola, com de les joves a l’educació superior, ja que aquesta és mínima als plans docents, on les dones queden relegades a un segon pla, si és que es troben. On la perspectiva de gènere queda com només una mera especialització i no una visió que hauria d’impregnar la totalitat de les assignatures.

Encara que les dones tenim molta presència a determinats sectors acadèmics i professionals, fent que hi hagi moltes dones formades, després no podem assolir a alts càrrecs ni posicions de decisió, i que per tant no poden desenvolupar-se professionalment.

Moltes dones també es veuen obligades a realitzar estudis a distància, podem veure a les estadístiques que la presència de dones en cursos online augmenta al 59,8%, el que ens fa pensar en la dificultat de conciliació dels estudis amb el món laboral i el familiar. Aquesta és una conseqüència més que les cures recaiguin sobre la dona.

Reivindiquem que el nostre cos és nostre i que lluitarem amb totes les companyes que encara no poden decidir sobre si volen o no avortar, ja que no es tracta de privilegis, sinó de conquesta social. Per tant, ara i sempre, avortament lliure i serveis dignes per a totes.

També a la sanitat moltes vegades som tractades d’histèriques, de febles, que tenim menys resistència al dolor, de molts altres prejudicis que fan que no s’acabi encertant en els tractaments i que ens maregin de consulta a consulta. Perquè dones i homes tenen diferents símptomes als mateixos problemes com pot ser un infart (que té el doble de mortalitat en les dones per diagnòstics fets amb biaix de gènere), i el fet que la medicina estigui escrita per homes i per a homes fa que hi hagi un desconeixement generalitzat que fa que la identificació d’aquestes malalties costi més. No només volem una Sanitat Pública per a totes, sinó que la volem de qualitat.

Lluitarem contra el feminisme liberal que defensa un “feminisme” de classe, un feminisme que no ens protegeix i que vol explotar la capacitat reproductiva de les dones, que utilitza els nostres cossos com un objecte més del capitalisme aprofitant-se de les dones més precàries i vulnerables. Perquè per ells sempre estarà per sobre la llibertat d’aquell qui paga. Com diu Silvia Federici a Caliban i la bruixa: “Una vegada més, molta de la violència desplegada està dirigida contra les dones, perquè, en l’era de l’ordinador, la conquesta del cos femení continua sent una precondició per a l’acumulació del treball i riquesa, tal com demostra la inversió institucional en el desenvolupament de noves tecnologies que, més que mai, redueixen a les dones a mers ventres“.

Perquè encara intenten -i molts cops ho aconsegueixen- imposar-nos cànons de bellesa que ens fan odiar al nostre cos, que ens fan crear noves necessitats i que ens rebutja si no tenim un aspecte normatiu, cosa que afecta especialment al col·lectiu trans. També ens trobem amb anuncis que critiquen les pressions que sofreixen les dones en el seu dia a dia, però no qüestionen l’estructura capitalista i patriarcal. Hem de deixar clar que visibilitzar les desigualtats no és suficient, que volem canvis reals i no que el capitalisme un cop més ens utilitzi com a estratègia de màrqueting.

Lluitem des de la perspectiva de les que estem aquí i de les que venen en busca de drets. Exigim la derogació de la llei d’estrangeria que criminalitza a les migrades i no les protegeix. Les dones migrades són les més precàries i les més vulnerables, que no només pateixen el masclisme sinó també el racisme.

Per tant, us animem a totes a lluitar unes al costat de les altres més que mai, ja que davant de l’auge de l’extrema dreta -que ens vol arrabassar drets i conquestes que tant ens ha costat aconseguir- no hem de perdre la sororitat que sempre ens ha caracteritzat. Hem de demostrar la força que ens defineix i hem de continuar endavant sense fer un pas enrere. Perquè lluitem per totes, per les obreres, per les universitàries, per les migrades, per les racialitzades, per totes les dones que no són visibles en aquest feminisme mainstream del que moltes no ens sentim identificades.

És cert que no totes tenim la mateixa manera de manifestar-nos i que serà molt difícil posar-nos d’acord. Unes volen ballar, unes cantar i unes altres només cridar, però el que sempre ens unirà és que totes volem lluitar. Totes volem continuar amb el que les nostres mares i àvies han reeixit, i acabar amb tot aquest sistema patriarcal i capitalista que ens oprimeix diàriament. Totes tenim un objectiu comú i per això hem de ser juntes i combatives.

Per tot això, hem de sortir als carrers a cridar ben fort. Hem de sortir per demostrar que no estem soles i que no som poques. Hem de sortir avui, el 8 de març i hem de sortir a totes les manifestacions i concentracions que es donen a l’any per lluitar contra la justícia patriarcal, com són els casos de les manades, hem de sortir a donar suport a les dones migrades que són víctimes de violència sexual com va ser el cas de les temporeres de Huelva i hem de sortir cada dia que calgui per demostrar que som més fortes que mai i que res ens farà deixar de lluitar. Vine i uneix-te, fes-ho per les que van, per les que no hi poden anar, per les que ja no hi són. Lluitem unides perquè algun dia no ho hàgim de fer mai més.