Algun cop t’has preguntat si les dones del teu entorn han de suportar constantment actituds masclistes? El passat 18 de setembre l’àrea de Feminisme de la JCC vam decidir fer una enquesta per veure com de normalitzat es troba el masclisme fins i tot en espais que haurien de ser segurs i feministes. Les respostes no ens van sorprendre, però si ens van preocupar, ja que moltes dones confirmen haver viscut situacions i comentaris que avui en dia haurien d’estar més que superats.

Per contextualitzar, les preguntes estaven focalitzades en tres àmbits concrets: l’àmbit laboral, el nostre dia a dia  i la militància. Totes les preguntes van ser anònimes i la franja d’edat oscil·lava entre els 15 i més de 70 anys, l’únic que tenien en comú totes les enquestades és que eren dones i militants o simpatitzants d’organitzacions d’esquerres. 

En l’àmbit laboral, els resultats van ser els esperats: exigències de somriure més (69,2% de les enquestades), sentiments d’inseguretat en l’espai de feina (76,9%), entrevistes amb preguntes masclistes (44,7%), que les nostres propostes siguin acceptades, però si després les mateixes les fa un home, són valorades (92,5%), o simplement sentir-nos menyspreades (92,5%).   

Se’ns fa difícil imaginar-nos que a algun home se li demani que somrigui a la feina, en canvi, és una pràctica normalitzada envers les dones suportar aquest tipus de comentaris o que ens facin insinuacions o suggeriments envers la nostra roba o actitud. Això no és més que un vessant més del masclisme que ens vol fer submises o agradables a la vista dels homes. Però no sempre estem contentes ni alegres, no som un objecte decoratiu ni treballem perquè els altres ens vegin, sinó que som professionals i el que s’hauria de valorar és que fem la feina tan bé com els nostres companys i no el nostre aspecte.

El fet de no considerar-nos bones professionals, dificulta molt el desenvolupament laboral de les dones i més si ens hem d’esforçar el doble que els nostres companys homes per demostrar que som igual o més vàlides. Que no s’escolti la nostra veu a l’entorn laboral, mentre que la mateixa proposta de la veu d’un company sigui ben rebuda, diu molt dels obstacles als quals ens enfrontem. Potser és el fet que la majoria d’alts càrrecs siguin ocupats per homes?, o és que la nostra cultura promou un arquetip de dona infantilitzada i submisa?

Per no parlar de totes aquelles propostes que no ens atrevim a fer a causa de la síndrome de la impostora o que les fem amb tan poca seguretat, que després quan la mateixa és feta amb la seguretat d’un home, aquestes es veuen d’una altra manera. Per això és necessària la perspectiva de gènere a les nostres feines i els nostres sindicats. 

Finalment, és preocupant el percentatge de dones que se senten o s’han sentit insegures en la seva feina pel fet de ser dones. Des de comentaris de caràcter sexuals i/o masclistes de companys, a actituds que ens fan sentir incòmodes i vulnerables. L’assetjament sexual a la feina va des d’actituds menys invasives fins a abusos i és quelcom amb el que vivim i hem d’intentar erradicar.

En el nostre dia a dia, els comentaris i actituds masclistes continuen existint com si es trobessin inadvertits, però a les dones encara es dona per fet que serem mares (87,2%), la salutació per excel·lència continua sent els dos petons (100%), quan ens enfadem per quelcom ens pregunten si tenim la regla (85%), i molts cops els homes s’han fet amics nostres amb l’única intenció de mantenir relacions amb nosaltres (74,4%).

El fet que la societat assumeixi que serem mares pel simple fet de ser dones és una de les lluites constant del moviment feminista. I no serà perquè les noves generacions no ho deixem clar, ser o no ser-ho és una decisió exclusivament nostra, no una obligació, volem deixar enrere el rol de cuidadores que la societat encara ens imposa. De la mateixa manera que volem deixar enrere que ens saludin amb dos petons, de les poques coses en les que la pandèmia ens ha ajudat, un gest que evidencia la superioritat moral de l’home i la desigualtat latent en els contextos socials, que avui en dia ja es podria començar a considerar un costum patriarcal totalment desactualitzat.

De la mateixa manera, donar per fet que no ens podem enfadar, i que si ho fem no és per altres factors externs. No perquè potser s’estan comportant com uns imbècils, sinó que és perquè segurament ens ha baixat la regla i no podem controlar les nostres emocions. Doncs les dones també ens enfadem, amb motius i sense, perquè no ens hem de comportar sempre d’una manera submisa, callada i prudent.

Això sense comptar que molts cops se’ns ha vist com un objecte sexual, en què les relacions socials es veuen influenciades pel masclisme inert a totes nosaltres i que ens fan estar atentes i alertes. Que molts cops s’aprofiten de la confiança i de trobar-se en una situació d’amistat, fictícia o real, amb l’únic objectiu de mantenir relacions sexuals amb nosaltres.

Per últim, dins de la militància veiem com molts cops els homes ens interrompen en debats i converses (97,5%), hem de suportar el mansplaining constant sobre comunisme (80%), infravaloren la nostra feina dins l’àmbit de la militància (57,9%) o que les nostres propostes són ignorades (60,5%), fins i tot ens hem arribat a sentir insegures amb camarades (50%).

Però uns dels problemes és que només un 47,1% de les dones han informat d’aquestes conductes, i els motius que van donar van ser; que molts cops hi falta un espai còmode on ens trobem segures i puguem comunicar totes aquestes conductes; perquè minimitzem aquestes actituds i les acabem encobrint perquè és molt més còmode també per a nosaltres; perquè no som sinceres amb nosaltres mateixes i no volem veure que quelcom ens ha afectat o preferim no donar-li importància; o simplement perquè en el moment en què passa ens costa actuar.

Però és que les relacions dins la militància amb altres camarades no deixen de ser relacions socials. I òbviament haurien de ser espais segurs i feministes per a totes nosaltres, però no deixen de ser entorns mixts on el patriarcat i les conductes masclistes continuen existint. Per tant, és important crear espais segurs i sorors, crear protocols o revisar els existents per donar a les dones la seguretat i la fortalesa que necessiten per comunicar actituds masclistes i per sentir-se 100% còmodes.

Perquè no podem fer veure que això no passa, perquè totes les persones militants han de posar de part seva, han de revisar-se, han d’escoltar a aquelles dones amb les quals comparteixen espais i han d’entendre que assenyalar una actitud masclista no és un atac, sinó una oportunitat per identificar i deixar de reproduir conductes patriarcals que no ens fan sentir en igualtat.

Per tant, podem veure com les respostes no ens sorprenen, ja que és una realitat que costa molt trobar espais mixts segurs. Però sí que creiem que és important saber identificar totes les conductes masclistes per poder reaccionar millor quan ens afrontem a aquestes, i per intentar que no tornin a passar en espais que haurien de ser feministes.

Veiem com queda molt per fer. Perquè no estem boges, no són casos aïllats i no estem disposades a quedar-nos callades, sinó que defensarem els nostres drets i acabarem per conquistar tots aquells espais que també ens pertanyen.

Àrea de Feminisme de la JCC