Hi ha gèneres temàtics dins dels productes de ficció per a tota mena de gustos. Intriga, acció, misteri, romanç, terror, fantasia… Però què succeeix quan la comèdia no és tan comèdia i el drama no és tan drama? Què succeeix quan els personatges viuen situacions gracioses i alhora han d’enfrontar-se a experiències doloroses? En definitiva, què succeeix quan la vida d’aquests personatges s’assembla a… bé, a la nostra vida real? Llavors és quan es pot parlar de la dramèdia.
Segons la pàgina web esadir.cat, “dramèdia” no està recollida com a tal en l’actual edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2, publicat en paper el 29 de març del 2007 i actualitzat en revisions posteriors, sent l’última el novembre de 2021). No obstant això, aquesta web la defineix com a pel·lícula o sèrie que combina elements de la comèdia i del drama. D’altra banda, la Fundéu explica que la paraula castellana “dramedia” és un acrònim format a partir de “drama” i “comedia” i segueix el paradigma d’altres vocables com a tragicomèdia, i va entrar al castellà com a calc de la paraula anglesa “dramedy” (“drama” i “comedy”). Serveix per a al·ludir tant a sèries de televisió com a pel·lícules. Proposa com a sinònim l’expressió “comèdia dramàtica”, amb una major tradició d’ús, observada especialment en el llenguatge cinematogràfic.
Valentina Morillo, periodista especialitzada en crítica de sèries televisives, va explicar el 20091 que, en estar habituades al fet que els drames tinguin episodis d’entre 40 i 50 minuts de durada i les comèdies 20 minuts, tendim a pensar que una sèrie de mitja hora segurament no és dramàtica. No obstant això, títols tan populars com Desperate Housewives, Buffy the Vampire Slayer o Ally McBeal ofereixen capítols de 40 minuts, però la seva mescla d’elements formals del drama i la comèdia poden portar a considerar-los dramèdies, gènere caracteritzat perquè barreja elements formals del drama i la comèdia. A més, Morillo suggereix que per a etiquetar una sèrie com a dramèdia podem recórrer a identificar si les situacions còmiques estan protagonitzades pels personatges principals o si estan fixades només com un alleujament còmic per part d’alguns personatges secundaris.
Una vegada aclarits els tecnicismes relatius a la seva definició etimològica i les seves característiques formals, podem ara parlar de per què algunes històries que es poden encasellar en el terreny de la dramèdia adquireixen tanta fama i acabem agafant-li molt afecte. Per exemple, la sèrie Paquita Salas, creada per Javi Ambrossi i per Javi Calvo, la història d’una representant d’actrius i actors l’agència de la qual està passant per hores baixes, barrejant elements de realitat i ficció: alguns rostres coneguts del cinema i televisió espanyols surten interpretant-se a si mateixos; uns altres interpreten un personatge purament fictici. La sèrie ens submergeix en la vida professional i personal de la titular Paquita, oferint tot un ventall d’emocions que sovint en cada capítol passen del riure al plor, i viceversa. És, al cap i a la fi, la història d’una vida protagonista que s’entrellaça amb les dels personatges secundaris, amb una sensibilitat, un tacte i una astúcia que ens fan empatitzar amb ells fins i tot en les situacions més estrambòtiques.
No és molt diferent del que experimentem amb els llibres de l’arxiconegut Manolito Gafotas, escrits per Elvira Lindo: sent històries completament diferents, s’assemblen a aquesta sèrie en el sentit que bàsicament podem arribar a pensar que Manolito, la seva mare o el seu avi podrien ser els nostres veïns o, fins i tot, nosaltres mateixes. Estretors econòmiques, problemes amb la família, amistat, comentaris satírics sobre el clima social del nostre voltant: potser no és això el nostre dia a dia?
La ficció és una gran via d’escapisme, sí, però també d’autoconeixement. Com diu el filòsof Mauro Bonazzi en el seu llibre Saviesa antiga per a temps moderns (en el seu títol original Con gli occhi dei Greci: Sagezza antica per tempi moderni i publicat en castellà com a Sabiduría Antigua para tiempos modernos per Alianza editorial), només comprenent el que som podem trobar el que busquem. La vida és dramèdia, per tant, la ficció també ho és. Com, si no, podríem descobrir els nostres camins entre tanta cruïlla?
Sofía Lorenzo González
Originalment publicat a La Realitat.
