/Crònica d’una conversa amb l’Adrià Carrasco, el jove exiliat acusat de terrorisme per exercir el dret a manifestació

Crònica d’una conversa amb l’Adrià Carrasco, el jove exiliat acusat de terrorisme per exercir el dret a manifestació

L’Adrià Carrasco és un jove de 27 anys d’Esplugues de Llobregat que des de fa 10 mesos viu a Brussel·les. No ho fa fruit de la seva voluntat, ni de l’esperit aventurer amb el qual alguns qualifiquen el fet que hi ha joves que marxen del nostre país per buscar feina, no. Ho fa perquè l’Adrià és un represaliat, un exiliat polític a qui un bon dia va despertar la Guàrdia Civil amb una ordre de detenció i amenaçant amb tirar la porta de casa seva a terra, acusat dels delictes de rebel·lió i terrorisme per l’exercici democràtic de manifestació obrint peatges com a forma de protesta en defensa de les llibertats polítiques i civils. L’Adrià, per sort, va saltar pel balcó i va aconseguir escapar; la seva vida havia canviat completament: de sobte, l’exili apareixia com l’única opció possible.

Em diu que ja ho tenia clar, que quan va veure que picaven a la porta per detenir-lo ja sabia que seria gros, aquest cop el procediment no era el d’enviar-li una citació prèvia, com havia vist en altres casos de repressió d’altres lluites en què estava implicat com la d’aturar el Pla Caufec. Poc després, veia pels mitjans la detenció de la Tamara: efectivament, l’Estat s’hi acarnissava.

La marxa a l’exili i tot el tractament tant comunicatiu com de suport, diu, no hagués estat possible sense el grup de suport “Adri et volem a casa”. Remarca la importància d’aquest espai: l’experiència prèvia de companyes amb la repressió de l’Estat li va permetre rodejar-se d’un grup de gent que l’assessorava i ajudava amb les tasques. Un altre pilar important fou la família, que sempre s’ha mantingut al seu costat i han estat allà per tot el que calia.

“I els amics? Els coneguts? Fins i tot els que no són de la teva corda política, què en pensen?” Tots s’emporten les mans al cap quan escolten el cas. Veuen la realitat directament, no els queda lluny com a la resta amb els polítics. Lamenta però, la idea que sigui necessària aquesta proximitat per aconseguir obrir els ulls a la gent: “això es fa públic, es pot veure a la televisió, hauríem de poder denunciar-ho tots només veient-ho”. Per això creu que ara té un paper, el té perquè oportunitat li ha vingut de sobte, no l’ha buscat. Ara és una figura coneguda i vol “exercir d’altaveu de la lluita contra la repressió i la injustícia”. Efectivament l’Adrià no cercava ser-ho, era un noi corrent, sense cap concepció negativa, amb el seu curro i la seva vida feta a casa, amb interès per la política, però la de la lluita i la transformació social, que tampoc està tot el dia a la guaita del que passa a la Generalitat i al Parlament. Però té uns principis i unes idees, i em comenta honestament i humilment que creu que defensa “unes coses que són certes, que vivim en un estat que reprimeix, entre d’altres, i les he de dir i aprofito la capacitat actual que tinc”.

No preveu tornar a Catalunya en una llarga temporada: al principi era tot més complicat perquè clar, havia estat un canvi sobtat. Ara ja fa temps que hi és, ha aconseguit un treball adequat al què es dedica, producció musical, i rumia, encara amb prou dubtes, començar a estudiar Dret a distància: “he vist com hi ha gent que m’ha defensat jurídicament i com és una tasca imprescindible, si jo puc contribuir-hi, perquè no?”.

Li transmeto que hi ha gent que pensa que l’exili no existeix, fins i tot gent que s’anomena d’esquerres i que tampoc volen que hi hagi presos polítics, però que creuen que no és comparable el que es va viure amb el franquisme amb el que hi ha en l’actualitat. Replica que l’altra opció era anar a la presó i que sí, que això és exili, tot i que per sort no viu la mateixa època que la història dels exiliats catalans del segle passat: “el món ha canviat, jo no puc trepitjar de nou casa meva i no podré fer-ho en molt de temps, però els meus amics em poden venir a visitar només agafant un avió i els fa sentir-los més a prop”.

També parlem de les contradiccions que tenim, som gent d’esquerres i ell és independentista, és votant d’un partit polític i defensor de les seves postures, però no hi està vinculat. Considera que ara hi ha gent amb la qual políticament té moltes diferències però, com ell, pateixen la mateixa situació. Parlem de la dreta catalana, dels hereus de convergència, i ens en recordem que ens han enviat els mossos a estomacar-nos quan han volgut: “i segueixen, i segueixen -insisteix- però ara ens juguem uns drets bàsics, la repressió està afectant qui té ideologies diferents i els defensaré d’aquesta. No em dedicaré a donar suport a un feixista, està clar, però estem parlant de democràcia!”. No té una percepció positiva de la dinàmica de la política parlamentària, tampoc de la catalana, les poltrones diu, “hi ha a qui veu la seva vida en política i al final volen mantenir el lloc, i això contamina el debat polític”. Ha tingut l’oportunitat de conèixer Consellers que s’han trobat en la situació repressiva i s’imagina la situació personal dels qui ara dirigeixen Catalunya, “si no vols assumir els riscos, que en són molts, ho entenc, ho visc en la meva pròpia carn i no vull que ningú pateixi el que jo he hagut de patir, però llavors, deixa pas a qui sí que està disposat”.

Parlant de disposats, li plantejo si la societat catalana està realment disposada a fer la República Catalana. Em diu que ell creu que sí, que calen actes de desobediència i que aquests s’han d’organitzar, que “cal aturar el país”. Li replico, exposo els meus dubtes respecte d’aquesta possibilitat a curt termini i contesta “potser s’ha perdut capacitat, però aquesta és la via per canviar les coses”, coincidim i segueixo preguntant-li què creu que cal fer però no em respon a la pregunta com faria qualsevol de la resta d’exiliats “l’exili no m’ha donat més capacitat d’anàlisi polític”. En aquest moment veig en l’Adrià als companys que m’he creuat en assemblees, accions, manifestacions… Els que són els invisibles, les formigues que treballen i donen de sí per fer un món que ells creuen millor. Acabem el que havia de ser l’entrevista i ens n’adonem que la gravadora no ha funcionat, decidim fer aquesta en format crònica de la conversa i seguim xerrant de la política catalana, s’interessa pel què és la ILP Universitats i em sento impotent per no tenir a mà un plec d’aquesta per oferir-li signar.

L’Adrià ets tu també, persona que llegeixes aquest article i que tens inquietuds polítiques, que participes, que transformes, que baixes al carrer, que t’asseus per tallar la carretera i fas desobediència civil, que promous la defensa de les llibertats bàsiques, que aspires a canviar les lleis que són injustes, que plantes cara als empresaris explotadors quan t’organitzes al sindicat, que atures desnonaments perquè consideres injust que famílies es quedin sense casa per l’especulació d’uns banquers, que demanes una educació pública gratuïta des de la bressol a la universitat perquè creus que no hi ha d’haver barreres, que lluites per tenir una sanitat universal completa i que no exclogui a ningú per la seva nacionalitat. L’Adrià seràs tu el dia que després de lluitar, l’aparell de l’Estat decideixi empresonar-te perquè no puguis aconseguir una societat millor.

Miguel Morilla Hernández