La meva mare, enginyera, sovint m’explica anècdotes de quan anava a la universitat, algunes d’elles amb cert recel. Aquest recel prové de situacions on s’ha vist discriminada per ser dona, l’exemple més clar va ser quan un professor, un home de seixanta anys li va preguntar, en una classe d’aproximadament noranta homes i únicament dues dones, “Señorita, ¿sabe usted cómo freír un huevo?”, podria semblar un comentari qualsevol, però no ho era, era misogínia en el seu estat pur. Han passat trenta anys d’això, però avui dia, les dones que estudiem en espais hipermasculinitzats, seguim patint certes discriminacions i paternalisme per part de docents i alumnat. No voldria pas generalitzar, no totes les conductes segueixen les mateixes dinàmiques, però és clar que ens trobem en un context cisheteropatriarcal i sovint s’hi reprodueixen aquestes actituds.
Com a dona, he viscut certes experiències que de ben segur la majoria d’homes cis no s’hi ha trobat mai durant el transcurs de la seva vida acadèmica. En el temps que porto estudiant una enginyeria, un espai indubtablement masculinitzat, he observat com sovint se’ns silencia. És habitual que les aportacions d’una dona siguin trepitjades per les d’un home, en una doble direcció, tant en el sentit de ser interrompuda a mitja frase o explicació com la realitat latent de la seriositat amb què se’ns pren, malauradament, en certes ocasions, un sector del personal docent no pren amb la mateixa seriositat o el mateix interès les aportacions d’una dona que la d’un home. Si, de manera usual, som poques dones a les classes, arribant al 15% amb una mica de sort, significant un constant de mirades intimidats a la nostra persona sumat a la infravaloració de les nostres aportacions en certes ocasions, no és d’estranyar la clara desmotivació en el que participació activa a classe es refereix. Ser qüestionada pel simple fet de ser dona, sabent perfectament que si l’aportació o dubte hagués estat plantejat per un company home hauria estat vista d’una altra manera, provoca un seguit d’emocions que no sabria com descriure-les, però quedarien prou bé resumides amb l’angoixa, la ràbia i la impotència.
Pel que fa al tracte rebut per part dels estudiants homes, m’agradaria dir que per al cent per cent d’ells som uns iguals i per tant ens tracten de la mateixa manera en el moment d’interactuar, però no seria una afirmació verdadera. No generalitzaré, hi ha companys que et tracten la mar de bé, però no pas tots. Més enllà de les interrupcions i la posada en dubte constant de les nostres aportacions ja comentades, m’he trobat en diverses ocasions on envaïen el meu espai personal, cosa que, sorpresa, als meus companys homes no els hi passava. Una altra actitud recurrent és la intenció de lligar, en qualsevol context, fins a preguntar un dubte com durant la realització d’un treball conjunt. Amb diverses companyes hem parlat sovint del tema, no són pas casos aïllats, ens passa a totes i de manera constant. No tenim cap mena d’intenció de lligar durant el transcurs d’una classe, no volem que ens llencin els trastos i menys pel simple fet de ser dones i compartir un espai d’aprenentatge. Aquestes dues actituds, en el moment d’interactuar són plenament desagradables a més d’intimidatòries i incomodes per nosaltres.
Més enllà de les intimidacions que patim, en l’àmbit universitari ens trobem una realitat on les dones en la docència no estan representades, lluny li queda la paritat. Trobem una manca notable d’estudis de referents dones en l’àmbit del programa. De ben poc ens serveix que s’impulsin campanyes feministes per part de la universitat arran el 8M, si el curs acadèmic restant som infravalorades. Aquesta manca d’estudi de referents dones i paritat en l’equip docent és un clar desencoratjament. Fins a quin punt motiva no veure referents dones en l’àmbit que estudies? La pregunta sol ser, a mi, per ser dona, independentment de les meves capacitats, també se m’invisibilitzarà? Llavors, quines expectatives haig de tenir?
Amb aquest escrit no pretenc victimitzar-nos, nosaltres mateixes hem estat qui dia rere dia ens hem obert camí als espais tancats pels homes, som nosaltres les qui lluitem per acabar amb les desigualtats i discriminacions arran del gènere. La meva crítica rau a la necessitat d’un canvi de xip global, però aquest canvi de xip consisteix a desvincular-se del masclisme que ens imposen a la societat, el masclisme cada vegada més amagat però no menys existent.
Irene García
