//“No tinc una pregunta, tinc una reflexió”

“No tinc una pregunta, tinc una reflexió”

Hola em dic Maria, soc una víctima de la síndrome de la impostora i mai a la vida m’he sentit amb cor de dir “no tinc una pregunta, tinc una reflexió“. Però el problema és que no soc l’única, una gran majoria de dones pateixen aquesta síndrome i molts cops ni ho identifiquen. Perquè fins que altres dones no posen nom a aquestes inseguretats no s’adonen que aquests sentiments són un resultat més d’una societat patriarcal.

Aquest fenomen psicològic anomenat síndrome de l’impostor va obtenir el seu nom el 1978 quan es va publicar un estudi al International Journal of Behavorial Science. Segons aquesta anàlisi patir aquesta síndrome consistia a interpretar la realitat sota un prisma d’inseguretat. Inicialment, es va relacionar amb la incompetència laboral, no sentir-se segura en realitzar un nou projecte o assumir un càrrec d’alta responsabilitat. On, en qualsevol d’aquestes circumstàncies, pot aparèixer un temor que fa sentir a les persones, no només menys competents enfront d’aquestes situacions, sinó també en una posició de desavantatge imaginari que les porta a pensar que són, com el mateix nom de la síndrome indica, impostores o que treballen en un càrrec no merescut o per al qual no estan preparades.

Com ja podeu imaginar aquesta anàlisi es va donar per conclosa, i no es va aturar a pensar en si existia un biaix de gènere o en el perquè aquest fenomen afectava molt més a les dones que els homes. Actualment, podem dir que sí, que clar que existeix, i que no només es dona en una relació laboral o de treball, sinó en tots els entorns de les nostres vides. Moltes dones tenim la sensació que mai estarem a l’altura, que qualsevol aportació que puguem fer ha de ser excepcional perquè valgui la pena fer-la en veu alta, que només podem opinar quan estiguem 100% segures del que estem dient.

La socialització des de la infància, basada en estereotips de gènere que ens eduquen a ser submises, obedients, prudents, a buscar la perfecció en totes les nostres accions; aquesta socialització, reproduïda en les escoles i en les nostres pròpies cases, va calant en el nostre subconscient. I és que no deixa de ser una conseqüència directa del patriarcat que passats moltíssims anys d’aquesta socialització inicial, després de deconstruir-nos i empoderar-nos, continua en el nostre subconscient, fent-nos dubtar de nosaltres mateixes. 

Però és que un dels problemes és que ni sabem que patim aquesta síndrome. No diem del no-res: “ostres, em sento impostora”, sinó que quan escoltem a alguna companya o amiga explicant casos o símptomes similars és quan ens adonem que també ens sentim així.

Jo al principi pensava que era una persona insegura i que aquesta era una part més de la meva personalitat. Ho entenia d’una manera únicament individualista i no com una circumstància que afectava la col·lectivitat del gènere femení. Des de petita la meva àvia m’obligava a parlar en públic i em deia: “quien tiene vergüenza ni come ni almuerza” i a mi el simple fet d’haver de prendre una decisió davant de terceres persones em feia pànic, perquè no volia equivocar-me, com si equivocar-se fos quelcom dolent. I ara m’adono que ens passava des de petites, perquè a les dones ens han ensenyat a ser prudents mentre que els homes havien de ser valents.

Quan està justificat deixar de sentir-nos impostores? Encara soc una persona prudent a l’hora d’opinar en una reunió amb molta gent o soc incapaç de dir una frase contundent sense acabar-la amb “bueno, és el que jo crec” o començar una intervenció amb “potser és una tonteria”. Després quan t’adones intentes canviar el xip i decideixes actuar d’una altra manera. Intentes omplir-te de valentia i començar a opinar d’allò que domines. Llavors el sentiment no se’n va, sinó que canvia i comences a creure que pensaran que ets una pesada amb l’únic tema que saps, que segur que no saps res més, que vas de llesta, i un llarg etcètera. Perquè quan les dones expliquem arguments d’una manera més directa, més severa, se’ns continua penalitzant socialment.

Quants cops a una dona exitosa s’ha donat per fet que ha aconseguit el seu càrrec per mantenir relacions sexuals amb el seu cap, negant-li el mèrit de la seva pròpia feina?

Ara mateix estic a punt de ser advocada i a vegades no només sento que no se’m valora igual que els meus companys de professió homes, sinó que penso: realment estàs preparada? També, quan penso en la meva responsabilitat com a responsable de feminisme de la JCC, no puc parar de reflexionar per què soc jo la que està aquí, si no aconsegueixo motivar, si no soc capaç de transmetre la importància del moviment.

Però no és aquesta tendència al perfeccionisme o no sentir-se còmode amb el reconeixement dels nostres èxits, una conseqüència més de la síndrome de la impostora? Aquesta constant avaluació a la qual ens sotmetem, o aquestes expectatives tan altes que nosaltres mateixes ens exigim, no són més que sentiments que ens autoboicotegen i que no responen a la realitat.

Això no vol dir que deixem de ser humils o insegures, sentiments que també poden ser revolucionaris, que està bé tenir-los i que no passa res, sinó que hem de ser coherents amb els nostres actes, amb la nostra formació, amb les nostres capacitats. El problema no és que ens passi a nosaltres, sinó que a ells no els passa. El problema no és que nosaltres siguem prudents, sinó que ells no ho han estat. La prudència o tenir dubtes no hauria d’estar penalitzat.

Per tant, com ho combatem? Com ho podem fer per acabar amb aquest sentiment generalitzat? Doncs creant xarxes feministes, de sororitat i segures. Anar a parlar amb la companya que ha fet la seva primera intervenció en un debat o una conversa i dir-li que t’ha agradat molt, que t’ha semblat molt interessant.

Tenint amigues feministes, trobar-nos en espais amb altres dones i compartir experiències i donar-nos consells. Conèixer a dones que es troben en la mateixa situació que tu, o que ja l’han superat. Tenint responsabilitat afectiva amb nosaltres mateixes i amb les dones del nostre entorn, no deixar que se’n vagin amb el dubte que no són suficients, que no fan bones aportacions, que no són referents.

Deixant parlar a altres companyes que encara no han participat en el debat i deixar de participar amb frases com “no tinc una pregunta, tinc una reflexió”. Tothom té una reflexió, el problema és que no tothom té l’autoestima necessària per fer-la en públic.

María Monsálvez