El conflicte armat a l’Afganistan és per a molts experts l’última gran batalla de la guerra freda entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Soviètica, però les conseqüències d’aquesta última batalla entre les dues superpotències sobreviuen fins l’actualitat, en un dels conflictes contemporanis més llargs. Però quin és exactament el conflicte? Per què va produir-se aquesta última batalla? Si consultem la historiografia i els mitjans burgesos (documentals, pel·lícules, series de televisió…) obtindrem una versió dels fets que ha quedat generalitzada a nivell popular i que dista de la realitat. Resumidament, aquesta versió dels fets argumenta que l’any 1979 els soviètics van envair Afganistan per a imposar el “comunisme soviètic” i dominar el territori veí, fet que va provocar la valerosa resistència del poble afganès que va alçar-se en armes per expulsar als soviètics. Per algun motiu misteriós aquests lluitadors per la llibertat que tenien el suport “dels cors del món lliure” com diria la primera ministra britànica Margaret Thatcher o que serien qualificats pel president estatunidenc Ronald Reagan com “els equivalents morals dels pares fundadors [dels EUA]” i els compararia amb la Resistència francesa a l’ocupació Nazi sobtadament van convertir-se en “els dolents”. I com un bolet i sense explicació van sorgir els Taliban i aleshores el món lliure va haver d’envair Afganistan per la seva vinculació amb el terrorisme islàmic arran dels atemptats de l’onze de setembre de 2001 al World Trade Center de Nova York. Això és el que ens diran la historiografia i propaganda burgeses sobre el conflicte. Ara bé, què va passar realment en aquest país asiàtic? Per què aquesta versió no dona resposta als conflictes i situació actuals?
Context històric. Per què l’URSS va envair Afganistan?
Primerament cal contextualitzar sobre la situació geopolítica d’Afganistan. Aquest país feia frontera amb les repúbliques soviètiques de majoria musulmana, és a dir, un país veí de l’URSS, pel que els soviètics desitjaven una situació d’estabilitat a les seves fronteres i sabem que aquesta recerca d’una millora de relacions entre els dos països ja es va produir en temps de Lenin. La prova la tenim a la correspondència entre l’emir afganès Amanullah Khan i el propi Lenin, a qui el rei admirava. Des de 1955 fins el 1978 l’URSS va proporcionar ajuda econòmica i militar a la monarquia afganesa, exercint una política d’amistat entre països veïns malgrat els seus sistemes polítics eren totalment diferents. No obstant, l’any 1973 la monarquia del rei Zahir fou derrocada per Mohammed Daud Khan, que proclamà la república i fou breument un aliat dels soviètics. Sorgiria aleshores un grup conegut com a Jamiat-i islami, una organització fonamentalista islàmica d’oposició al nou règim, que havia iniciat algunes reformes que buscaven occidentalitzar el país. L’any 1978 un cop d’estat perpetuat per l’exèrcit, on havien penetrat ideals progressistes, dugué al poder a la facció més radical del partit comunista (Partit Democràtic Popular d’Afganistan), el Khalq, facció liderada per Nur Muhammad Taraki i Hafizullah Amin. Dins del partit es va marginar a la facció més moderada i pro-soviètica, el Parcham, liderada per Babrak Karmal. El cop d’estat va ser batejat com “Revolució de Saur”.
Malgrat l’idealisme hagi presentat el cop com una autèntica revolució del poble afganès realment fou un cop d’estat militar on hi havia interessos personals i vinculats a les tensions entre tribus i ètnies. El nou govern socialista de Taraki va pretendre dur a terme una política de modernització del país però es trobà amb diverses dificultats. La població afganesa, principalment agrícola, analfabeta i extremadament dependent de la influència dels mul·làs (autoritats musulmanes) no sentia cap vinculació amb el PDPA ni amb el seu projecte socialista. No obstant, el govern del Khalq seguí endavant i va intentar implementar les seves polítiques: una reforma agrària que pretenia expropiar la terra dels terratinents i donar-la als camperols, que va topar-se amb la negativa dels camperols d’acceptar les terres expropiades ja que consideraven que eren legítimament dels seus senyors i que això anava en contra de la llei islàmica; es va intentar introduir a la dona dins de l’àmbit acadèmic i també la promoció dels seus drets, així com intentar acabar amb la imposició del vel; també va haver un intent de combatre el pes de la religió musulmana a la societat a través de campanyes d’educació i alfabetització de la població, entre d’altres. Les reformes del govern eren promulgades però era molt difícil aplicar-les fora dels grans nuclis urbans i pràcticament mai s’arribaven a implementar efectivament al camp, on hi vivia la majoria de la població. La direcció soviètica d’aleshores desaconsellava aquestes reformes, que titllava de radicals i accelerades ja que consideraven que una població com l’afganesa, analfabeta i dependent de les autoritats islàmiques locals no podia ser transformada a aquell ritme tan accelerat. Als soviètics els preocupava que a l’Afganistan s’hi produís de nou una revolució islàmica com la d’Iran de 1979 que també tingué els seus orígens en protestes contra el laïcisme i reformes “imposades” des de dalt. Des de l’Iran islàmic van donar-se suport als grups afganesos que s’estaven organitzant en contra del govern del Khalq però les diverses revoltes (destaca la d’Herat) van ser esclafades malgrat els soldats i agents de l’ordre desertaven en massa per a unir-se als insurgents. Ja al 1978 la CIA havia establert contacte amb grups opositors a través dels serveis d’intel·ligència de Pakistan (ISI) una acció que tenia el suport de Walter Slocumbe, subsecretari de defensa dels EUA, que pensava que podia fer-se d’Afganistan “el Vietnam dels soviètics” i també de Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional dels EUA, que erròniament creia que la URSS volia controlar el petroli del Golf Pèrsic a través de dominar Iran i Afganistan.
L’any 1979 el president estatunidenc Jimmy Carter donava autorització a la CIA per a dur a terme activitats encobertes a Afganistan i aviat es començaria a posar en marxa el finançament dels grups radicals islamistes que s’oposaven al govern afganès, així com es posaria en marxa una campanya de propaganda mundial a favor dels freedom fighters coneguts també com a mujahidins ‘soldats de déu’. Davant de la creixent desestabilització i proliferació dels grups d’oposició, la Unió Soviètica va demanar al govern de Taraki i Amin que abandonessin les seves posicions radicals i que n’adoptessin una de més moderada, formant govern amb el Parcham (ala moderada del partit) i si era necessari, fins i tot amb elements islàmics tolerants. Taraki i Amin van negar-se a aturar les reformes i van prosseguir amb la repressió a opositors dins i fora del partit. Com s’ha comentat abans, cal fer un èmfasi al paper que jugava la lleialtat a la assabiyya, el clan o tribu així com les tensions entre els diversos grups ètnics que conviuen al país. No hem de caure en reduccionismes de “marxistes contra islamistes”, “progrés contra retrocés” perquè per citar exemples, diversos alts càrrecs a l’exèrcit afganès, que havien dut a la facció marxista-leninista Khalq al poder van desertar a favor dels mujahidins degut a la seva tribu, així com els diversos enfrontaments i purgues dirigides per Amin contra camarades de partit tenien no tan sols un component ideològic sinó també tenien origen a les enemistats entre tribus i ètnies.
Al setembre de 1979 Amin va donar un cop d’estat i va fer executar a Muhammad Taraki. Amin va acumular el poder a les seves mans i no va frenar ni les reformes ni la repressió, fet que li va valer la condemna i rebuig per part dels soviètics. Finalment Leonid Brezhnev va cedir a les pressions internes de determinats sectors del PCUS i accedí a autoritzar la intervenció soviètica al país. Cal destacar que la Unió Soviètica originalment no tenia interès en una intervenció directa malgrat el govern de Kabul els ho demanés però finalment vista la situació de descontrol i patint per la pròpia estabilitat de les repúbliques centro-asiàtiques soviètiques, el 25 de desembre de 1979 l’exèrcit soviètic va entrar a territori afganès. Tres dies més tard un comandament de la KGB s’infiltraria al palau presidencial i executaria a Hafizullah Amin, facilitant la instal·lació d’en Babrak Karmal, representant de l’ala moderada del PDPA com a president i figura més favorable als interessos de Moscou. Així doncs l’URSS envaïa unilateralment un territori veí per derrocar el seu govern, assassinar el líder que els causava problemes i hi instal·lava un president favorable als seus interessos.
Això, a més de les declaracions explícites d’en Gorbatxov, desmenteix el mite que sosté que la invasió buscava l’expansió del “comunisme soviètic” ja que el que realment buscaven els dirigents soviètics era un Afganistan estable i descartaven que fos possible que aquest país esdevingués socialista, per això van facilitar l’ascens de Karmal. Per a estabilitzar el país els soviètics van enviar a experts per a que aconsellessin el nou govern en matèria econòmica, educativa i militar. Aquesta decisió per part de l’URSS, que fou condemnada per les Nacions Unides, va acabar per distanciar totalment al poble afganès del PDPA i del seu projecte polític ja que consideraven que el socialisme i els comunistes eren titelles imposades per una potència estrangera. Els soviètics els venien a dir com havien de governar i viure al seu país.
Qui estava al darrere dels mujahidins?
Amb tot el que s’ha explicat amb anterioritat ja podem descartar el mite sobre la reacció a la invasió ja que els primers grups islamistes radicals que van sorgir al país van fer-ho abans de la invasió i sobretot com a resposta a les polítiques socials i laiques del govern del Khalq. Els aliats dels mujahidins eren: els Estats Units, Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Gran Bretanya i la Xina. Avui sabem gràcies a les declaracions de Brzezinski que els Estats Units van finançar els mujahidins i els van entrenar amb la intenció d’empènyer a la Unió Soviètica cap a la intervenció, pel que el mite que afirma que els insurgents van sorgir com a resposta a la invasió seria totalment fals ja que des d’abans de l’entrada de personal soviètic al país aquests grups ja actuaven en contra del govern de Daoud i després del PDPA. La insurgència fou una de les causes de la invasió, no una reacció.
S’han esmentat els països que van donar suport a la insurgència islàmica però cal destacar que sense l’ajut militar i logístic dels EUA, de Pakistan i d’Aràbia Saudita la insurgència molt probablement hagués estat controlada pel govern afgà i per l’exèrcit soviètic. A través de l’Operació Cicló – una de les més cares i prolongades de la història dels EUA– els radicals rebrien fins a 680 milions de dòlars, a part d’entrenament a campaments militars estatunidencs. El suport econòmic també es feia a través d’Aràbia Saudita i del Bank of Credit and Commerce International. Les armes inicialment eren comprades a antics aliats dels soviètics com Egipte, que proporcionaven recanvis per a les armes de fabricació soviètica que eren capturades pels insurgents al camp de batalla, però també eren comprades a la Xina i després entregades als mujahidins.
L’any 1986 el president Ronald Reagan proporcionaria als islamistes 500 míssils Stinger d’última generació. Del suport i direcció logístics s’encarregaven els EUA (amb la figura de William J. Casey), Aràbia Saudita (amb el príncep Turki), el MI6 britànic i destaquen notablement els serveis d’intel·ligència de Pakistan (liderats per Muhammad Yousaf), que van afavorir de manera deliberada a grups radicals que eren favorables als interessos pakistanesos, fet que va provocar la marginació i neutralització de l’oposició laica i monàrquica dins dels insurgents. Els combatents anticomunistes eren elements afganesos i també voluntaris d’arreu del món, sobretot del nord d’Àfrica, amb la conveniència dels governs de Tunísia i Egipte, que així eliminaven l’oposició islamista dels seus països. Es calcula, d’acord amb l’historiador Josep Fontana, que uns 35.000 musulmans arribats d’arreu del món van ser entrenats per la CIA i per l’ISI a campaments especials a territori afgà i nord-americà entre 1982 i 1992. La Xina post-maoista també va prestar el seu suport a la causa dels mujahidins, enviant armes i voluntaris, uns 55.000 uigurs entrenats a la regió musulmana de Xinjiang, on irònicament a l’actualitat fa front a una situació de radicalització islàmica. La Xina permetria la construcció de bases d’escolta electrònica a Xinjiang en una operació finançada per la CIA amb el cost de 400 milions de dòlars d’acord amb Fontana. Israel també va participar entregant al Pakistan, que alhora les entregaria als insurgents, armes capturades a la Organització per l’Alliberament de Palestina durant els seus conflictes amb el Líban.
La caiguda del règim socialista i posterior evolució fins la invasió de 2001
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va acabar de retirar les seves tropes del territori afganès l’any 1989 per iniciativa de la direcció soviètica encapçalada per Mikhaïl Gorbatxov, el nou líder soviètic. Aquella intervenció que Brezhnev assegurava que duraria solament unes setmanes va durar una dècada i va costar un gran esforç humà i econòmic a l’URSS. Marxaven sense haver pogut eliminar l’amenaça islamista i sense haver pogut estabilitzar el seu país veí. Tot i això, van seguir donant suport armamentístic i econòmic al país fins l’any 1990. Els mujahidins, cada cop més radicalitzats, van ignorar els intents de formar un govern de coalició de l’últim president de la República Democràtica d’Afganistan, Mohammed Najibullah que va proposar concedir-los ministeris i va renunciar al marxisme, però no fou escoltat per l’oposició i posteriorment, després de cinc anys de resistència seria enderrocat. Finalment, l’any 1996 seria brutalment torturat fins la mort pels Taliban junt al seu germà quan aquestes tropes van fer-se amb el control de Kabul. El seus cossos serien penjats fora del palau en mig de les celebracions de victòria dels islamistes. I així és com es posava fi a una època convulsa, idealitzada per alguns i demonitzada per altres, un procés “revolucionari” que ha estat mitificat tant positivament com negativament i un conflicte armat que a dia d’avui encara és usat pels crítics al sistema soviètic. Esperem que amb aquest article el lector rebi una visió allunyada de la propaganda burgesa i entengui els orígens d’un conflicte que encara no s’ha resolt.
Marc Piedrafita
Article originalment publicat a Realitat.
