Penseu en l’última novel·la que vau llegir, especialment si la història és ambientada en una època més o menys contemporània, en un marc més o menys realista o costumista: quin paper ocupa el treball en la vida dels protagonistes principals? És una anècdota més que afegir a la seva descripció general o veiem com la feina, o la falta o cerca d’aquesta, afecta el seu dia a dia? Algun dia no poden acudir a una cita de la seva gran història d’amor perquè se’ls allarga la jornada laboral amb tasques absurdes que el cap els demana? La gran festa d’aniversari de la seva millor amiga es veu posposada una vegada i una altra perquè no troba un dia al Google Calendar que no estigui marcat amb diverses notificacions de reunions a l’oficina, torns en hores intempestives o esdeveniments especials a la botiga que auguren una major quantitat de clients? Podem realment identificar-nos amb personatges que no es troben consumits, estressats, esgotats per un treball al qual no poden renunciar si no volen quedar-se sense diners per a cobrir les seves necessitats bàsiques?
Sobre això reflexiona Ignacio Pato Lorente en el seu article del passat 15 d’octubre, Escribir, clase y trabajo: ¿cómo contar lo que nos ahoga?, publicat en el diari digital Ctxt. El treball i les nostres ansietats respecte a ell ocupen gran part de les converses que tenim fins i tot en horari extralaboral (o potser ningú desitja mai arribar a les “cerveses del divendres” per a queixar-se amb els seus amics i amigues de com de dura ha resultat aquesta setmana?), per què costa tant integrar-ho en la narrativa actual contemporània? En les sèries i pel·lícules, per la pròpia naturalesa del mitjà audiovisual, és més fàcil glamuritzar la vida laboral en una oficina, una sala de professors o una pastisseria, i fer que les trames principals dels personatges es concentrin aquí i que els centres de treball siguin el centre neuràlgic dels seus enamoriscaments, amistats, decepcions vitals i alegries (hi ha una gran quantitat de sèries que directament ho anuncien en el títol: Periodistas, Hospital Central, The Office, i una infinitat més).
També és cert que, al cap i a la fi, la literatura és una via d’escapament i per a submergir-nos en documents d’Excel inútils, horaris de càrrega i descàrrega de paquets o discussions amb els nostres caps ja tenim la vida real, i no és necessàriament gratificant veure-ho plasmat en les pàgines d’un llibre. No obstant això, últimament hi ha cada vegada més veus literàries que integren la importància del treball en les històries dels seus personatges: com es veuen explotats, com es frustren quan escasseja, com d’anodí i alienant els resulta en moltes ocasions, i, en general, com de permeable és en tots els altres àmbits de la seva vida. En Las maravillas (2020), Elena Medel explica les històries de dones andaluses d’una mateixa família emigrades a Madrid, en èpoques i contextos socioculturals molt diferents, però amb un nexe en comú: la trista realitat que és que la nostra experiència com a éssers humans estigui tan condicionada pels diners i venda al capitalisme, modelant fins i tot la relació que tenim amb les nostres famílies, parelles o veïnes. En Nada ilegal, nada inmoral (2020), escrita per Adrián Grant, la plantilla d’una empresa belga, formada en gran part per gent emigrada d’altres estats europeus (incloent-hi Espanya), s’enfronta a una crisi de reputació legal de la signatura perquè treballen al mateix temps que viuen “la vida de veritat” en els seus precaris pisos, en bars, en avions d’anada i tornada a casa i en racons de ciutats que no sempre els acullen amb amabilitat.
I és que la nostra vida laboral influeix directament en el nostre benestar físic i psicològic. En la novel·la La trabajadora (2014), d’Elvira Navarro, Elisa és una correctora de llibres que treballa en una editorial que cada vegada retarda més els pagaments, la qual cosa la porta a una progressiva inestabilitat econòmica que li indueix una ansietat cada vegada més asfixiant i incapacitant. Elisa intenta tractar el seu malestar mental mentre se submergeix en les històries explicades per la seva companya de pis per buscar una sortida al bloqueig emocional en el qual es troba. Vivim en primera persona el seu neguit, la seva angoixa, el seu fastig vital, la seva renúncia progressiva als somnis que tenia i el seu cada vegada major descontentament amb la vida en general: resulta fins i tot incòmode fins a quin punt ens podem sentir identificades amb la història de l’Elisa. Una vegada més, la literatura no és més que un mirall del que ja som.
No em veig capaç de donar cap consell per a intentar esmorteir l’impacte emocional que deixa el món laboral en les nostres vides: com moltes persones del meu entorn, a mi també em genera un considerable malestar mental que es tradueix fins i tot en el físic. La vida no és el treball, la vida és una altra cosa: per fortuna, mentre tinguem llibres que ens facin reflexionar sobre nosaltres mateixes, que ens obliguin a realitzar un exercici d’introspecció i que ens convidin a lluitar per canviar les condicions materials d’una realitat profundament injusta, estarem una mica millor.
Sofía Lorenzo González
