/QUAN UNA SETMANA NO SEMBLEN 7 DIES

QUAN UNA SETMANA NO SEMBLEN 7 DIES

El 14 d’octubre de 2019 és una data que molts catalans i catalanes recordarem tota la nostra vida: què fèiem quan ens vam assabentar de la notícia, amb qui ho vam compartir, quina va ser la primera reacció… I malgrat que totes aquestes preguntes puguin tenir una resposta diferent, la sensació majoritària va ser la mateixa: ràbia i impotència davant una sentència totalment injusta, ja que l’absolució era l’única sentència justa. I també una mateixa voluntat: lluitar per l’amnistia i, per tant, l’alliberament dels presos i de les preses polítiques.

La sentència del judici del procés ha condemnat a 13 anys de presó a Oriol Junqueras; 12 anys a Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa; 11 anys i 6 mesos a Carme Forcadell; 10 anys i 6 mesos a Joaquim Forn i Josep Rull; i 9 anys pels Jordis. Membres del Govern de la Generalitat, la Presidenta del Parlament i dos líders socials són condemnats pel sistema judicial espanyol per sedició i malversació gràcies a la proposta d’Advocacia de l’Estat: el Gobierno ha tancat a la garjola a oponents polítics mentre continua negant qualsevol diàleg, essent un bon exemple les reiterades peticions del president Quim Torra a Pedro Sánchez durant les darreres hores, i les negatives d’aquest últim malgrat trobar-se a Catalunya. Els greus problemes de separació de poders a l’Estat espanyol són clarament visibles en múltiples declaracions de líders polítics, com per exemple Albert Rivera, que aquest cap de setmana ha arribat a afirmar voler ser president per empresonar els que trenquin amb la unitat d’Espanya.

La resposta més immediata davant la sentència va sorprendre, fins i tot, els més escèptics: durant hores, centenars de persones van ocupar l’aeroport, des del migdia fins ben entrada la nit, en una iniciativa llançada per sorpresa des d’un canal de Telegram, el de Tsunami Democràtic, que ha aconseguit convertir-se en el canal amb més seguidors, superant els de Hong Kong, i que prova de coordinar iniciatives a través d’una app  per a mòbil.

Les convocatòries no-violentes de Tsunami Democràtic, però, han topat amb quelcom inèdit fins ara en el moviment independentista: quan cau la nit a Barcelona i a altres ciutats de Catalunya, els mocadors negres i les cares tapades prenen els carrers a través de barricades i enfrontaments amb la policia. Persones extremadament joves, sense res a perdre davant un futur que conceben com a negre i perdut, canalitzen la seva frustració per la manca de resposta política a les seves demandes a tants nivells diferents perdent la por i enfrontant-se a les institucions, materialitzades en la policia. Més enllà de compartir l’estratègia o no, però, el problema ha estat la criminalització no només per part dels mitjans de comunicació (que responen al mateix amo, al cap i a la fi) o dels partits conservadors, sinó de l’esquerra de saló incapaç de veure en la crisi territorial l’element de ruptura amb el Règim del 78, un règim que intenta amagar aquesta crisi darrere la brutalitat policial i amb una guerra bruta que inclou infiltrats poc dissimulats, com els que van encendre una barricada al costat de posicions policials a l’esquena dels manifestants que asseguts pacíficament protestaven a Via Laietana, a tocar de la plaça Urquinaona, el passat dissabte. 

Aquesta criminalització de la ‘violència’ (que ja en podríem parlar, de violències), a més, no es fa en totes direccions: el passat 17 d’octubre es va convocar a la plaça Artós una concentració de caràcter clarament feixista, que els mitjans van intentar blanquejar anomenant-los, entre altres coses, constitucionalistes, mentre feien càntics feixistes o lluïen la bandera franquista. La manifestació va finalitzar amb una “cacera”, tal com ells la van anomenar, que va deixar imatges com la d’una brutal pallissa a un noi, així com va posar de manifest la incapacitat (o poca voluntat) de la policia de frenar la seva voluntat, amb les també preocupants imatges de connivència, malgrat les negacions del Conseller, entre Mossos i feixistes. 

Així doncs, més enllà de contenidors cremats i enfrontaments amb la policia, la realitat és que, de nou, la ciutadania demostra que ha perdut la por, recuperant aquell esperit de l’1 i el 3 d’octubre de 2017, tot ocupant els carrers amb marxes i paralitzant, fins i tot, un aeroport com el del Prat. I és que, si alguna cosa tenim clara, és que sols el poble salva el poble: ens trobem als carrers!

Cristina Bedmar Batalla